zzz...

Són quarts d’una de la matinada. Fa més d’una hora que he anat al llit, aproximadament una hora que he apagat el llum després de llegir una estona. No puc dormir. He donat voltes al llit, he repassat el dia mentalment, he somiat desperta i he plorat. Però no he dormit. En un moment camino sobre un pont i l’altra sóc dalt una muntanya. Els ulls em pesen però sé positivament que és en va. No puc dormir. La frustració és l’estat de qui resta privat d’una satisfacció que creu que li correspon. Jo no estic satisfeta, però tampoc sé fins a quin punt em correspon; així que no m’atreveixo a sentir-me frustrada. En tot cas un consell, no pregunteu mai a ningú què pensa sincerament de vosaltres. Us podreu trobar que sou una persona diferent a la que pensàveu. Són la una.

Problemes amb la cafeïna

Aquests dies més d’un m’ha preguntat què hem passa amb la cafeïna. Realment, el títol d’aquesta entrada és enganyós, perquè no en tinc de problemes amb la cafeïna. El meu problema és d’insomni (però no greu, no n’hi ha per tant). La veritat és que sempre m’ha costat molt adormir-me, que no dormir. Un cop m’adormo, puc estar-m’hi hores sense problema, rarament em desperto sola –a una hora prudencial- si no hi ha ajuda externa (entenguis, despertador). Adormir-se és una altra cosa. Tinc tendència a donar voltes al llit abans d’agafar el son, cosa que en estats normals ja no és un problema, ja hi conto. Resulta desesperant quan m’estic morint de son, quan estic cansada i no puc més, però tot i el meu cansament, els ulls no es tanquen i el cervell no para de jugar sol i donar voltes. Quan em passa? A la mínima que estic nerviosa. És el primer símptoma, abans i tot que el mal de panxa i els problemes per menjar. Per poca cosa, ja no puc dormir.

La solució, segons el metge, seria seguir una rutina bàsica amb certs punts clau:

• Llevar-se cada dia a la mateixa hora. Jo sóc més aviat de llevar-me tard, i ja m’estaria bé seguir aquesta norma si no hi hagués dies en què és inevitable matinar.
• Anar a dormir cada dia a la mateixa hora. Normalment ja ho faig, excepte quan tinc sopars, surto, els caps de setmana...
• Fer un xic d’esport per arribar cansada al vespre. Ho vaig provar (ho juro), però només servia per arribar rebentada, continuar sense poder dormir, i llevar-me pitjor. Ho vaig abandonar sense gaire pena.
• Prendre alguna cosa calenta abans d’anar a dormir. D’acord, les infusions relaxen, però no fan miracles.
• Si no pots dormir, no quedar-se al llit perquè el cos pugui assumir que el llit és per dormir. Si ho fes, em quedaria tota la nit mirant la tele...
• No fer res al llit que no sigui dormir (perquè el cos pugui assumir que el llit és per dormir). Aquí millor ja ni comento, tinc un sofà molt petit...

Donat que les solucions que em donen són molt a la llarga i jo no sóc precisament la persona més constant del món, el primer que he fet és treure el cafè de després de dinar, i, en temporades que em costa més dormir, també el de mig matí (o el faig descafeïnat). Problema: que llavors vaig mig clapada tot el dia, però és la única manera de mig dormir a les nits. La cafeïna no és el problema, el problema és no poder-ne prendre!

Decàleg d'una bona bioquímica (III)

El desgast neuronal que suposa treballar en un laboratori de bioquímica és, en alguns casos, excessiu i insuportable pel cervell humà pel que es fa indispensable alliberar la pressió que suposa l’esforç diari amb una certa regularitat. El cos d’una bioquímica està preparat per a l’explosió febril només un cop per setmana (elements d’altres disciplines, menys preparats, mostren símptomes similars amb major regularitat o fins i tot a diari). L’alliberament de tensió es pot produir a diversos nivells segons la intensitat de treball però el podem diferenciar principalment en dues accions bàsiques que es poden complementar. Verbalitzar idees inconnexes i sense sentit, que sovint són malinterpretades per les altres col·legues (contextualitzem els fet en un divendres després d’una setmana de molt desgast mental) i provoquen crisis de riure col·lectiu. Quan el cervell d’una bioquímica està massa saturat, l’opció més recomanable, però, és la d’evitar la supervisió i desaparèixer subtilment, preferiblement al llarg del matí. En casos intermedis, la bioquímica pot exhaurir la seva energia amb dosis matinals d’incontinència verbal i donar per finalitzada la jornada laboral a primera hora de la tarda.

Foradets

Algú va portar un pot de forats de filipinos de xocolata per esmorzar:

... ens hem posat fins al cul de forats.

Decàleg d’una bona bioquímica (II)

De tots és sabut que un bon ambient de treball millora el rendiment, i un laboratori no és diferent. Un bon ambient en un laboratori de bioquímica s’ha d’entendre en dues parts. La primera, la facilitat i necessitat de parlar de menjar així com d’emocionar-se i salivar en cada conversa. La segona, la necessitat mental d’alliberar la pressió neuronal de la setmana en converses incoherents els divendres, acompanyades d’altes dosis de teràpia del riure (fàcil). En alguns casos, els divendres es pot optar per escapolir-se de la feina. Tractarem aquests temes individualment i amb l’interès que mereixen.

El menjar és essencial en la vida d’una bioquímica, principalment els dolços. Compartir receptes que mai faràs és, en alguns casos, més estimulant que la pròpia degustació. L’ús de la imaginació és, per tant, essencial. De tot plegat se’n deriva l’especialització en el que s’anomena la ‘Conversió a Foca’. Els elements més experimentats són capaços, fins i tot, de reproduir fidelment el crit de la foca femella en dejú i famolenca. Malauradament, aviat perdrem en el nostre laboratori el millor exemple en el crit de la foca famolenca, que deixarà un buit insubstituïble. Ens alegrem, però, d’haver-la tingut al nostre costat i que hagi volgut compartir amb nosaltres les seves ensenyances.

Decàleg d’una bona bioquímica (I)

Tot sovint hem tingut converses interessants al respecte del que és essencial en una bioquímica (parlo en femení, perquè l’existència de bioquímics al meu laboratori es recorda vagament com un miratge... però em consta que existeixen). No és una qüestió del que és important, sinó essencial. No sobre coneixements, sinó aptituds. No tothom pot ser concertista de piano, així com no tothom ha estat genèticament dissenyat i ha tingut la sort de desenvolupar-se en un ambient propici per convertir-se en una figura adaptada al treball d’una bioquímica.

Primer de tot, un fet absolutament comprovat i àmpliament discutit i, finalment, mai rebatut: Una bioquímica té una bufeta urinària ja sigui de capacitat extraordinària, o bé de contenció sobrehumana. Òbviament, l’esfínter urinari és també un element a tenir en compte. Per una bioquímica, primer és la feina i després la micció. La bioquímica ha desenvolupat la capacitat d’assumir amb naturalitat d’anar al lavabo amb un ‘timer’ o cronòmetre que marca el temps exacte màxim del que disposa per orinar. De la mateixa manera, potser en alguna ocasió hom pot tenir la oportunitat d’observar que pot sonar una alarma en el lavabo i aparèixer una bioquímica per darrera la porta sense immutar-se. Altres ocasions en que la bioquímica comparteix la seva vida diària amb el ‘timer’ i la relació íntima que entre ells s’estableix queda fora d’aquest recull imprescindible.

Properament, tractarem el tema de l’ambient de treball d’una bioquímica.

Enveja

En un moment donat, l’enveja no és dolenta (aquella que anomenem un xic eufemísticament com enveja sana). El problema és pensar ‘si jo no ho tinc, tu tampoc’ en comptes de ‘si tu ho tens, jo també ho vull’.

Fractal

Si aneu al Vikipedia, podreu veure que una fractal és un objecte geomètric molt complex definit en base a algoritmes simples. Tot i la meu limitat coneixement de mates, intentaré explicar-los i d’aquesta manera posar fi a la meva ignorància sobre el tema. Un algoritme, explicat per un biòleg així que ja podeu comptar, és una sèrie d’instruccions o passos que ens poden portar a resoldre un problema (com l’exemple que teniu més avall, Problemes). Em recorda lleugerament a les claus dicotòmiques, però en aquestes les opcions solen ser només dos i les opcions no s’entrellacen (però potser en això també m’equivoco, fa temps que vaig fer primer de biologia).

En el cas del fractal, l’estructura bàsica de la figura es repeteix en diferents escales fins a construir un objecte en una dimensió fraccionaria (ni en una, ni dos, ni tres dimensions sinó la dimensió 7/4 si ens ve de gust, ole el güevs dels matemàtics!). Perquè ho entengueu (si més no, jo crec haver-ho fet), us remeto al exemple del Vikipedia:

La possibilitat de tenir dimensions fraccionaries es pot veure per exemple amb el conjunt de Cantor. El conjunt de Cantor es crea de la següent forma. S'agafa un segment. Es divideix en 3 parts i s'elimina el segment del mig. Es fa el mateix amb els segments que queden i es repeteix el procés indefinidament. El conjunt resultant és una mena de pols de punts. La seva dimensió és major de 0, perquè té varis punts. També és menor de 1, perquè els punts no arriben a formar un línia. És per tant una dimensió entre 0 i 1.

De tot això se’n va adonar un bon dia un tal Benoît Mandelbrot, que va proposar el terme al 1975. Com a última curiositat us diré que moltes estructures naturals són o tenen estructures de tipus fractals i per això la utilitat de les fractals per descriure objectes naturals.

Alguns us preguntareu d’on baixa tot això de les fractals ara mateix. Quan anava a l’institut, en Francesc solia parlar-me dels fractals i la seva representació en la natura, i pretenia que fos capaç d’entendre’ls i recordar-los. Bé, no sé si ho he explicat bé, ni tant sols estic segura d’haver-los entès jo mateixa, però si més no he esmenat aquest dèficit del passat i hi he fet un cop d’ull. Us deixo amb algunes delícies fractals...

El crit

No sé si us passa a vosaltres, però a mi hi ha coses a la vida que em fan pensar amb algun objecte, alguna imatge, que associo directament amb alguna cosa física. És el que em passa amb el crit de Munch. Sovint em ve al cap aquesta imatge si em poso trista, una associació directe amb el dolor que gairebé comparteixes empàticament amb la figura. Se m’evoca a la ment en un moment de ràbia, d’ira continguda (o a vegades, sense contenir) que explota en el cervell com un crit profund, gairebé agònic. Apareix davant meu com una burla en moments d’actitud patètica, gairebé vergonyosa per l’ull aliè i el propi. És una imatge, només això. Però de fet no ho és, no només és una imatge. És la realitat, és un mirall d’un i mil moments quotidians, és el reflex de situacions úniques de màxima crueltat psicològica, és la resposta a la inflacció de milers de minúsculs turments acumulats al llarg d’una vida. El crit de Munch és una imatge no només coneguda, sinó que, fins i tot, massa familiar.

Problemes

El jefe m'ha fet arribar això...

...podeu trobar l'error cíclic?

Kamehameha Contest

Quins records...