Fi de festes

15 minuts de focs artificials han donat pas a la cloenda, un cop més, de les festes de Sant Narcís. Asseguda a la rentadora passant fred a la galeria, amb una infusió a les mans, he vist les espurnes verdes, vermelles i daurades al cel de Girona. Arribat aquest punt sempre recordo les festes passades que inevitablement, amb el pas dels anys, als 29, ja no visc com abans. Ni millor ni pitjor, ara són diferents. Ja no té gràcia anar voltant de barraca en barraca a la busca i captura d'aquells coneguts que vaig veure per últim cop en el mateix lloc i el mateix estat. Ja no té gràcia suplir la falta d'abric amb alcohol. Ja no té gràcia anar al vell mig de les deveses a fer el riu. Ara té gràcia els sopars-recordatori -amb els de l'institut, amb els de la carrera, amb els de la colla, amb els...- dels que surts a quarts de dues. Ara té gràcia un trajecte directe i parada a una barraca escollida a l'atzar el primer dia. Ara té gràcia fer-la petar amb una cervesa a la ma fins que se't congelin els dits de la ma o del peu indistintament. I quan s'acaba el tema de conversa és senyal que ha arribat l'hora de marxar. Sortir ja no és una carrera contrarellotge fins al final.
M'han agradat les aranyetes verdes que explotaven en mil aranyetes verdes més. He vist palmeres i petards mil vegades però cada any hi ha una figura nova que capta l'atenció.
Les fires de Girona sempre em recorden com era la meva adolescència, i em recorden que em faig gran. I la veritat, me n'alegro.
A veure quina serà la nova figura de l'any que ve.