Girona m'enamora

Des de avui mateix, ja sóc ciutadana de Girona!

Letàrgia...

Sé que fa molt temps que no escric i dec haver perdut els pocs lectors que tenia, però la feina m'ha saturat i desbordat... i el futur no pinta millor. S'han acabat les classes i ha començat la cursa cap a la fi de la meva tesi. Espero poder-la acabar aquest mes, abans de vacances de Nadal. Així que no m'ho tingueu en compte si allargo encara un xic més el meu estat d’hibernació.

Fi de festes

15 minuts de focs artificials han donat pas a la cloenda, un cop més, de les festes de Sant Narcís. Asseguda a la rentadora passant fred a la galeria, amb una infusió a les mans, he vist les espurnes verdes, vermelles i daurades al cel de Girona. Arribat aquest punt sempre recordo les festes passades que inevitablement, amb el pas dels anys, als 29, ja no visc com abans. Ni millor ni pitjor, ara són diferents. Ja no té gràcia anar voltant de barraca en barraca a la busca i captura d'aquells coneguts que vaig veure per últim cop en el mateix lloc i el mateix estat. Ja no té gràcia suplir la falta d'abric amb alcohol. Ja no té gràcia anar al vell mig de les deveses a fer el riu. Ara té gràcia els sopars-recordatori -amb els de l'institut, amb els de la carrera, amb els de la colla, amb els...- dels que surts a quarts de dues. Ara té gràcia un trajecte directe i parada a una barraca escollida a l'atzar el primer dia. Ara té gràcia fer-la petar amb una cervesa a la ma fins que se't congelin els dits de la ma o del peu indistintament. I quan s'acaba el tema de conversa és senyal que ha arribat l'hora de marxar. Sortir ja no és una carrera contrarellotge fins al final.
M'han agradat les aranyetes verdes que explotaven en mil aranyetes verdes més. He vist palmeres i petards mil vegades però cada any hi ha una figura nova que capta l'atenció.
Les fires de Girona sempre em recorden com era la meva adolescència, i em recorden que em faig gran. I la veritat, me n'alegro.
A veure quina serà la nova figura de l'any que ve.

Guanyadors del Concurs de disseny de gots de les barraques de fires 2006

1er PREMI: Santi Vilagran

2on PREMI: Ivan Pilo

3er PREMI: Judit Algueró

Generació Guai

Ara tots, any amunt, any avall, s'acosten a la trentena però quan eren adolescents tot era guai. De cop i volta van desaparèixer els adjectius i tot quedava resolt amb un guai. Les coses, llavors, eren guai i prou. Ara han crescut. Són els germans petits dels ferotges yuppies que a còpia d'esforç personal, estrès i gimnàstiques trepidants van aconseguir entrar al sistema, tenir l'Audi i freqüentar establiments amb estrelles Michelin. Els de la generació guai, però, no aspiren a tant. Són més conformistes. No han pas perdut el punt de candidesa ni la il·lusió pel futur però han acumulat una certa saviesa precoç. Són més escèptics perquè tenen una formació excel·lent i també perquè no hi ha més cera que la que crema. Estan preparats per consumir productes culturals sofisticats, per valorar l'experiència estètica i per practicar esports d'aventura però són carnassa de treball precari i d'habitatge impossible. Els consta que són fèrtils i joves però saben que val més no pensar en fills. Tenen currículums espectaculars que s'han construït amb rigor i disciplina però saben que estan condemnats a refiar-se dels pares. Ni els excita la lluita generacional contra pares-mecenes ni volen caure en trampes del sistema com han fet els seus germans grans. Com ha escrit Alfredo Ruiz, l'autor d'un estudi sobre aquesta generació, són 'guapos y pobres'. Els guai són tendres i encantadors però si es volen permetre el luxe d'algun viatge o l'atreviment d'un habitatge propi han de recórrer a la subvenció de la primera institució de l'estat, és a dir, de la família. Són extraordinàriament madurs, intel·lectualment i emocionalment, però el sistema els demana que no creixin. El mercat els vol becaris, precaris, temporals. Si es presenten preparats, ambiciosos i exigents se'ls treuen del damunt de seguida. Arribats als trenta, els de la generació guai estan en plena indagació sobre qui són i què els espera. Comencen a sospitar que guai, l'adjectiu total, és un qualificatiu tronat.

Miquel Berga
El Punt, 10 de juliol, 2005.

The incredible Cheesecake's world

Vam iniciar el món de les receptes increïbles amb les magdalenes i ara toca el deliciós pastís de formatge. Molt fàcil de fer, us ho asseguro, i per llepar-se'n els dits!!

Comenceu per escalfar el forn a 180ºC i que es vagi escalfant. Mentrestant barregeu en un vol 400g de formatge per untar tipus Philadelphia, 500 mL de nata líquida (l'últim cop que vaig fer aquest pastís van ser 200 mL de nata líquida i 300 de llet... i va quedar fantàstic!!), 3 cullerades soperes de farina de blat (maizena), 200 g de sucre (si no teniu balança, jo normalment omplo un dels recipients de formatge de 200g amb el sucre i aquesta mida ja va bé) i finalment 3 ous.

Barregeu-ho tot molt bé, que el formatge quedi ben desfet, i passem a preparar la plata pel forn. La unteu bé amb mantega i folreu la base de galetes. Llavors hi aboqueu la mescla que heu fet (que serà molt líquida) i veureu com pugen les galtes. No intenteu fer-les baixar! No ho aconseguireu i la idea és que quedin a dalt precisament...

Tapeu la plata amb paper d'alumini i la poseu al forn durant 45 min o 1 hora. Per mirar si està fet, només cal punxar-lo pel centre i que el ganivet no surti moll. Quan estigui, el traieu i veureu que ha pujat molt però un cop fred baixa més de la meitat. El capgireu i... caram! Un deliciós pastís de formatge amb una base de galeta (:) ara veieu perquè les hi volíem!).

Voleu millorar-ho? Afegir una melmelada o un coulis de maduixa o fruites vermelles per sobre, o acompanyeu-lo de compota de poma i llavors si que està 'de muerte'!

Estocolm / Stockholm

El 19 de Setembre en Lars i jo ens vam trobar a l’aeroport de Skavsta per anar junt a Estocolm. Ens hi vam estar en un alberg, el Rygerfjörd, un vaixell ancorat al llac Mälaren, amb unes vistes molt maques.

Am 9. November trafen sich Lars und ich auf dem Flughafen ‚Skavsta’, um danach gemeinsam nach Stockholm zu fahren. Wir lebten in dieser Zeit auf einem Boot, die ‚Rygerfjörd’, ein Schiff auf dem ‚Mälaren See’, welches uns sehr schöne Aussichten bot.

El primer dia, sortint de l’oficina de turisme situada en una de les places més maques de la ciutat (Kungsträdgården), vam passejar tranquil·lament fins a l’Òpera, per desviar-nos més tard fins a Sergelstorg (una de les places principals), Drottninggatan (un carrer farcit de botigues) i acabar en el Judiskamuseet, dedicat al col·lectiu jueu suec. La veritat és que Estocolm és pler de museus, però molts d’ells són petits i es poden visitar ràpidament (bé, depèn del que t’interessin).

Am ersten Tag gingen wir vom Touristikinformationszentrum, welches an einem der schönsten Plätze Stockholms überhaupt gelegen ist, langsam in Richtung des Opernhauses, gingen rechts ab auf den ‚Sergelstorg’ (einer der grössten Plätze), dann in die Drottninggatan (eine Strasse mit vielen Läden) und beendeten unseren Rundgang dann schliesslich im ‚Judiskamuseet’, welches sich in seiner Ausstellung der jüdischen Gemeinde in Schweden widmet. Es gibt eigentlich ziemlich viele Museen in Stockholm; ein Grossteil ist jedoch nicht sehr gross und so dauert es nicht sehr lange, sie zu besuchen (hängt natürlich auch von Eurem Interesse ab).

El segon dia el vam dedicar a Gamla Stan (la ciutat vella). Vam poder gaudir d’un canvi de guardi del palau amb un toc molt còmic (aquells saltironets no se’ls podia prendre seriosament ningú més que la guàrdia). El palau és la residència oficial de Carl XVI Gustaf i la seva família però només la utilitzen per recepcions oficial i altres esdeveniments importants.
A Gamla Stan també s’hi troba la catedral d’Estocolm on s’hi pot trobar una estàtua de St. Jordi i el drac. S’explica que els danesos (el drac) van conquerir Estocolm (la princesa) i aquesta va ser alliberada i tornada a mans sueques per Sten Sture (St. Jordi). Em sona molt aquesta història...
També vam anar al museu Nobel on vam tenir la sort d’enganxar una visita guiada molt interessant. A suècia tothom parla anglès amb una correcció extraordinària. El guia del museu no era una excepció.

Am zweiten Tag widmeten wir uns ‚Gamla Stan’ (die Altstadt). Wir sahen uns die Wachablösung am königlichen Palast an (die kleinen Hüpfer der Soldaten auf dem Weg zur Wachablösung konnte bis auf sie selber wahrscheinlich keiner Ernst nehmen). Der Palast ist die offizielle Residenz von Carl XVI Gustav und seiner Familie, obwohl sie sie eigentlich nur für besondere Anlässe aufsuchen.
Die Kathedrale ist auch in ‚Gamla Stan’. Dort kann man die Statur vom hl. Georg und dem Drachen sehen. Die Legende besagt, dass die Dänen (der Drache) die Stadt Stockholm (die Prinzessin) eroberten und diese letztlich von Sten Sture (St. Georg) wieder von den Dänen befreit wurde. Ich glaube, ich kenne diese Geschichte…
Wir besuchten auch das Nobelmuseum und hatten dort das Glück, an einer sehr guten Führung teilnehmen zu können. In Schweden spricht wirklich jeder Englisch und der Leiter der Führung bildete keine Ausnahme.

El tercer dia varem visitar l’ajuntament. És un edifici de principis del segle XX construït amb la intenció expressa de semblar més antic del que realment és. Destaquen el claustre que hi ha a l’entrada, amb una arcada que serveix de finestra a les vistes al llac Mälaren, el saló blau (color que s’havia planificat per ell tot i que al final es va decidir deixar-lo en el color vermell de la rajola original) i el saló daurat (format per milers de mosaics). Aquestes dues sales juguen un paper important en la cerimònia dels premis Nobel, ja que és on es porta a terme el banquet i el ball respectivament. Després vam anar amb vaixell al voltant de la illa Djurgärden, una illa pensada inicialment com a vedat de caça per reis i nobles, que més endavant es va obrir a tot el públic per convertir-se en uns jardins. A Djurgärden també s’hi troba el museu Vasa dedicat integrament al vaixell que portava aquest nom. Aquest vaixell es va enfonsar el dia del seu bateig enduent-se amb ell part de la tripulació i les seves famílies que havien estat convidades a bord per a la inauguració. El Vasa, enfonsat en aigües molt fredes, va aguantar en tant bon estat que 333 anys més tard es va poder recuperar en perfecte estat de conservació i es pot veure avui en el museu.

Am dritten Tag besuchten wir das Rathaus. Es handelt sich hierbei um ein Gebäude aus dem frühen 20. Jahrhundert, welches älter aussehen soll als es eigentlich ist. Es besteht aus dem Kloster, mit Arkaden, die aussehen wie Fenster, um einen schönen Ausblick auf den ‚Mälaren See’ zu haben, die blaue Halle (Blau war die geplante Farbe. Man entschied sich jedoch dafür, die rote Originalfarbe der Ziegelsteine beizubehalten.), und die goldene Halle (bestehend aus tausenden Mosaiksteinen). Diese zwei Hallen spielen eine besondere Rolle während der Nobel Zeremonie, da in ihnen das Bankett und der anschliessende Ball statt finden. Später machten wir eine Bootstour um die ‚Djurgärden’ Insel, welche ursprünglich als Jagdgehege konzipiert war und mittlerweile der Öffentlichkeit zugänglich ist. Auf ‚Djurgärden’ gibt es auch das ‚Vasa Museet’, welches sich in Gänze dem gleichnamigen Schiff widmet. Es sank am Tag des Stapellaufs und nahm einen Teil der Crew und ihrer Familienmitglieder, welche anlässlich des Festes eingeladen waren, mit in den Tod. Die Vasa, welche in sehr kaltem Wasser sank und deshalb auch sehr gut erhalten war, wurde 333 Jahre später geborgen und kann heutzutage im Museum besichtigt werden.

El nostre últim dia, el vam dedicar a anar de compres i relaxar-nos una mica, però també per anaral museu de la Música on ens van obsequiar amb un petit instrument que no vam acabar de dominar del tot. Era un museu molt interactiu, amb karaoke inclòs, i ens vam sentir com nens petits un altre cop. Aquest va ser el nostre últim dia. L’endemà i com sempre, un comiat més a l’aeroport, aquest cop un xic diferent, després del control de passaports i cadascú davant de la seva porta d’embarcament esperant el seu vol corresponent.

Am letzten Tag gingen wir hauptsächlich shoppen und erholten uns von den Strapazen der vorangegangenen Tage. Auch besuchten wir das ‚Musikmuseet’. Dort bekamen wir ein kleines Musikinstrument geschenkt, welches wir allerdings noch nicht richtig bedienen können. Es handelt sich um ein sehr interaktives Musem mit ‚Karaoke’, wo wir uns noch mal wie Kinder fühlten. Das war dann unser letzter Tag.
Am nächsten Tag hiess es dann ein weiteres Mal ‚Auf Wiedersehen’ am Flughafen jedoch ein bisschen anders als sonst. Nach der Passkontrolle warteten wir dieses Mal am Abflugschalter beide auf unseren Flug nach Hause.

Sp en perill d'extinció I: El ferreret

Aquest simpàtic amfibi que carrega amb tanta cura els seus ous és el ferreret (Alytes muletensis), un tòtil autòcton de Mallorca en perill d’extinció (segons el Catàleg nacional d’espècies amenaçades).
El ferreret és un gripauet estilitzat amb una coloració clara al ventre i més fosca al dors. No és massa gran, fa uns 4 cm de llargada i pot pesar uns 5 g. aproximadament (bé, com passa molt sovint en algunes espècies, la femella pot arribar a ser un xic més gran que el mascle...).
Evidentment, tenint en compte que es tracta d’un amfibi, viu molt lligat al curs de l’aigua, en el barrancs de la Serra de la Tramontana de la Illa de Mallorca. Però tot i que viu en llocs abruptes, no té massa problema per moure’s lliurement. S’alimenta de nit, principalment d’insectes, i es manté tranquil durant al dia, prop de l’aigua i ben amagat en esquerdes de la roca.
L’època de reproducció s’estén des de finals d’hivern fins a començament de l’estiu. La femella i el mascle s’acoblen fora de l’aigua. Mentre ella va expulsant els ous, ell els fertilitza i se’ls diposita sobre les seves potes posteriors i se’n fa càrrec durant tota la incubació (ara ja sabeu qui és el de la foto!). Les larves naixeran a l’aigua, unes tres setmanes més tard.
Els seus predadors més habituals són colobres i rates.

Mala sort o males vibracions?

Al llarg de la meva vida he estat aficionada a pocs esports. A l’institut, quan era una fanàtica del ‘Joventut de Badalona’ però aquest és potser l’únic exemple fins fa uns anys, quan em vaig aficionar a la Formula 1. No em venia de nou, els esports de motor sempre s’han seguit força a casa, però ara n’estic molt més enganxada. Però no sé fins a quin punt em val la pena...
Recordo una sensació horrible, crec que era el gran premi de França del 2004, i aleshores jo seguia les evolucions d’en Jarno Trulli amb interès. En aquells moments encara era pilot de Renault (poc després ho va deixar de ser, per passar a la seva actual escuderia, Toyota) i estava a punt d’aconseguir pujar al tercer esgraó del podi. Fins que a l’últim revolt es va deixar prendre el lloc per en Barrichello (llavors encara a Ferrari) just a l’últim revolt. Recordo estar dinant a casa la meva germana, amb el meu cunyat, recordo estar celebrant el resultat, i recordo el buit quan en RB va passar en JT a l’últim revolt. Em vaig sentir fatal.
Del 2004 fins ara han canviat unes quantes coses, entre elles la meva predilecció en qüestió de pilots. Però no gaire la sensació que tinc dins meu al final de les curses. Després de menjar-se el cotxe d’en Liuzzi al passat gran premi d’Hongria, en Räikkönen va abandonar el gran premi d’Istanbul a la segona volta després de punxar la roda en una col·lisió en la sortida, canviar-la i intentar prosseguir amb la cursa.

Tenint en compte la progressió d’aquest noi durant la present temporada, jo em pregunto... És ell el que té mala sort o jo que li transmeto males vibracions? Vaig celebrar el tercer lloc d’en JT massa aviat? No heu tingut mai la sensació que, tant bon punt comences a aficionar-te a un esport, comença a anar tot malament amb el teu equip o jugador? O sóc jo que espero massa i em decepciono fàcilment...

Si, si, Kimi, ja pots anar donant explicacions...

Sommer vorm Balkon...

... o Estiu a Berlín, com ha estat traduïda al nostre país. Pel·licula alemana del director Andreas Dresen sobre el dia a dia de Katrin i Nike, i com les penes i la rutina es passen millor quan pots desfogar-te cada vespre amb una copa de vi i unes bones vistes des d’un balcó de Berlín. Però quan desapareix aquesta via d’escapament, les tensions creixen i les penes es fan més dures, les sensibilitats estan a flor de pell i la crispació envers una vida gens fàcil es fa cada cop més evident. I és que val la pena que tinguem sempre en compte qui o què és el nostre botonet que ens permet esvair la nebulosa de problemes que tots tenim al voltant del cap, per què el dia que no puguem petjar el botó serem conscients del poc que som capaços de suportar.
Una pel·lícula molt recomanable i molt més ara, en temporada d’estiu, quan més del 80% de la cartellera és de dubtosa qualitat.

ESCONDRIJOS

Seguías empeñado en esconderte detrás de la luna durante horas como si sirviera de algo sin darte cuenta que todo el mundo estaba pendiente de ti. Pero los eclipses se acaban y un escondite tan absurdo no podía ser eterno. Cuando empezaste a quejarte, circularon las aspas del molino removiendo el aire caliente, pesado, de un verano que estaba cerca. Así espantabas las brujas del invierno pasado; las que aún, muy a mi pesar, revolotean entre las hojas nacidas en la primavera de nuestros días. No sé si llorar, por momentos creo que el molino de viento lanzará con todas sus fuerzas una nube de polvo contra mis ojos. Y de repente me siento a salvo en una película que no sé que tiene de real y que de contemplación placentera de seguridad evanescente. No me considero una persona demasiado necia. Pero caigo en picado, mis barreras se derrumban irremediablemente, soy más débil que nunca y más fuerte de lo que seré jamás. Pero no consideres mis palabras una queja débil, no lo son. Y no pretendo decir tampoco que sea una queja formal, tampoco es así. La respuesta es fácil, no me quejo. Me alegro de mi suerte. Me alegro mas de ser como soy de lo que nunca me había parecido prudente. Me estoy volviendo loca? Bueno, quizás un poco. Y que mas da! La locura controlada solo puede ayudarme a vivir serenamente aprovechando todas mis oportunidades de ser feliz.

UNA CARRERA INOBLIDABLE...

Potser a molts no us interessa la Formula 1 però ahir va tenir lloc, al circuit d'Hungaroring a Hongria, una de les millors carreres que he vist fins ara. I ho demostren els missatges que m’anava enviant en Narcís i la trucada al final per comentar la jugada, cosa que no passava des de fa molt temps. I és que una cursa així s’havia de comentar.
Des del primer moment les coses estaven realment interessants. I no vull dir quan es van apagar les llums vermelles, sinó els dies anteriors amb els penalitzacions d'Alonso i Schumacher amb 2 segons a la classificació per cada un, amb les baixes temperatures inesperades i la pluja el dia de carrera. Només cal pensar que, en el circuit en què més costa avançar després de Mònaco, Alonso i Schumacher (els dos líders del mundial) van sortir de les posicions 15 i 12 respectivament, però van aconseguir arribar a ser 1r i 2n en algun moment de la cursa demostrant que realment són molt bon pilots. No vull mals entesos, no sóc pas seguidora ni d'un ni de l'altre (simplement evitaré cometaris al respecte del meu pilot favorit en aquesta entrada perquè no em dóna massa alegries últimament... tot i que he llegit que Liuzzi li va demanar disculpes per l’incident cosa que em fa pensar que no va ser culpa seva) però és que el que van fer va ser impressionant. Van tenir mala sort, primer Alonso va abandonar per problemes amb una roda 'mal collada' (?) i després va ser Schumacher qui va dir adéu quan va perdre la segona posició en favor de Pere de la Rosa i la tercera en favor de Heidfeld per desgast dels seus neumàtics intermitjos en una pista que, al final de la cursa, ja estava seca. Així que podem dir que Alonso va tenir, d'alguna manera, la sort dels campions. Primer, Schumacher va patir la mateixa penalització que ell en la classificació, i després es va acabar retirant de la carrera després del pilot asturià sense tenir possibilitats de reduir-li l’avantatge en el mundial. Realment, aquest xicot no es pot queixar.
Ara bé, el millor de tot va ser veure Pere de la Rosa pujar al segon lloc del podi, junt amb Button (que va ser 1r, per primera vegada a la seva vida) i Heidfeld (el 3r). Va ser el seu dia però també el nostre. El de tots aquells que teníem ganes que un català estigués per fi allà dalt, i per tots els que volíem que de la Rosa arribés on es mereix. Ara només hem d'esperar que els que remenen els fils dels equips estiguessin ben desperts i poguessin veure bé el que va fer en Pere el cap de setmana i puguem tenir el luxe de gaudir-lo durant molt més temps. Felicitats Pere!

HAPPY BIRTHDAY, LARS!!

Today is Lars 29th birthday and I would like to dedicate him a little bit of my blog since my heart is dedicated to him.

I wish you a nice day, better summer and an enjoyable life presumably with me at your side (if you want me).

Küsschen...

... I QUE MACOS QUE SÓN ELS MEUS AVIS!!

ISTAMBUL

He tingut la sort recentment d’estar a Istanbul. La setmana passada hi va haver un congrés de bioquímica pel que em van donar una beca per assistir. Així que, tot pagat cap a Turquia.

Al principi vaig estar en un ‘resort’ luxós on ens van clausurar a 120 joves científics per parlar de ciència i la nostra recerca. Bé, tot i la clausura, encara ens vam escapar a la platja una tarda.


Dos dies més tard, ens varen traslladar a Istanbul, on tenia lloc el 31è Congrés de la FEBS (Federació de societats europees de bioquímica). Un congrés amb 2000 participants, dels quals 1000 eren turc que no parlaven massa anglès. Tot i els problemes de comunicació amb alguns participants, que dificultaven la idea de interrelació que se suposa que hi ha d’haver en aquesta mena de congressos, les sessions eren interessants. Potser un xic massa gros, em costava trobar alguna xerrada realment relacionada amb la meva recerca. Però sempre estar bé saber un xic més del que es fa pel món.

En quan a Istanbul, i deixant de banda els taxis que em van fer veure la mort un xic més d’aprop, la ciutat té un encant especial encara que està construïda de forma desordenada i gens pensada per al vianant. Les voreres, o no hi són o, quan hi són, estan mig aixecades. I els cotxes, com si tots fossin taxis, van com bojos.

El millor que em va passar va ser la companyia. No hi ha res com anar al Gran Basar amb bona companyia!!! La veritat és que tot el viatge va ser molt divertit gràcies a ells. I ara que diguin que els científics som rarets! Doncs no, que també sabem divertir-nos!

Val la pena buscar un lloc alt des de on admirar les vistes al capvespre (com a la torre Gàlata), la ruta pel Bòsfor i la visita a la Mesquita Blava. Si aneu a visitar el Palau de Dolmabahçe, val la pena només visitar la part oficial i no tant l’Harem (no hi voreu res que no hagueu vist ja a la primera part); i no us deixeu enganyar per Santa Sofia. Potser no us semblarà gaire maca quan estigueu davant mateix de la seva porta, però un cop a dins millora molt.

Això si, si sou feministes, deixeu la causa a casa i buideu la ment de causes perdudes. Veureu dones resant en llocs amagats de les mesquites, algunes soterrades en túniques negres que només deixen un petit forat pels ulls, i escoltareu històries de com les dones de la família del sultà havien de veure els altes oficials des de petites finestres a les parets. No és una qüestió a entendre, sinó a acceptar. Si més no això és el que vaig fer jo per quatre dies que era allà. L’altra opció suposaria massa maldecaps i discussions que ara no venen al cas.

Berlin, Berlin...

El cap de setmana passat vaig estar a Berlín, aprofitant que en Lars s’hi està un mes. Tot i la diferència de temperatura entre Girona i la capital alemanya (allà encara és hivern...) la ciutat em va semblar molt maca. Molt ample, molt verda i bastant tranquil·la. De fet, va coincidir amb una festa local, d’aquí la tranquil·litat potser.
Ich habe letzte Woche Berlin besucht, da Lars sich dort einen Monat lang aufhält. Obwohl sich die Temperaturen zwischen Girona und der deutschen Hauptstadt (dort ist immer noch Winter…) doch sehr unterscheiden, habe ich eine wünderschöne Stadt vorgefunden. Gross, grün und sehr ruhig. Eigentlich lag die Ruhe darin begründet, dass ich an einem Feiertag dort war.

Hi ha certes visites obligades i si consulteu el Wikipedia (http://es.wikipedia.org/wiki/Portada) podreu trobar exactament la descripció de la nostra ruta: el Reichstag (el parlament), la porta de Brandenburg, Check point Charlie, Postdamer platz i Alexanderplatz el diumenge. Pel dilluns vam deixar el Tiergarten (val la pena ‘perdre-hi’ un matí sencer i passejar amb calma per tot el part), el Dom (la catedral de la ciutat) i l’East Side Gallery (una part reconstruïda del mur que va separar el Berlín de l’est i de l’oest).
Es gibt einige Dinge, die man unbedingt besuchen sollte und auf ‚Wikipedia’ (http://de.wikipedia.org/wiki/Hauptseite) könnt Ihr Informationen über unsere Route finden: Am Sonntag besuchten wir das Parlament (Reichstag), das Brandenburger Tor, Checkpoint Charlie, den Potsdamer Platz und den Alexanderplatz. Am Montag besuchten wir den Tiergarten (es lohnt sich dort den ganzen Vormittag zu ‚verschwenden’ und im Park spazieren zu gehen), den Berliner Dom und die East Side Gallery (ein erhaltener Teil der Berliner Mauer, welche den Ostteil der Stadt vom westlichen Teil Berlins trennte).

A part de les visites monumentals, vam tenir la sort de coincidir amb el Karneval der Kulturen. Es tracta d’una rua de més de 90 carrosses amb gent procedent de més de 70 països diferents que desfilen pel barri de Kreuzberg durant unes 9 hores. La veritat és que el temps no va acompanyar però tot i això hi havia molta música i molta gent.
Abgesehen vom Besuch der verschiedenen Bauwerke hatten wir auch das Glück, am ‚Karneval der Kulturen’ als Zuschauer teilzunehmen. Er setzte sich aus mehr als 90 dekorierten Umzugswagen zusammen und Leute aus mehr als 70 verschiedenen Ländern präsentierten ihre Kulturen für mehr also 9 Stunden. Das Wetter war zwar nicht so gut aber trotzdem waren viele Leute da und es gab sehr viel Musik.

La ciutat està envaïda pel la febre mundialista i arreu es poden veure pantalles gegants de televisió i obres. Fins i tot la companyia telefònica ha convertit la seva torre en una immensa pilota de futbol, visible des de gairebé tota la ciutat.
Die Stadt ist vom Fussbalfieber angesteckt und es gibt TV Schirme and Kunstwerke überall. Die Deutsche Telekom hat ihren Fernsehturm in einen grossen Fussball verwandelt, welcher fast von überall in der Stadt aus bewundert werden kann.

Us recomano anar a Berlin, realment val la pena.
Ich empfehle Euch allen einen Besuch der Stadt. Es lohnt sich wirklich…

CITES SOBRE EL DOLOR

http://www.infodoctor.org/neuro/dolor/

THE INCREDIBLE MUFFIN’S WORLD

Que bones són les magdalenes!

I que fàcils de fer... Comenceu per posar el forn a 220 º C, i que es vagi escalfant.
Llavors poseu tres ous, 130 g de sucre i una pela de llimona rallada en un bol i pilleu la batedora. Pim-pam-pim-pam uns 10 minuts. Després hi afegiu el suc d’una llimona. I més pim-pam. Us quedarà una barreja molt líquida però amb un cert toc cremós...
En un bol pel microones, poseu 130 g de mantega i la foneu a baixa potència (uns 400W) durant uns 40 segons. Que no bulli!! No volem pas que se’ns talli...
Un tercer bol (espero que tingueu rentaplats...) i hi barregeu 130 g de farina, amb un sobre de llevat i, atenció! molt important!, 250 g de nous que haureu picat abans al un-dos-tres picadora mulinex (o la marca que sigui). Oh! Que bones que ens sortiran!
D’acord, tenim la crema amb els ous, la mantega fosa i la farina amb nous. Poseu la mantega a la crema i comenceu a barrejar amb una espàtula. I després la farina, i anar barrejant. En aquest punt, si us queda massa líquid, podeu posar una mica més de farina, però no massa que quedarien massa seques.
Ja podeu baixar el fons a 180 º C i anar omplint els recipients per magdalenes fins a la meitat o tres quarts. Si us cau una gota fora el recipient, aprofiteu i netegeu-la amb el dit. I llavors, llepeu... Mmmm, que bo! Si, ja sé, l’ou cru no és gaire recomanable, però per una goteta no us passarà res i és la glòria!
I ja està, 18 minuts a 180 º C. Si teniu la sort de tenir el forn amb llum veureu com es van dorant, van creixent i comencen a desprendre una oloreta dolça, fantàstica... i ja estan!

Em repeteixo, que bones són les magdalenes!

X-men

Ahir vaig anar a veure la tercera entrega de X-men. Als que no us agradin els còmics de la Marvel, o els còmics d'herois en general, potser només veureu una pel·lícula d'acció amb poca substància (sobretot si no heu vist la primera i segona part). Haig de confessar que vaig trobar-hi a faltar alguna conclusió concreta a certes històries personals que s'obren i no es conclouen. Però també us haig de dir que em va agradar molt la lluita social que se'ns presenta, en què una raça diferent, la de mutants, està dividida entre els que creuen en la convivència i els que es consideren superiors i menystenen a aquells que els van abandonar i perseguir: els Homo sapiens (els seus pares i germans, en els fons).

Sembla que estem davant de la última part de la que es va concebre inicialment com a trilogia. Però què voleu que us digui, no ho tinc tant clar. Si no, per què donar tanta importància en cartells i propaganda a alguns 'mutants' que no tindran cap participació rellevant en la película? Es tracta d'ensenyar bon material només com a truc comercial o és que ja ens preparen per la quarta entrega?

En tots cas, per aquells que la vulgueu veure i encara no ho hagueu fet, un consell. Pareu atenció a la classe magistral del Dr. Xavier a l'inici de la pel·lícula i no sigueu ràpids alhora d'avandonar el cine. El final dels crèdits té una petita sorpresa.

MAS PROBETAS Y MENOS METRALLETAS!

Aquest cap de setmana he estat a Madrid. Haig de confessar, no el fet que no hi havia estat mai, sino més aviat que em va agradar moltíssim. Llàstima que només hi he pogut estar dos dies i això no m'ha permès veure tot el que volia veure... però si que he tingut temps de fer el que era més important de fer. El dissabte 20 de maig hi havia convocada una manifestació a Madrid contra la precarietat en la recerca a la que només van assistir 1500 persones. Dic només perquè ho considero massa important per no omplir tota Carrera de San Jeronimo de dalt abaix per cridar davant el congrés. Malauradament va ser així, no vam omplir tota l'avinguda però això si, vam cridar. I tant que ho vam fer! Ara només espero que ens sentís algú...

Girona represents!!!

M'apunto a la moda dels bloggs. De fet ja en tenia un, però no m'agradava massa... així que segueixo el consell no verbal d'en Narcís i la Montse, i els copio la idea, el format i el site... Espero que no els importi!