Ahir es va jugar el tercer partit de quarts dels Playoffs de la lliga ACB entre el Joventut de Badalona i l'Akasvayu de Girona. El Girona va perdre en el marcador però va guanyar la lluita de l'esportivitat, el compromís, la suor, la dedicació, els ànims i els sentiments. Tant els jugadors com l'afició van sortir victoriosos d'un camp en què se sabia que seria difícil guanyar. Va sortir sense haver arribat a semifinals. Però va sortir amb el cap ben alt. Molt més del que alguns pensaven, però tant com l'afició sabia. L'Akasvayu va jugar a guanyar, ensenyant-nos tot una lliçó de compromís i dedicació. Ens ha fet tremolar d'emoció, esgarrifar de plaer, plorar d'alegria. Perquè potser no s'ha guanyat cap títol, però si s'han perdut és perquè s'hi ha arribat. I no es tenia gens clar a principis d'any.
En part em sembla injust que sempre es parli d'ell com si fos l'únic jugador. Però és que quan un és gran, i ho és en tot els sentits, des de el professional fins a l'humà, no es pot obviar ni passar per alt. Encara faltaven pocs segons per acabar el partit, i amb una diferència de 11 en el marcador, va deixar de botar per començar a aplaudir a la seva afició. En Marc és gran, molt gran. Tant com tot els altres que se li van acostar i s'hi van unir, mirant-nos de cara, donant-nos les gràcies i tornant-nos els aplaudiments que els havíem ofert durant tot el partit (tota la temporada). L'olímpic es buidava d'una afició que, des d'un punt de vista molt personal, no va saber agrair el seu equip el que acabava de succeir, mentre l'afició de Girona es mantenia impàvida, inamovible en el seus llocs, cridant salves pel seu equip. Fins que el pavelló va quedar buit. Però els crits van continuar, es van fer més forts, més orgullosos, més sentits. I la resposta va venir en forma de jugadors que sortien a saludar, que somreien malgrat la derrota, que ploraven amb nosaltres.
Crec que no oblidaré mai haver-los vist sortir per últim cop aquesta temporada del vestidor. Alguns d'ells van estar hores firmant, deixant-se fotografiar, donant la ma... Altres varem passar hores aplaudint, cridant, mirant-los i sentint-nos molt orgullosos del que han fet.Tant de bo no sigui l'últim cop que podem dir això, que ho podem viure. Que som a ACB.
