Meme 2

La segona “meme” pendent arriba via en Txapulin, i em recorda molt a una que ja vaig fer fa un temps.

“El Memocho”

Segueixo les normes:

• Cada jugador comença amb un llistat de 8 coses
• Les escrius al blog juntament amb les normes del joc
• Ho passes a 8 blogaires

Comentaris propis a aquestes normes:

• La gràcia està en què siguin 8 coses que no sap massa ningú.
• Ho dic aquí i ara, passo de passar-ho. Qui tingui ganes d’explicar intimitats, que ho faci per pròpia voluntat.

Us explico 8 pors:

• Em fan pànic les alçades. Pànic vol dir que enfilar-se a una cadira és un esforç sobrehumà per mi. A vegades em poso malalta simplement mirant edificis o monuments alts...
• Per extensió, no suporto les escales de cargol, em fan sentir molt insegura. Les pitjors, les escales que donen voltes i més voltes per arribar a un campanar o similar (típica situació quan estàs fent turisme). He arribat a tenir atacs de por a mig pujar, però normalment acabo pujant fins dalt. A més, sempre hi torno. En el fons, quan arribo a dalt, m’agraden les vistes.
• L’aigua és un altre medi en el que no em sento precisament còmode. No és por, però no crec que m’aficioni mai a esports aquàtics.
• Si haig de triar, prefereixo els espais ‘delimitats’. M’explico. No és que m’agradin els espais tancats, i no sóc agorafòbica ni res d’això, però em sento millor si puc delimitar visualment el meu espai vital amb certes barreres físiques, ja siguin parets o arbres. Les extensions ‘pelades’ no m’agraden.
• Aquesta mania fa que no m’agradi seure d’esquenes a les portes (les finestres les tolero). No saps mai que pot venir per darrera.
• Una por una mica infantil: el vent. La típica situació de pel·lícula de por, el vent que s’escola entre les finestres i les portes, em posa dels nervis. El problema és que el meu pis no és molt hermètic que diguem, i quan hi ha tramuntana em cago en tot.
• Tot el que talli necessito tenir-ho el més inaccessible possible. Això ja ho comentava una mica a l’anterior “meme”. Els ganivets, vidres, etc, o han d’estar desats o, en cas d’estar bruts, dins la pica. Mai per sobre dels marbres, taules o similars on poden caure i clavar-se a la femoral així com qui no vol la cosa.
• Per alguna estranya raó, quan veig foc, em fa por cremar-me els ulls. És una imatge que em sol venir al cap associada al foc, però no sé perquè.

Després de tot això vull dir que si m'haig d'enfilar a canviar una bombeta, ho faig; vaig a la platja no només a prendre el sol sinó també a nedar al mar; m’agrada la natura i l’aire lliure; dormo encara que faci vent i tinc ganivets esmolats a casa. Vaja, sóc normal.
Ara, ja podeu començar a riure!

Meme 1

Tinc “memes” pendents i començo per la més antiga, que em va fer arribar en Narcís ja fa dies.

Travel wishlist:

-Vull anar (i no té perquè ser en aquest ordre):

• Itàlia: de moment, vaig a Roma al setembre, però Florència també ho tinc molt al cap.
• Astúries i Galícia: el nord (com gairebé tota la resta) d’Espanya més bastant desconeguda i hi vull posar remei.
• Andalusia: el sud també em fa molt de “pilli”.
• Austràlia: ja vaig tard per anar a visitar la Gis, em sembla. A veure si em recull en Pep...
• Munic: Fa temps que la Glòria i en David em van dir d’anar-los a visitar. Aquest Oktoberfest se m’escaparà, però espero que el proper no!
• Brasil: M’encantaria. De fet, m’encantaria saber portuguès, m’ho havia estat plantejant i tot.
• Oslo: després de veure Helsinki i Estocolm, em ve de gust anar a Oslo.

-Vull tornar (algun dia si puc):

• Finlàndia: em va encantar i espero poder tornar per veure la zona del nord.
• Anglaterra: no per els anglesos, però ara que no tinc motius per anar-hi, se’m fa estrany pensar que potser no vegi Oxford tant sovint.
• Istanbul: tot i escaquejar-me força del congrés, ho vaig aprofitar poc. Moure’s per Turquia també estaria bé.
• Alemanya: no vull perdre l’oportunitat de tornar a Berlín o Colònia
• País Basc: simplement meravellós
• Washington: no per res, però m’encantaria tornar-hi per poder anar al casament d’en Francesc (tot i que això sé que no serà possible)
• Buenos Aires: hi vaig ser fa mitja vida. Estaria bé veure com ha canviat.
• Pont de Suert: No té ‘glamour’, no sona exòtic ni interessant. Però hi tinc els abuelos, i això tira molt...

Com que trobo que és una meme prou interessant però no vull forçar a ningú a fer-la, aquells que vulgueu, intenteu fer la llista. Jo m’he adonat de coses interessants.

Decàleg d'una bona bioquímica (IV)

Una bioquímica pot perdre les claus de casa, pot perdre arracades, perdre pes i fins i tot pot perdre el xicot. Però el que no pot perdre mai de vista és la proteïna amb la que treballa. Una bioquímica sempre sap on és la proteïna, el que a vegades no és capaç de fer és ensenyar-li al seu director de treball, però sempre controla la seva proteïna. Els que no se’n veuen capaços, es dediquen a la biologia molecular. Deixar córrer massa un gel d’electroforesi, muntar els cassets de transferència al revés o deixar caure un sac de diàlisi a terra són errors greus penalitzats degudament amb remordiments a discreció i malsons de durada indefinida. Qui ha perdut una proteïna un dia, no la torna a perdre. I si ho fa, es passa a molecular.

Sóc feliç

Ja sé que m’estic mal acostumant i que això pot petar (si, jo també hi veig la broma fàcil) d’un moment a l’altra. Però mentre duri, ho haurem de celebrar!

I ja el tenim 3r!

Només una petita queixa (jo és que quan en MS guanyava, ja tancava la TV): ja que això passarà sovint, espero, a partir d’ara; no podrien escurçar una mica l’himne italià?

Ja era hora!

zzz...

Són quarts d’una de la matinada. Fa més d’una hora que he anat al llit, aproximadament una hora que he apagat el llum després de llegir una estona. No puc dormir. He donat voltes al llit, he repassat el dia mentalment, he somiat desperta i he plorat. Però no he dormit. En un moment camino sobre un pont i l’altra sóc dalt una muntanya. Els ulls em pesen però sé positivament que és en va. No puc dormir. La frustració és l’estat de qui resta privat d’una satisfacció que creu que li correspon. Jo no estic satisfeta, però tampoc sé fins a quin punt em correspon; així que no m’atreveixo a sentir-me frustrada. En tot cas un consell, no pregunteu mai a ningú què pensa sincerament de vosaltres. Us podreu trobar que sou una persona diferent a la que pensàveu. Són la una.

Problemes amb la cafeïna

Aquests dies més d’un m’ha preguntat què hem passa amb la cafeïna. Realment, el títol d’aquesta entrada és enganyós, perquè no en tinc de problemes amb la cafeïna. El meu problema és d’insomni (però no greu, no n’hi ha per tant). La veritat és que sempre m’ha costat molt adormir-me, que no dormir. Un cop m’adormo, puc estar-m’hi hores sense problema, rarament em desperto sola –a una hora prudencial- si no hi ha ajuda externa (entenguis, despertador). Adormir-se és una altra cosa. Tinc tendència a donar voltes al llit abans d’agafar el son, cosa que en estats normals ja no és un problema, ja hi conto. Resulta desesperant quan m’estic morint de son, quan estic cansada i no puc més, però tot i el meu cansament, els ulls no es tanquen i el cervell no para de jugar sol i donar voltes. Quan em passa? A la mínima que estic nerviosa. És el primer símptoma, abans i tot que el mal de panxa i els problemes per menjar. Per poca cosa, ja no puc dormir.

La solució, segons el metge, seria seguir una rutina bàsica amb certs punts clau:

• Llevar-se cada dia a la mateixa hora. Jo sóc més aviat de llevar-me tard, i ja m’estaria bé seguir aquesta norma si no hi hagués dies en què és inevitable matinar.
• Anar a dormir cada dia a la mateixa hora. Normalment ja ho faig, excepte quan tinc sopars, surto, els caps de setmana...
• Fer un xic d’esport per arribar cansada al vespre. Ho vaig provar (ho juro), però només servia per arribar rebentada, continuar sense poder dormir, i llevar-me pitjor. Ho vaig abandonar sense gaire pena.
• Prendre alguna cosa calenta abans d’anar a dormir. D’acord, les infusions relaxen, però no fan miracles.
• Si no pots dormir, no quedar-se al llit perquè el cos pugui assumir que el llit és per dormir. Si ho fes, em quedaria tota la nit mirant la tele...
• No fer res al llit que no sigui dormir (perquè el cos pugui assumir que el llit és per dormir). Aquí millor ja ni comento, tinc un sofà molt petit...

Donat que les solucions que em donen són molt a la llarga i jo no sóc precisament la persona més constant del món, el primer que he fet és treure el cafè de després de dinar, i, en temporades que em costa més dormir, també el de mig matí (o el faig descafeïnat). Problema: que llavors vaig mig clapada tot el dia, però és la única manera de mig dormir a les nits. La cafeïna no és el problema, el problema és no poder-ne prendre!

Decàleg d'una bona bioquímica (III)

El desgast neuronal que suposa treballar en un laboratori de bioquímica és, en alguns casos, excessiu i insuportable pel cervell humà pel que es fa indispensable alliberar la pressió que suposa l’esforç diari amb una certa regularitat. El cos d’una bioquímica està preparat per a l’explosió febril només un cop per setmana (elements d’altres disciplines, menys preparats, mostren símptomes similars amb major regularitat o fins i tot a diari). L’alliberament de tensió es pot produir a diversos nivells segons la intensitat de treball però el podem diferenciar principalment en dues accions bàsiques que es poden complementar. Verbalitzar idees inconnexes i sense sentit, que sovint són malinterpretades per les altres col·legues (contextualitzem els fet en un divendres després d’una setmana de molt desgast mental) i provoquen crisis de riure col·lectiu. Quan el cervell d’una bioquímica està massa saturat, l’opció més recomanable, però, és la d’evitar la supervisió i desaparèixer subtilment, preferiblement al llarg del matí. En casos intermedis, la bioquímica pot exhaurir la seva energia amb dosis matinals d’incontinència verbal i donar per finalitzada la jornada laboral a primera hora de la tarda.

Foradets

Algú va portar un pot de forats de filipinos de xocolata per esmorzar:

... ens hem posat fins al cul de forats.

Decàleg d’una bona bioquímica (II)

De tots és sabut que un bon ambient de treball millora el rendiment, i un laboratori no és diferent. Un bon ambient en un laboratori de bioquímica s’ha d’entendre en dues parts. La primera, la facilitat i necessitat de parlar de menjar així com d’emocionar-se i salivar en cada conversa. La segona, la necessitat mental d’alliberar la pressió neuronal de la setmana en converses incoherents els divendres, acompanyades d’altes dosis de teràpia del riure (fàcil). En alguns casos, els divendres es pot optar per escapolir-se de la feina. Tractarem aquests temes individualment i amb l’interès que mereixen.

El menjar és essencial en la vida d’una bioquímica, principalment els dolços. Compartir receptes que mai faràs és, en alguns casos, més estimulant que la pròpia degustació. L’ús de la imaginació és, per tant, essencial. De tot plegat se’n deriva l’especialització en el que s’anomena la ‘Conversió a Foca’. Els elements més experimentats són capaços, fins i tot, de reproduir fidelment el crit de la foca femella en dejú i famolenca. Malauradament, aviat perdrem en el nostre laboratori el millor exemple en el crit de la foca famolenca, que deixarà un buit insubstituïble. Ens alegrem, però, d’haver-la tingut al nostre costat i que hagi volgut compartir amb nosaltres les seves ensenyances.

Decàleg d’una bona bioquímica (I)

Tot sovint hem tingut converses interessants al respecte del que és essencial en una bioquímica (parlo en femení, perquè l’existència de bioquímics al meu laboratori es recorda vagament com un miratge... però em consta que existeixen). No és una qüestió del que és important, sinó essencial. No sobre coneixements, sinó aptituds. No tothom pot ser concertista de piano, així com no tothom ha estat genèticament dissenyat i ha tingut la sort de desenvolupar-se en un ambient propici per convertir-se en una figura adaptada al treball d’una bioquímica.

Primer de tot, un fet absolutament comprovat i àmpliament discutit i, finalment, mai rebatut: Una bioquímica té una bufeta urinària ja sigui de capacitat extraordinària, o bé de contenció sobrehumana. Òbviament, l’esfínter urinari és també un element a tenir en compte. Per una bioquímica, primer és la feina i després la micció. La bioquímica ha desenvolupat la capacitat d’assumir amb naturalitat d’anar al lavabo amb un ‘timer’ o cronòmetre que marca el temps exacte màxim del que disposa per orinar. De la mateixa manera, potser en alguna ocasió hom pot tenir la oportunitat d’observar que pot sonar una alarma en el lavabo i aparèixer una bioquímica per darrera la porta sense immutar-se. Altres ocasions en que la bioquímica comparteix la seva vida diària amb el ‘timer’ i la relació íntima que entre ells s’estableix queda fora d’aquest recull imprescindible.

Properament, tractarem el tema de l’ambient de treball d’una bioquímica.

Enveja

En un moment donat, l’enveja no és dolenta (aquella que anomenem un xic eufemísticament com enveja sana). El problema és pensar ‘si jo no ho tinc, tu tampoc’ en comptes de ‘si tu ho tens, jo també ho vull’.

Fractal

Si aneu al Vikipedia, podreu veure que una fractal és un objecte geomètric molt complex definit en base a algoritmes simples. Tot i la meu limitat coneixement de mates, intentaré explicar-los i d’aquesta manera posar fi a la meva ignorància sobre el tema. Un algoritme, explicat per un biòleg així que ja podeu comptar, és una sèrie d’instruccions o passos que ens poden portar a resoldre un problema (com l’exemple que teniu més avall, Problemes). Em recorda lleugerament a les claus dicotòmiques, però en aquestes les opcions solen ser només dos i les opcions no s’entrellacen (però potser en això també m’equivoco, fa temps que vaig fer primer de biologia).

En el cas del fractal, l’estructura bàsica de la figura es repeteix en diferents escales fins a construir un objecte en una dimensió fraccionaria (ni en una, ni dos, ni tres dimensions sinó la dimensió 7/4 si ens ve de gust, ole el güevs dels matemàtics!). Perquè ho entengueu (si més no, jo crec haver-ho fet), us remeto al exemple del Vikipedia:

La possibilitat de tenir dimensions fraccionaries es pot veure per exemple amb el conjunt de Cantor. El conjunt de Cantor es crea de la següent forma. S'agafa un segment. Es divideix en 3 parts i s'elimina el segment del mig. Es fa el mateix amb els segments que queden i es repeteix el procés indefinidament. El conjunt resultant és una mena de pols de punts. La seva dimensió és major de 0, perquè té varis punts. També és menor de 1, perquè els punts no arriben a formar un línia. És per tant una dimensió entre 0 i 1.

De tot això se’n va adonar un bon dia un tal Benoît Mandelbrot, que va proposar el terme al 1975. Com a última curiositat us diré que moltes estructures naturals són o tenen estructures de tipus fractals i per això la utilitat de les fractals per descriure objectes naturals.

Alguns us preguntareu d’on baixa tot això de les fractals ara mateix. Quan anava a l’institut, en Francesc solia parlar-me dels fractals i la seva representació en la natura, i pretenia que fos capaç d’entendre’ls i recordar-los. Bé, no sé si ho he explicat bé, ni tant sols estic segura d’haver-los entès jo mateixa, però si més no he esmenat aquest dèficit del passat i hi he fet un cop d’ull. Us deixo amb algunes delícies fractals...

El crit

No sé si us passa a vosaltres, però a mi hi ha coses a la vida que em fan pensar amb algun objecte, alguna imatge, que associo directament amb alguna cosa física. És el que em passa amb el crit de Munch. Sovint em ve al cap aquesta imatge si em poso trista, una associació directe amb el dolor que gairebé comparteixes empàticament amb la figura. Se m’evoca a la ment en un moment de ràbia, d’ira continguda (o a vegades, sense contenir) que explota en el cervell com un crit profund, gairebé agònic. Apareix davant meu com una burla en moments d’actitud patètica, gairebé vergonyosa per l’ull aliè i el propi. És una imatge, només això. Però de fet no ho és, no només és una imatge. És la realitat, és un mirall d’un i mil moments quotidians, és el reflex de situacions úniques de màxima crueltat psicològica, és la resposta a la inflacció de milers de minúsculs turments acumulats al llarg d’una vida. El crit de Munch és una imatge no només coneguda, sinó que, fins i tot, massa familiar.

Problemes

El jefe m'ha fet arribar això...

...podeu trobar l'error cíclic?

Kamehameha Contest

Quins records...

Deducció lògica

Seguiu la seqüència lògica:

Buffer - Tampó - Tàmpax - Faldilla

(per més informació, si us plau dirigiu-vos al Sr. Josep Benito)

Qüestió de perspectiva

He acabat l’últim experiment...
...avui he acabat la tesi.

Ja he analitzat totes les dades...
...avui he acabat la tesi.

He escrit la tesi...
...avui he acabat la tesi.

Tinc les correccions dels directors...
...avui he acabat la tesi.

L’he registrada...
...avui he acabat la tesi.

Ja tinc les còpies impreses!!...
...avui he acabat la tesi.

La defenso...
...avui he acabat la tesi.

He pagat el títol de doctor i he cursat tota la paperassa...
...avui, si, he acabat la tesi.

...i ara què?

Dia del orgull Friki

Per fí!!!!

Recomanació

Us faig una recomanació d'el blog d'un amic que ha començat fa ben poc. Espero que us agradin els seus dibuixos tant com a mi. A veure què us sembla!

VIAJES MORROCOTUDOS. Manual del moderno aventurero.

The fountain (La fuente de la vida)

Va la pena anar a veure aquesta pel·lícula impactant, d’estructura en certa manera complexa i imatges espectaculars. Només per això últim ja mereix pagar el preu de l’entrada. La fotografia és delicada, les llums i els colors atrauen els ulls i la música ho acaba d’arrodonit tot. Crec que és una història que s’ha d’entendre més enllà del que ens expliquen, que mereix un punt de reflexió tot i que no és difícil comprendre que estem davant d’una gran història d’amor.

Permeteu-me una crítica. Val la pena, molt, però no us fixeu en la figura del científic obsessionat tant desafortunadament creat amb l’objectiu de mostrar-nos la més profunda desesperació i angoixa. Però aquesta, potser, no era la manera. Si us plau, no us quedeu amb el que fa (ni el que diu quan parla de feina), només amb el que representa.

Der fliegende Holländer

El passat dimarts 24 d'abril vaig tenir la oportunitat d'anar al teatre del Liceu per primera vegada per anar a veure l'òpera 'Der fliegende Holländer (L'holandès errant)' de Richard Wagner. Es tracta d'una òpera en tres actes sense pausa que ens situa la història a les costes de Noruega on un mariner maleït (l'holandès) busca la solució a la seva dissort en l'amor de la filla (Senta) del capità noruec Daland a canvi dels seus tresors. Senta, compromesa ja amb el caçador Erik, coneix la història de l'holandès de temps ençà i n'està enamorada, pel que no dubtarà en sacrificar-se per ell. Òbviament, aquesta història tant clara, passarà pels seus moments de malentès i acabarà de forma tràgica, però alhora evident.

Haig de dir que aquesta és la meva segona incursió en la òpera, la primera vegada va ser fa 15 anys quan vaig anar a veure Tosca de Puccini, i que la música de Wagner es bastant més fosca i dura del que imaginava (curiosament, em va recordar totalment a les bandes sonores de les pel·lícules antigues de mariners), però la veritat és que l'experiència em va encantar i espero tornar a repetir-la aviat.

Feliç St. Jordi

Defensa de la alegría

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas del azar
y también de la alegría.

Mario Benedetti

Deixadesa...

Vaig atabalada, ho sento, fa segles que no escric res i això que tenia coses per dir! No vaig fer res especial per setmana santa però vam visitar Carcassona el dissabte. Una ciutat emmurallada que em va encantar i un viatget de un dia que us recomano. Y l'odissea de Madrid, del cap de setmana passat, que va començar amb robatori de cartera i va acabar sopant amb el mateix Álex de la Iglesia. Per cert, que m'han enviat per correu la cartera robada, sense calers ni targetes de crèdit, però amb la documentació que ja m'havia anat a renovar... Prefereixo pensar en el sopar amb l'Álex de la Iglesia, què voleu que us digui.

Les pràctiques...

... em maten, és el final lògic de la frase. O gairebé, si més no ho intenten. No sé si ha estat el canvi de temps o el canvi d'horari (no només la hora de menys, també arribar a les 8 del matí a preparar les pràctiques, que jo sóc de tardes!), però la qüestió és que aquest ja és el segon dia que haig de fer cap cap a casa ben aviat i quedar-me al llit a 'cobar' el que sigui que tinc. Sort que aquesta setmana ja és la última que haig de fer pràctiques, sort que la setmana que ve ja és setmana santa, sort que avui he acabat l'últim paràgraf de la tesi...

Preferències contraposades

Aquest any no sé que faré. Sabeu que el meu pilot favorit és Kimi Raikkonen que fins ara corria amb McLaren, una de les meves escuderies preferides. El problema és que, aquest any, Kimi Raikkonen ha passat a Ferrari, escuderia per la que no m'he sentit mai massa atreta. I no només això sinó que Alonso, un pilot que fa temps que va començar a caure'm realment malament i ho aconsegueix empitjorar a cada entrevista, és actualment pilot de McLaren. A sobre, el company d'Alonso aquest any és Hamilton. Se que és molt normal que no hagin triat De la Rosa per la seva edad (Hamilton és un pilot molt jove que promet molt), però com jo no haig de pensar en negocis, em va decepcionar molt aquesta decisió. Així que McLaren està perdent molts punts en la meva escala personal, però de moment això no s'està convertint en un canvi de preferències. De moment, l'únic que tinc clar és que m'alegraré que guanyi Raikkonen, i ja veurem si me n'alegro per Ferrari.

De moment, PER FÍ DESPRÉS DELS RESULTATS DE L'ANY PASSAT, Raikkonen ha guanyat la cursa!!!!! Espero que continuem així molt de temps.

Visita guiada per la meva família

Aquí ens teniu, fa molts i molts anys... Ara ja estem tots una mica més crescudets!











El meu pare i la meva mare, ja fa uns anyets (en posaria una de més recent, pero es que m'encanten aquestes dues fotos!)










L'Esther i en Quim (brother in laaaaaaw!). Com no, imposible captar la serietat d'en Quim en una foto. No ho pot evitar, no la té. L'Esther? Tant guapa com sempre.

I què puc dir de l'Edu? Que ja se li veu el tros de pà que està fet només amb aquest somriure!

Aquest és el tete petit, en David amb la seva Juanita. El vermell li queda bé, però no supera el dia que es va tenyir el cap amb quatre colors diferents!

I a mi ja em coneixeu (em teniu més vista que els vostres propis peus!!) així que us ensenyo com era quan encara no ens haviem vist les cares i em coneixereu una mica millor!!

L'estat de la recerca a l'estat Espanyol

Ha arribat a les meves mans el discurs d'inauguració de les V Jornades de joves investigadors que s'han dut a terme a Bilbao recentment. Us el reprodueixo perquè crec que val la pena fer-hi un cop d'ull.

Érase una vez el mundo de la investigación en España, el mundo al revés. El único en donde a medida que un profesional gana experiencia, deja de ser interesante. Observen cómo se pelean los investigadores por conseguir un becario que esté a su servicio y cómo rehúyen acoger a investigadores experimentados de valía demostrada, como los contratos Ramón y Cajal. Claro que si al becario le llamamos “mano de obra barata” y al investigador Ramón y Cajal “compromiso de estabilización”, a lo mejor empezamos a entenderlo.

También es curioso observar cómo a medida que se va ascendiendo, se va perdiendo parte de los derechos:

–Cuando se accede a la primera beca predoctoral, recién salido de la Universidad y sin experiencia en investigación, se recibe una ayuda de formación de 1100€.

–Cuando tras 2 años de trabajo se accede a un contrato laboral, porque finalmente se reconoce que realizas una labor productiva (aunque sea la misma que durante todo el año anterior), se accede a los ansiados beneficios sociales, pero eso sí, a cambio de perder un 15% de tus ingresos mensuales.

–Lo mejor llega cuando se consigue el ansiado título de doctor. ¡Ahora soy alguien importante, por fin se reconocerá mi labor! Piensa uno... pues no. Ahora dejarás cualquier tipo de proyecto que tengas en marcha, da igual cuál sea su importancia, porque has de irte al extranjero. Aunque mientras esperas un año por la bendita beca post-doctoral que te devuelva de nuevo al estatus de estudiante (¿será que existe el título de re-doctor?), como la ciencia es una profesión muy vocacional, puedes seguir trabajando gratis y sin ningún tipo de cobertura social para no dejar colgado con el proyecto a tu jefe. Bueno, también puedes ligarte a tu jefe, o al hijo de tu jefe, porque la endogamia funciona, oye, ¡90% de posibilidades!

–En fin, que aquellos valientes y afortunados que consigan volver y llegar a dirigir algún proyecto y tener incluso su propio becario, podrán emplear su magnífica formación haciendo las labores de secretario, embebidos en un maremágnum burocrático que le impedirá probablemente dirigir el trabajo del investigador en formación a su cargo, que tendrá que convertirse en un superviviente... y escuchar a aquéllos que han llegado a algún cargo político de importancia decir que él también ha sido becario. ¡Qué tierno!

Sin embargo, un día este mundo comenzó a darse cuenta de que caminar sobre los pies era mucho más útil que sobre la cabeza y, poco a poco, gracias al esfuerzo y el compromiso de la comunidad científica, los dirigentes políticos, el entorno empresarial, la Federación de Jóvenes Investigadores y toda la sociedad se fue definiendo una carrera investigadora útil y coherente donde investigar se convirtió en un trabajo serio, al servicio de la sociedad y con plenos derechos reconocidos desde sus etapas iniciales.

Para conseguir esto, la Federación de Jóvenes Investigadores lleva trabajando muchos años, aportando ideas, generando informes, denunciando injusticias, divulgando información y organizando estas Jornadas anuales, donde todos los agentes implicados en el diseño de la política investigadora española tienen un punto de encuentro para el diálogo y el intercambio de ideas. Sigamos trabajando en ello, porque queda mucho camino por andar.

Raquel Portela Rodríguez

Presidenta de la Federación de Jóvenes Investigadores Precarios.

Encefalograma plà...

...ja m'oblidava!!! Que a la tesi també hi ha conclusions!!! (stress...)

Cap de setmana a Oxford

v

Ja a la recta final (si tot va bé), m'he donat el luxe d'anar el cap de setmana a Oxford. Tot continua igual, la humitat, les cases victorianes, les Ben's cookies... Déu, això són galetes!

Ara només queda l'apretada final. Espero poder-vos dir ben aviat que tot ja està enllestit!

Fraggle rock

Recordeu això??



A mi m'encantava! Una de les meves preferides.

La Máquina de Trinar

Molt recomanat. Ho he trobat per casualitat i m'ha semblat maravellòs, molt tendre però un xic dur, molt ben fet (a la meva modesta opinió) i crec que val la pena que hi feu un cop d'ull.

La Máquina de trinar

Happy Furry Monsters

Perquè el temps és fet de segons?

Ja fa un temps en Francesc em va preguntar si estava segura que el temps és fet de segons. Com diu ell: existeix veritablement el temps o és tan sols una construcció de la nostra ment?
Bé, no sé si el temps existeix o és una creació nostra, però el si que crec és que ara és un moment que ara mateix ja ha quedat enrere. Llavors recordem el que ha quedat més fortament imprès a la nostra vida. Ens recordaran els altres en funció de com els haguem tocat. I, ens recordaran per sempre?
El títol d’aquest bloc prové d’una frase anònima que es pot llegir a la facultat de ciències: L’eternitat és dels primers, però el temps és fet de segons.
Em va encantar aquesta frase des de el primer moment per què jo no seré recordada eternament, però el temps existeix si hi ha gent (segons) que són conscients del pas dels dies, dels anys, que recorden els genis (el primers) per tota l’eternitat, mentre ells construeixen el dia a dia, segon a segon. Jo no sóc un geni, només un segon.

Babel

Aquesta és la última pel·lícula que he anat a veure. He tingut la oportunitat de veure-la en versió original al Truffaut i la veritat és que, un cop vista, no concebo aquesta pel·lícula en versió doblada. Evidentment, qualsevol pel·lícula guanya molt en versió original, però concretament aquesta perd gran part del seu missatge, la incapacitat o problemes de comunicació, quan un la veu tota ella en el mateix idioma.

Diverses històries lligades entre si per un fet anecdònic que desencadena el que se'ns explica; narren com la llengua, la diferència generacional, les pors a dir el que sentim en veu alta o, al capdevall, els problemes que existeixen per comunicar-nos els uns amb els altres, agreugen una situació que acaba arrossegant els personatges sense que puguin (o no vulguin) controlar el que els passa.

Cada una de les històries, tot i estar lligades amb les altres, tenen el seu propi principi i fi, el seu propi fil argumental. Personalment, em va costar lligar la història del Japó amb les altres, la vaig trobar un xic fora de lloc, tot i que també segueix la pauta principal del film al explicar-nos els problemes d'una adolescent per relacionar-se amb el que l'envolta. No només per la seva deficiència (és sord-muda) sinó també, en la meva opinió, pel moment de la pubertat en el que es troba, amb tot el que ha passat recentment a la seva vida, i no sap com afrontar-ho ni com demanar ajuda per fer-ho.

Us la recomano i, sobretot, en versió original. Encara teniu temps de veure-la al Truffaut, de moment fins el 25 de Gener. Ja és la tercera setmana en cartellera, i això no és habitual en aquest cinema, així que no desaprofiteu la oportunitat.

La meva petita 'meme'

En Narcís em va enviar el repte de fer una ‘meme’ (una mena de descripció de mi mateixa per donar-vos de què parlar) i encara no havia tingut temps de posar-m’hi, així que ho
intentaré fer ara.

• En primer lloc, sóc la petita de quatre germans fet que defineix força el meu caràcter. Suposo que com li passa a molt dels que són els petits de casa, la llosa dels que van per davant pot ser molt dura, i més si són com els que em precedeixen a mi. Em desespera ser conscient que no sóc jo mateixa quan sóc amb ells i que sovint em sento molt petita, habitualment quivocada i com un còpia barata. Però crec que vaig millorant.

• Sóc molt maniàtica i en molts sentits. A part del fet que les coses s’han de fer d’una manera i amb un ordre concrets (ho sento, deformació professional, la meva vida es guia per rotocols...) tinc moltes manies tontes i fòbies encara més absurdes:

• Manies:

  • La pasta de dents s’apreta sempre pel final perquè el tub no perdi aquesta forma de cilindre tant ‘recuca’ que té.

  • El cable del portàtil es separa en les seves dos parts i es guarda curosament enrotllat i assegurat amb el seu ‘belcro’ (que per alguna cosa hi és). Amb l’assecador passa una cosa similar.

  • No suporto seure d’esquenes a la porta.

• Fòbies (em vaig sentir millor el dia que en Pere em va confessar que li passava el mateix):
  

• Si hi ha una proveta de vidre trencada al laboratori, m’entrebancaré i me la clavaré a l’ull (a l’igual que una pipeta pasteur que sempre és susceptible de clavar-se a l’ull). Per això s’han de deixar dins la pica, si t’entrebanques, com a molt et trenques el cap contra el canto de la pica, però és difícil que el teu ull arribi a topar amb el canto esberlat de la probeta.

• Quan pujo per les escales de la facultat, relliscaré i picaré amb el genoll al canto d’un esgraó amb la consegüent problemàtica de genoll destrossat. Aquest pensament passa sovint pel meu cap, però sempre associat a les escales de la
  facultat. Deu ser que no m’agrada treballar.

• El rotor de la centrífuga del laboratori sortirà volant i m’enganxarà pel mig. Fòbia induïda pel que ens va explicar en Pla a classes de genètica o genètica molecular.

• Sóc molt mandrosa, m’encanta jeure. De fet, ha arribat un moment en què la única postura que el meu cos accepta en el sofà és estar estirada, seure ja no és suficient. Sempre penso que ho vull millorar i que m’apuntaré a un gimnàs o similar. Però sempre hi ha alguna excusa que ho evita. Del 2007 no passa...

• M’agrada el cine, de tot tipus més o menys. Crec que és una avantatge perquè no tinc mai problemes per entendre’m amb altra gent. Puc anar a veure l’americanada de turno avui, i versió original alternatiu demà. Tot depèn de l’estat d’ànim i el que et demana el cos. Això si, ‘Torrente’ o similars d’aquest estil d’humor tant típicament espanyol, mai dels mais!!

Més o menys això és tot. Si algú vol saber alguna cosa més, que pregunti. Potser estic disposada a contestar...

Um 10 Uhr habe ich einen Termin

M'ha encantat la coincidència. A les 10 tinc una cita (un 'appointment', que diríem en anglès). Lo curiòs del cas és que, sense saber el que em deia el calendari, en tenia una... Però a les 9.30! Tinc un calendari profeta amb retard...

Aquest Nadal...

Aquest Nadal passat ha estat el primer que he passat lluny de la meva família. En aquest cas vaig anar a Bonn a passar aquests dies amb en Lars i els seus pares.

In diesem Jahr habe ich Weihnachten zum ersten Mal nicht mit meiner Familie verbracht. Vielmehr war ich waehrend der Feiertage bei Lars und seinen Eltern in Bonn.

Vaig marxar el dia 22 de desembre amb el regust d’una mala notícia encara molt recent, però vaig tenir la sort de poder passar molt bons dies a Alemanya que em van ajudar a passar-ho. El dies 22 i 23 els vam fer servir per visitar els mercats de Nadal de Bonn i Mainz, disfrutar de les salsitxes i el vi calent, i trobar-nos amb alguns dels companys d’institut d’en Lars.

Mit einer schlechten Nachricht im Gepaeck brach ich am 22. Dezember auf um ein paar schoene Tage in Bonn zu verbringen. Am 22. und 23. Dezember besuchten wir die Weihnachtsmaerkte in Bonn und Mainz und erfreuten uns an Bratwuersten und Gluehwein. Ausserdem trafen wir einige ehemalige Schulkameraden von Lars.

A partir del 24 van començar les trobades familiars, amb la visita al avi d’en Lars i el sopar a ca els seus pares (regals inclosos!!!!). El 25 i el 26 també vam dinar amb els seus pares, a casa seva i a l’hotel Hilton! Haig de reconèixer que al final vaig perdre la capacitat de tenir gana, perquè estàvem constantment menjant. Però la culminació es va produir el 27 quan vam anar a berenar a casa d’en Daniel i la Yvonne. Geletes, pastissos, nata, cafè, suc, xampany... i no sé quantes coses més! Però la veritat és que tenen una dolçor de nena, la Vivienne.

Ab dem 24. Dezember begannen dann die Familienfeierlichkeiten. Zuerst besuchten wir den Opa von Lars und spaeter hatten wir ein schones gemeinsames Abendessen mit seinen Eltern (Geschenke eingeschlossen!!!). Am 25. bzw. 26. Dezember hatten wir ein Mittagessen mit seinen Eltern; Zu Hause (25.) bzw. im Hilton Hotel (26.). In diesen Tagen verloren wir darueber hinaus jegliches Hungergefuehl, da wir staendig am Essen waren. Die ganze Schlemmerei kulminierte am 27. Dezember in einem Besuch bei Daniel und Yvonne: Dort erwarteten uns Kuchen, Teilchen, Sahne, Kaffee, Saft, Sekt ... und viele andere schoene Sachen. Ausserdem lernten wir die kleine und sehr suesse Vivienne kennen.

Els dos últims dies abans de venir a Girona (el 29), els vam aprofitar per visitar Duisdorf, Bonn, els jardins de Rheinaue i dir l’últim adéu a la família. Un cop aquí també hem estat visitant els meus pares. Vam anar a fer el raïm (el primer cop per en Lars) a la catedral (el primer cop pels dos!) i hem estat passejant per la ciutat aquests dies. Aviat en Lars ja marxa de nou cap a Anglaterra i encetarem un nou any de viatges amunt i avall. Esperem que sigui l’últim...

An den beiden letzten Tagen vor unserer Abreisxe nach Girona (29. 12.) besuchten wir Duisdorf, Bonn und die Gaerten der Rheinaue. Nach einem finalen Abschied von den Eltern von Lars machten wir uns auf nach Girona. Dort besuchten wir u.a. Silvias Eltern. Nachdem wir am 31. 12. die Trauben an der Kathedrale gegessen hatten verbrachten wir die restlichen Tage ebenfalls in der Stadt und in der naeheren Umgebung. Bald faehrt Lars wieder nach England und wir bereiten uns auf ein weiteres Jahr des Reisens vor. Hoffentlich ist es das Letzte...

Que tingueu tots molt bon 2007.
Ich wuensche Euch ein schoenes und erfolgreiches Jahr 2007!!!

Frohes Neues Jahr!!

Feliç any nou!!

En Lars m'ha regalat un calendari per aprendre alemany. Una nova frase cada dia. I he decidit compartir-les amb vosaltres, i enceto una nova categoria. Però la frase d'avui són dos. Com podeu imaginar, el títol d'aquesta entrada és la frase del dia 1 de Gener. I la d'avui?

Wie war deine Silvesterparty?

Va, va, digueu-me. Com us va anar la festa de cap d'any?

Girona m'enamora

Des de avui mateix, ja sóc ciutadana de Girona!

Letàrgia...

Sé que fa molt temps que no escric i dec haver perdut els pocs lectors que tenia, però la feina m'ha saturat i desbordat... i el futur no pinta millor. S'han acabat les classes i ha començat la cursa cap a la fi de la meva tesi. Espero poder-la acabar aquest mes, abans de vacances de Nadal. Així que no m'ho tingueu en compte si allargo encara un xic més el meu estat d’hibernació.

Fi de festes

15 minuts de focs artificials han donat pas a la cloenda, un cop més, de les festes de Sant Narcís. Asseguda a la rentadora passant fred a la galeria, amb una infusió a les mans, he vist les espurnes verdes, vermelles i daurades al cel de Girona. Arribat aquest punt sempre recordo les festes passades que inevitablement, amb el pas dels anys, als 29, ja no visc com abans. Ni millor ni pitjor, ara són diferents. Ja no té gràcia anar voltant de barraca en barraca a la busca i captura d'aquells coneguts que vaig veure per últim cop en el mateix lloc i el mateix estat. Ja no té gràcia suplir la falta d'abric amb alcohol. Ja no té gràcia anar al vell mig de les deveses a fer el riu. Ara té gràcia els sopars-recordatori -amb els de l'institut, amb els de la carrera, amb els de la colla, amb els...- dels que surts a quarts de dues. Ara té gràcia un trajecte directe i parada a una barraca escollida a l'atzar el primer dia. Ara té gràcia fer-la petar amb una cervesa a la ma fins que se't congelin els dits de la ma o del peu indistintament. I quan s'acaba el tema de conversa és senyal que ha arribat l'hora de marxar. Sortir ja no és una carrera contrarellotge fins al final.
M'han agradat les aranyetes verdes que explotaven en mil aranyetes verdes més. He vist palmeres i petards mil vegades però cada any hi ha una figura nova que capta l'atenció.
Les fires de Girona sempre em recorden com era la meva adolescència, i em recorden que em faig gran. I la veritat, me n'alegro.
A veure quina serà la nova figura de l'any que ve.

Guanyadors del Concurs de disseny de gots de les barraques de fires 2006

1er PREMI: Santi Vilagran

2on PREMI: Ivan Pilo

3er PREMI: Judit Algueró

Generació Guai

Ara tots, any amunt, any avall, s'acosten a la trentena però quan eren adolescents tot era guai. De cop i volta van desaparèixer els adjectius i tot quedava resolt amb un guai. Les coses, llavors, eren guai i prou. Ara han crescut. Són els germans petits dels ferotges yuppies que a còpia d'esforç personal, estrès i gimnàstiques trepidants van aconseguir entrar al sistema, tenir l'Audi i freqüentar establiments amb estrelles Michelin. Els de la generació guai, però, no aspiren a tant. Són més conformistes. No han pas perdut el punt de candidesa ni la il·lusió pel futur però han acumulat una certa saviesa precoç. Són més escèptics perquè tenen una formació excel·lent i també perquè no hi ha més cera que la que crema. Estan preparats per consumir productes culturals sofisticats, per valorar l'experiència estètica i per practicar esports d'aventura però són carnassa de treball precari i d'habitatge impossible. Els consta que són fèrtils i joves però saben que val més no pensar en fills. Tenen currículums espectaculars que s'han construït amb rigor i disciplina però saben que estan condemnats a refiar-se dels pares. Ni els excita la lluita generacional contra pares-mecenes ni volen caure en trampes del sistema com han fet els seus germans grans. Com ha escrit Alfredo Ruiz, l'autor d'un estudi sobre aquesta generació, són 'guapos y pobres'. Els guai són tendres i encantadors però si es volen permetre el luxe d'algun viatge o l'atreviment d'un habitatge propi han de recórrer a la subvenció de la primera institució de l'estat, és a dir, de la família. Són extraordinàriament madurs, intel·lectualment i emocionalment, però el sistema els demana que no creixin. El mercat els vol becaris, precaris, temporals. Si es presenten preparats, ambiciosos i exigents se'ls treuen del damunt de seguida. Arribats als trenta, els de la generació guai estan en plena indagació sobre qui són i què els espera. Comencen a sospitar que guai, l'adjectiu total, és un qualificatiu tronat.

Miquel Berga
El Punt, 10 de juliol, 2005.

The incredible Cheesecake's world

Vam iniciar el món de les receptes increïbles amb les magdalenes i ara toca el deliciós pastís de formatge. Molt fàcil de fer, us ho asseguro, i per llepar-se'n els dits!!

Comenceu per escalfar el forn a 180ºC i que es vagi escalfant. Mentrestant barregeu en un vol 400g de formatge per untar tipus Philadelphia, 500 mL de nata líquida (l'últim cop que vaig fer aquest pastís van ser 200 mL de nata líquida i 300 de llet... i va quedar fantàstic!!), 3 cullerades soperes de farina de blat (maizena), 200 g de sucre (si no teniu balança, jo normalment omplo un dels recipients de formatge de 200g amb el sucre i aquesta mida ja va bé) i finalment 3 ous.

Barregeu-ho tot molt bé, que el formatge quedi ben desfet, i passem a preparar la plata pel forn. La unteu bé amb mantega i folreu la base de galetes. Llavors hi aboqueu la mescla que heu fet (que serà molt líquida) i veureu com pugen les galtes. No intenteu fer-les baixar! No ho aconseguireu i la idea és que quedin a dalt precisament...

Tapeu la plata amb paper d'alumini i la poseu al forn durant 45 min o 1 hora. Per mirar si està fet, només cal punxar-lo pel centre i que el ganivet no surti moll. Quan estigui, el traieu i veureu que ha pujat molt però un cop fred baixa més de la meitat. El capgireu i... caram! Un deliciós pastís de formatge amb una base de galeta (:) ara veieu perquè les hi volíem!).

Voleu millorar-ho? Afegir una melmelada o un coulis de maduixa o fruites vermelles per sobre, o acompanyeu-lo de compota de poma i llavors si que està 'de muerte'!

Estocolm / Stockholm

El 19 de Setembre en Lars i jo ens vam trobar a l’aeroport de Skavsta per anar junt a Estocolm. Ens hi vam estar en un alberg, el Rygerfjörd, un vaixell ancorat al llac Mälaren, amb unes vistes molt maques.

Am 9. November trafen sich Lars und ich auf dem Flughafen ‚Skavsta’, um danach gemeinsam nach Stockholm zu fahren. Wir lebten in dieser Zeit auf einem Boot, die ‚Rygerfjörd’, ein Schiff auf dem ‚Mälaren See’, welches uns sehr schöne Aussichten bot.

El primer dia, sortint de l’oficina de turisme situada en una de les places més maques de la ciutat (Kungsträdgården), vam passejar tranquil·lament fins a l’Òpera, per desviar-nos més tard fins a Sergelstorg (una de les places principals), Drottninggatan (un carrer farcit de botigues) i acabar en el Judiskamuseet, dedicat al col·lectiu jueu suec. La veritat és que Estocolm és pler de museus, però molts d’ells són petits i es poden visitar ràpidament (bé, depèn del que t’interessin).

Am ersten Tag gingen wir vom Touristikinformationszentrum, welches an einem der schönsten Plätze Stockholms überhaupt gelegen ist, langsam in Richtung des Opernhauses, gingen rechts ab auf den ‚Sergelstorg’ (einer der grössten Plätze), dann in die Drottninggatan (eine Strasse mit vielen Läden) und beendeten unseren Rundgang dann schliesslich im ‚Judiskamuseet’, welches sich in seiner Ausstellung der jüdischen Gemeinde in Schweden widmet. Es gibt eigentlich ziemlich viele Museen in Stockholm; ein Grossteil ist jedoch nicht sehr gross und so dauert es nicht sehr lange, sie zu besuchen (hängt natürlich auch von Eurem Interesse ab).

El segon dia el vam dedicar a Gamla Stan (la ciutat vella). Vam poder gaudir d’un canvi de guardi del palau amb un toc molt còmic (aquells saltironets no se’ls podia prendre seriosament ningú més que la guàrdia). El palau és la residència oficial de Carl XVI Gustaf i la seva família però només la utilitzen per recepcions oficial i altres esdeveniments importants.
A Gamla Stan també s’hi troba la catedral d’Estocolm on s’hi pot trobar una estàtua de St. Jordi i el drac. S’explica que els danesos (el drac) van conquerir Estocolm (la princesa) i aquesta va ser alliberada i tornada a mans sueques per Sten Sture (St. Jordi). Em sona molt aquesta història...
També vam anar al museu Nobel on vam tenir la sort d’enganxar una visita guiada molt interessant. A suècia tothom parla anglès amb una correcció extraordinària. El guia del museu no era una excepció.

Am zweiten Tag widmeten wir uns ‚Gamla Stan’ (die Altstadt). Wir sahen uns die Wachablösung am königlichen Palast an (die kleinen Hüpfer der Soldaten auf dem Weg zur Wachablösung konnte bis auf sie selber wahrscheinlich keiner Ernst nehmen). Der Palast ist die offizielle Residenz von Carl XVI Gustav und seiner Familie, obwohl sie sie eigentlich nur für besondere Anlässe aufsuchen.
Die Kathedrale ist auch in ‚Gamla Stan’. Dort kann man die Statur vom hl. Georg und dem Drachen sehen. Die Legende besagt, dass die Dänen (der Drache) die Stadt Stockholm (die Prinzessin) eroberten und diese letztlich von Sten Sture (St. Georg) wieder von den Dänen befreit wurde. Ich glaube, ich kenne diese Geschichte…
Wir besuchten auch das Nobelmuseum und hatten dort das Glück, an einer sehr guten Führung teilnehmen zu können. In Schweden spricht wirklich jeder Englisch und der Leiter der Führung bildete keine Ausnahme.

El tercer dia varem visitar l’ajuntament. És un edifici de principis del segle XX construït amb la intenció expressa de semblar més antic del que realment és. Destaquen el claustre que hi ha a l’entrada, amb una arcada que serveix de finestra a les vistes al llac Mälaren, el saló blau (color que s’havia planificat per ell tot i que al final es va decidir deixar-lo en el color vermell de la rajola original) i el saló daurat (format per milers de mosaics). Aquestes dues sales juguen un paper important en la cerimònia dels premis Nobel, ja que és on es porta a terme el banquet i el ball respectivament. Després vam anar amb vaixell al voltant de la illa Djurgärden, una illa pensada inicialment com a vedat de caça per reis i nobles, que més endavant es va obrir a tot el públic per convertir-se en uns jardins. A Djurgärden també s’hi troba el museu Vasa dedicat integrament al vaixell que portava aquest nom. Aquest vaixell es va enfonsar el dia del seu bateig enduent-se amb ell part de la tripulació i les seves famílies que havien estat convidades a bord per a la inauguració. El Vasa, enfonsat en aigües molt fredes, va aguantar en tant bon estat que 333 anys més tard es va poder recuperar en perfecte estat de conservació i es pot veure avui en el museu.

Am dritten Tag besuchten wir das Rathaus. Es handelt sich hierbei um ein Gebäude aus dem frühen 20. Jahrhundert, welches älter aussehen soll als es eigentlich ist. Es besteht aus dem Kloster, mit Arkaden, die aussehen wie Fenster, um einen schönen Ausblick auf den ‚Mälaren See’ zu haben, die blaue Halle (Blau war die geplante Farbe. Man entschied sich jedoch dafür, die rote Originalfarbe der Ziegelsteine beizubehalten.), und die goldene Halle (bestehend aus tausenden Mosaiksteinen). Diese zwei Hallen spielen eine besondere Rolle während der Nobel Zeremonie, da in ihnen das Bankett und der anschliessende Ball statt finden. Später machten wir eine Bootstour um die ‚Djurgärden’ Insel, welche ursprünglich als Jagdgehege konzipiert war und mittlerweile der Öffentlichkeit zugänglich ist. Auf ‚Djurgärden’ gibt es auch das ‚Vasa Museet’, welches sich in Gänze dem gleichnamigen Schiff widmet. Es sank am Tag des Stapellaufs und nahm einen Teil der Crew und ihrer Familienmitglieder, welche anlässlich des Festes eingeladen waren, mit in den Tod. Die Vasa, welche in sehr kaltem Wasser sank und deshalb auch sehr gut erhalten war, wurde 333 Jahre später geborgen und kann heutzutage im Museum besichtigt werden.

El nostre últim dia, el vam dedicar a anar de compres i relaxar-nos una mica, però també per anaral museu de la Música on ens van obsequiar amb un petit instrument que no vam acabar de dominar del tot. Era un museu molt interactiu, amb karaoke inclòs, i ens vam sentir com nens petits un altre cop. Aquest va ser el nostre últim dia. L’endemà i com sempre, un comiat més a l’aeroport, aquest cop un xic diferent, després del control de passaports i cadascú davant de la seva porta d’embarcament esperant el seu vol corresponent.

Am letzten Tag gingen wir hauptsächlich shoppen und erholten uns von den Strapazen der vorangegangenen Tage. Auch besuchten wir das ‚Musikmuseet’. Dort bekamen wir ein kleines Musikinstrument geschenkt, welches wir allerdings noch nicht richtig bedienen können. Es handelt sich um ein sehr interaktives Musem mit ‚Karaoke’, wo wir uns noch mal wie Kinder fühlten. Das war dann unser letzter Tag.
Am nächsten Tag hiess es dann ein weiteres Mal ‚Auf Wiedersehen’ am Flughafen jedoch ein bisschen anders als sonst. Nach der Passkontrolle warteten wir dieses Mal am Abflugschalter beide auf unseren Flug nach Hause.

Sp en perill d'extinció I: El ferreret

Aquest simpàtic amfibi que carrega amb tanta cura els seus ous és el ferreret (Alytes muletensis), un tòtil autòcton de Mallorca en perill d’extinció (segons el Catàleg nacional d’espècies amenaçades).
El ferreret és un gripauet estilitzat amb una coloració clara al ventre i més fosca al dors. No és massa gran, fa uns 4 cm de llargada i pot pesar uns 5 g. aproximadament (bé, com passa molt sovint en algunes espècies, la femella pot arribar a ser un xic més gran que el mascle...).
Evidentment, tenint en compte que es tracta d’un amfibi, viu molt lligat al curs de l’aigua, en el barrancs de la Serra de la Tramontana de la Illa de Mallorca. Però tot i que viu en llocs abruptes, no té massa problema per moure’s lliurement. S’alimenta de nit, principalment d’insectes, i es manté tranquil durant al dia, prop de l’aigua i ben amagat en esquerdes de la roca.
L’època de reproducció s’estén des de finals d’hivern fins a començament de l’estiu. La femella i el mascle s’acoblen fora de l’aigua. Mentre ella va expulsant els ous, ell els fertilitza i se’ls diposita sobre les seves potes posteriors i se’n fa càrrec durant tota la incubació (ara ja sabeu qui és el de la foto!). Les larves naixeran a l’aigua, unes tres setmanes més tard.
Els seus predadors més habituals són colobres i rates.

Mala sort o males vibracions?

Al llarg de la meva vida he estat aficionada a pocs esports. A l’institut, quan era una fanàtica del ‘Joventut de Badalona’ però aquest és potser l’únic exemple fins fa uns anys, quan em vaig aficionar a la Formula 1. No em venia de nou, els esports de motor sempre s’han seguit força a casa, però ara n’estic molt més enganxada. Però no sé fins a quin punt em val la pena...
Recordo una sensació horrible, crec que era el gran premi de França del 2004, i aleshores jo seguia les evolucions d’en Jarno Trulli amb interès. En aquells moments encara era pilot de Renault (poc després ho va deixar de ser, per passar a la seva actual escuderia, Toyota) i estava a punt d’aconseguir pujar al tercer esgraó del podi. Fins que a l’últim revolt es va deixar prendre el lloc per en Barrichello (llavors encara a Ferrari) just a l’últim revolt. Recordo estar dinant a casa la meva germana, amb el meu cunyat, recordo estar celebrant el resultat, i recordo el buit quan en RB va passar en JT a l’últim revolt. Em vaig sentir fatal.
Del 2004 fins ara han canviat unes quantes coses, entre elles la meva predilecció en qüestió de pilots. Però no gaire la sensació que tinc dins meu al final de les curses. Després de menjar-se el cotxe d’en Liuzzi al passat gran premi d’Hongria, en Räikkönen va abandonar el gran premi d’Istanbul a la segona volta després de punxar la roda en una col·lisió en la sortida, canviar-la i intentar prosseguir amb la cursa.

Tenint en compte la progressió d’aquest noi durant la present temporada, jo em pregunto... És ell el que té mala sort o jo que li transmeto males vibracions? Vaig celebrar el tercer lloc d’en JT massa aviat? No heu tingut mai la sensació que, tant bon punt comences a aficionar-te a un esport, comença a anar tot malament amb el teu equip o jugador? O sóc jo que espero massa i em decepciono fàcilment...

Si, si, Kimi, ja pots anar donant explicacions...

Sommer vorm Balkon...

... o Estiu a Berlín, com ha estat traduïda al nostre país. Pel·licula alemana del director Andreas Dresen sobre el dia a dia de Katrin i Nike, i com les penes i la rutina es passen millor quan pots desfogar-te cada vespre amb una copa de vi i unes bones vistes des d’un balcó de Berlín. Però quan desapareix aquesta via d’escapament, les tensions creixen i les penes es fan més dures, les sensibilitats estan a flor de pell i la crispació envers una vida gens fàcil es fa cada cop més evident. I és que val la pena que tinguem sempre en compte qui o què és el nostre botonet que ens permet esvair la nebulosa de problemes que tots tenim al voltant del cap, per què el dia que no puguem petjar el botó serem conscients del poc que som capaços de suportar.
Una pel·lícula molt recomanable i molt més ara, en temporada d’estiu, quan més del 80% de la cartellera és de dubtosa qualitat.

ESCONDRIJOS

Seguías empeñado en esconderte detrás de la luna durante horas como si sirviera de algo sin darte cuenta que todo el mundo estaba pendiente de ti. Pero los eclipses se acaban y un escondite tan absurdo no podía ser eterno. Cuando empezaste a quejarte, circularon las aspas del molino removiendo el aire caliente, pesado, de un verano que estaba cerca. Así espantabas las brujas del invierno pasado; las que aún, muy a mi pesar, revolotean entre las hojas nacidas en la primavera de nuestros días. No sé si llorar, por momentos creo que el molino de viento lanzará con todas sus fuerzas una nube de polvo contra mis ojos. Y de repente me siento a salvo en una película que no sé que tiene de real y que de contemplación placentera de seguridad evanescente. No me considero una persona demasiado necia. Pero caigo en picado, mis barreras se derrumban irremediablemente, soy más débil que nunca y más fuerte de lo que seré jamás. Pero no consideres mis palabras una queja débil, no lo son. Y no pretendo decir tampoco que sea una queja formal, tampoco es así. La respuesta es fácil, no me quejo. Me alegro de mi suerte. Me alegro mas de ser como soy de lo que nunca me había parecido prudente. Me estoy volviendo loca? Bueno, quizás un poco. Y que mas da! La locura controlada solo puede ayudarme a vivir serenamente aprovechando todas mis oportunidades de ser feliz.

UNA CARRERA INOBLIDABLE...

Potser a molts no us interessa la Formula 1 però ahir va tenir lloc, al circuit d'Hungaroring a Hongria, una de les millors carreres que he vist fins ara. I ho demostren els missatges que m’anava enviant en Narcís i la trucada al final per comentar la jugada, cosa que no passava des de fa molt temps. I és que una cursa així s’havia de comentar.
Des del primer moment les coses estaven realment interessants. I no vull dir quan es van apagar les llums vermelles, sinó els dies anteriors amb els penalitzacions d'Alonso i Schumacher amb 2 segons a la classificació per cada un, amb les baixes temperatures inesperades i la pluja el dia de carrera. Només cal pensar que, en el circuit en què més costa avançar després de Mònaco, Alonso i Schumacher (els dos líders del mundial) van sortir de les posicions 15 i 12 respectivament, però van aconseguir arribar a ser 1r i 2n en algun moment de la cursa demostrant que realment són molt bon pilots. No vull mals entesos, no sóc pas seguidora ni d'un ni de l'altre (simplement evitaré cometaris al respecte del meu pilot favorit en aquesta entrada perquè no em dóna massa alegries últimament... tot i que he llegit que Liuzzi li va demanar disculpes per l’incident cosa que em fa pensar que no va ser culpa seva) però és que el que van fer va ser impressionant. Van tenir mala sort, primer Alonso va abandonar per problemes amb una roda 'mal collada' (?) i després va ser Schumacher qui va dir adéu quan va perdre la segona posició en favor de Pere de la Rosa i la tercera en favor de Heidfeld per desgast dels seus neumàtics intermitjos en una pista que, al final de la cursa, ja estava seca. Així que podem dir que Alonso va tenir, d'alguna manera, la sort dels campions. Primer, Schumacher va patir la mateixa penalització que ell en la classificació, i després es va acabar retirant de la carrera després del pilot asturià sense tenir possibilitats de reduir-li l’avantatge en el mundial. Realment, aquest xicot no es pot queixar.
Ara bé, el millor de tot va ser veure Pere de la Rosa pujar al segon lloc del podi, junt amb Button (que va ser 1r, per primera vegada a la seva vida) i Heidfeld (el 3r). Va ser el seu dia però també el nostre. El de tots aquells que teníem ganes que un català estigués per fi allà dalt, i per tots els que volíem que de la Rosa arribés on es mereix. Ara només hem d'esperar que els que remenen els fils dels equips estiguessin ben desperts i poguessin veure bé el que va fer en Pere el cap de setmana i puguem tenir el luxe de gaudir-lo durant molt més temps. Felicitats Pere!