Decepció

Ahir era dia de partit, gens habitual un divendres, però el cap de setmana llarg va fer oportú el canvi de dia. Es va perdre, com en els últims partits. Però ahir necessitava que guanyessin.
No he estat massa crítica fins ara, he anat a tots els partits "a casa", he animat i he donat suport. Però ahir era divendres, el dia havia sigut llarg i cansat. Havia arribat a casa amb únicament ganes d'escarxofar-me al sofà i en comptes d'això em vaig posar la samarreta del CBSJG i vaig anar al partit. Ahir necessitava que guanyessin i vaig tornar a casa emprenyada, és així.
No hi entenc massa de bàsquet, se m'escapa la tècnica i l'estratègia, però el partit s'estava guanyant fins faltar un minut i mig, l'afició s'havia fet la il·lusió de poder guanyar, i es perd a l'últim moment. Clar que, siguem sincers, guanyar un partit pel desencert del contrari no és manera de guanyar un partir. Perquè quan el teu equip ha d'esgotar la possessió a cada atac i l'únic remei que queda és un tir exterior amb un encert que brilla precisament per la seva absència, mentre que l'equip contrari penetra amb una facilitat gairebé còmica i et clava una safata rere l'altra, alguna cosa falla escandalosament (D-fence?). I és frustant haver sortit de casa. Ahir, i em sap greu dir-ho, em vaig acabar preguntant perquè havia sortit de casa (si, la part Polska del partit va estar molt bé, però no estic parlant d'això).
Aquest vespre segurament ja no hi pensaré més, aniré al següent partit, tornaré a donar suport i m'ho pasaré bé encara que l'equip no faci el que esperem. Però ahir necessitava que es guanyés el partit.

CB Sant Josep Girona

Tots ho sabem, al final va desaparèixer el bàsquet ACB de Girona. Ja no es competeix a la màxima categoria d'aquest esport. La pujada del fútbol no ens va fer cap bé, però tenir esport d'elit a la ciutat no hauria de dependre d'això, hauria de ser un orgull i un motiu de lluita. Algú va decidir que pel bàsquet no valia la pena lluitar. Llàstima que ho va decidir algú amb més poder que els milers de ciutadans del carrer que vam cridar "Girona a l'ACB" fins al final.
Ara hi ha nou equip, des de zero, des del principi. Un nom nou, amb nous colors. El CB Sant Josep Girona, de blanc i blau.
Ahir el Sant Josep va jugar el segon partit de lliga catalana LEB. D'acord, el nivell no és tant alt, els jugadors no són tant bons, els partits potser no seran tant intensos; però hi ha ganes de bàsquet i hi ha ganes d'animar. Ahir la penya també estava de pre-temporada però prometem posar-nos en forma.
Per sort, el bàsquet a Girona té classe. Com la que va tenir en Marc Gasol, gran, molt gran, en venir fins a Banyoles a visitar al nou equip de Girona. Com et trobarem a faltar!

Adéu a l'ACB a Girona...

...si més no l'any que ve. És una llàstima que es deixi perdre esport d'elit a la ciutat. I és una llàstima que l'ascens del fulbol, en comptes de millorar l'oferta esportiva a Girona com hauria d'haver estat, ens hagi fet tant mal. Però ja se sap què guanya sempre en aquest país, sinó, mireu un telenotícies qualsevol.
En tot cas, és trist que potser no hi hagi cap equip de CB Girona l'any que ve, ni tant sols a categories inferiors. Encara no se sap. L'únic que ha dit el club és:

El Club Básquet Girona ha renunciat a continuar en l’ACB amb el que posa fi a una trajectòria de 20 anys (des de la campanya 1988-89 a la passada) en la màxima categoria del bàsquet espanyol. Declaracions de Santi Sardà, conseller delegat del club: "El Bàsquet Girona no s´inscriurà a l’ACB i no competirem aquest any al màxim nivell com teníem previst. Hem d´agrair a tots els que han fet l´esforç d´ajudar-nos. Hem fet tot el que hem pogut"

Per sort, encara ens queden les noies.

Hi estem treballant...

Fa dies que no escric, és el que te estar enfeinada. Des de que vaig tornar de Dublin, tinc pendent un experiment que, per A o per B, no puc tirar endavant (A són totes les adversitats que la vida al laboratori ens depara i B es podria resumir com la meva mandra interna permanent que supero amb més o menys efectivitat segons l'època de l'any).

Alhora, he estat supervisant el projecte de final de carrera de la Kelly, una estudiant d'Erasmus belga que ha estat aquí tres mesos treballant amb nosaltres i que ja marxa aquest cap de setmana. Ha estat interessant tenir-la aquí i una molt bona experiència. Si tots els estudiants fossin així, no m'importaria haver-ne de supervisar cada any. Ara bé, aquesta setmana anirem un xic de cul, cal acabar la memòria i corretgir-la (feina seva i meva respectivament...), però estic segura que ho aconseguirem.

Avui també tinc els últims exàmens d'alemany. Ahir vaig fer la comprensió escrita i la gramàtica. La veritat és que la gramàtica se'm dóna bé. No comentaré res de la comprensió escrita... I millor no parlem més d'aquest tema fins que tingui les notes...

Però el que m'ha tingut més ocupada en el meu temps lliure (el que utilitzo per actualitzar el blog), a banda d'estudiar alemany (si, he estudiat molt ;oP), ha estat la mobilització que estan fent els seguidors del bàsquet a Girona per evitar la desaparició de el CB Girona. Tampoc és que hagi fet massa cosa, però hi he posat el meu granet de sorra. La qüestió és que...

Us convoco a tots a la manifestació-cercavila del diumenge 8 de Juny

El partit més important

18.30 h Concentració a Fontajau

19.00 h Sortida cap a la Pç del Vi

El final dels Playoffs... i potser d'alguna cosa més

Ahir es va jugar el tercer partit de quarts dels Playoffs de la lliga ACB entre el Joventut de Badalona i l'Akasvayu de Girona. El Girona va perdre en el marcador però va guanyar la lluita de l'esportivitat, el compromís, la suor, la dedicació, els ànims i els sentiments. Tant els jugadors com l'afició van sortir victoriosos d'un camp en què se sabia que seria difícil guanyar. Va sortir sense haver arribat a semifinals. Però va sortir amb el cap ben alt. Molt més del que alguns pensaven, però tant com l'afició sabia. L'Akasvayu va jugar a guanyar, ensenyant-nos tot una lliçó de compromís i dedicació. Ens ha fet tremolar d'emoció, esgarrifar de plaer, plorar d'alegria. Perquè potser no s'ha guanyat cap títol, però si s'han perdut és perquè s'hi ha arribat. I no es tenia gens clar a principis d'any.

En part em sembla injust que sempre es parli d'ell com si fos l'únic jugador. Però és que quan un és gran, i ho és en tot els sentits, des de el professional fins a l'humà, no es pot obviar ni passar per alt. Encara faltaven pocs segons per acabar el partit, i amb una diferència de 11 en el marcador, va deixar de botar per començar a aplaudir a la seva afició. En Marc és gran, molt gran. Tant com tot els altres que se li van acostar i s'hi van unir, mirant-nos de cara, donant-nos les gràcies i tornant-nos els aplaudiments que els havíem ofert durant tot el partit (tota la temporada). L'olímpic es buidava d'una afició que, des d'un punt de vista molt personal, no va saber agrair el seu equip el que acabava de succeir, mentre l'afició de Girona es mantenia impàvida, inamovible en el seus llocs, cridant salves pel seu equip. Fins que el pavelló va quedar buit. Però els crits van continuar, es van fer més forts, més orgullosos, més sentits. I la resposta va venir en forma de jugadors que sortien a saludar, que somreien malgrat la derrota, que ploraven amb nosaltres.

Crec que no oblidaré mai haver-los vist sortir per últim cop aquesta temporada del vestidor. Alguns d'ells van estar hores firmant, deixant-se fotografiar, donant la ma... Altres varem passar hores aplaudint, cridant, mirant-los i sentint-nos molt orgullosos del que han fet.

Tant de bo no sigui l'últim cop que podem dir això, que ho podem viure. Que som a ACB.

Torí... ja som aquí!

Ahir va ser un gran dia!!

Ahir va ser un gran dia!!! D'acord, li trobarem un però. La calamarssada que ens va deslluir una mica la calçotada. Ens vam aplegar uns quants Polskes i mini-polskes i ens en vam anar prop d'Amer, i ens va enganxar la pedragada just al arribar però abans de sortir dels cotxes. Sort que teníem aixopluc i vam estar-nos allà fins ben entrada la tarda (i se'ns van congelar un xic els peus, la veritat) però tampoc no fins molt tard, que a les 8 ens esperava el partit Akasvayu Gi-DKV Joventut. La veritat és que m'ho vaig passar molt i molt bé!!!

El partit d'ahir és el millor partit que he vist mai. M'ho vaig passar tant bé que molta estona després d'acabar-se el partit encara em palpitava el cor. Vaig cridar fins més no poder i els jugadors van estar genials. L'Akasvayu va anar per davant gairebé tota l'estona i va arribar a guanyar de força. Fins l'últim moment vaig estar patint que el DKV no remuntés al final, però no! Va guanyar l'Akasvayu per 87-80!!!!

I per rematar el cap de setmana, en Kimi Raikkonen ha guanyat aquest matí la segona cursa del mundial, el GP de Malàsia!! Només he vist mitja carrera en diferit, i no semblava molt emocionant, però el que em sembla que ja queda clar és que Alonso està fora de lluitar pel campionat aquest any, i que Massa és un mica petardo com a segon pilot de Ferrari (crec que es veuran canvis a Ferrari aviat...).

En tot cas, un cap de setmana molt bo a nivell social i amb molt bon resultats a nivell esportiu!! I ara encara queda un dia de festa!

Torí Gironí!!!

L'Akasvayu es va classificar el passat dimarts per a la final a 8 de la Uleb cup. Així que, com que m'he enganxat de nou al bàsquet i al bàsquet a Girona, doncs me'n vaig amb uns quants de la penya Polska cap a Torí. Això serà del 10 al 13 d'Abril, i espero tornar molt més contenta del que hi pugui anar!

SOM-HI GIRONA!