Ahir era dia de partit, gens habitual un divendres, però el cap de setmana llarg va fer oportú el canvi de dia. Es va perdre, com en els últims partits. Però ahir necessitava que guanyessin.
No he estat massa crítica fins ara, he anat a tots els partits "a casa", he animat i he donat suport. Però ahir era divendres, el dia havia sigut llarg i cansat. Havia arribat a casa amb únicament ganes d'escarxofar-me al sofà i en comptes d'això em vaig posar la samarreta del CBSJG i vaig anar al partit. Ahir necessitava que guanyessin i vaig tornar a casa emprenyada, és així.
No hi entenc massa de bàsquet, se m'escapa la tècnica i l'estratègia, però el partit s'estava guanyant fins faltar un minut i mig, l'afició s'havia fet la il·lusió de poder guanyar, i es perd a l'últim moment. Clar que, siguem sincers, guanyar un partit pel desencert del contrari no és manera de guanyar un partir. Perquè quan el teu equip ha d'esgotar la possessió a cada atac i l'únic remei que queda és un tir exterior amb un encert que brilla precisament per la seva absència, mentre que l'equip contrari penetra amb una facilitat gairebé còmica i et clava una safata rere l'altra, alguna cosa falla escandalosament (D-fence?). I és frustant haver sortit de casa. Ahir, i em sap greu dir-ho, em vaig acabar preguntant perquè havia sortit de casa (si, la part Polska del partit va estar molt bé, però no estic parlant d'això).
Aquest vespre segurament ja no hi pensaré més, aniré al següent partit, tornaré a donar suport i m'ho pasaré bé encara que l'equip no faci el que esperem. Però ahir necessitava que es guanyés el partit.
