Generació Guai

Ara tots, any amunt, any avall, s'acosten a la trentena però quan eren adolescents tot era guai. De cop i volta van desaparèixer els adjectius i tot quedava resolt amb un guai. Les coses, llavors, eren guai i prou. Ara han crescut. Són els germans petits dels ferotges yuppies que a còpia d'esforç personal, estrès i gimnàstiques trepidants van aconseguir entrar al sistema, tenir l'Audi i freqüentar establiments amb estrelles Michelin. Els de la generació guai, però, no aspiren a tant. Són més conformistes. No han pas perdut el punt de candidesa ni la il·lusió pel futur però han acumulat una certa saviesa precoç. Són més escèptics perquè tenen una formació excel·lent i també perquè no hi ha més cera que la que crema. Estan preparats per consumir productes culturals sofisticats, per valorar l'experiència estètica i per practicar esports d'aventura però són carnassa de treball precari i d'habitatge impossible. Els consta que són fèrtils i joves però saben que val més no pensar en fills. Tenen currículums espectaculars que s'han construït amb rigor i disciplina però saben que estan condemnats a refiar-se dels pares. Ni els excita la lluita generacional contra pares-mecenes ni volen caure en trampes del sistema com han fet els seus germans grans. Com ha escrit Alfredo Ruiz, l'autor d'un estudi sobre aquesta generació, són 'guapos y pobres'. Els guai són tendres i encantadors però si es volen permetre el luxe d'algun viatge o l'atreviment d'un habitatge propi han de recórrer a la subvenció de la primera institució de l'estat, és a dir, de la família. Són extraordinàriament madurs, intel·lectualment i emocionalment, però el sistema els demana que no creixin. El mercat els vol becaris, precaris, temporals. Si es presenten preparats, ambiciosos i exigents se'ls treuen del damunt de seguida. Arribats als trenta, els de la generació guai estan en plena indagació sobre qui són i què els espera. Comencen a sospitar que guai, l'adjectiu total, és un qualificatiu tronat.

Miquel Berga
El Punt, 10 de juliol, 2005.