Carpe Diem

Avui m’han explicat una història trista de les que et fan recuperar la sensació perduda per la rutina diària de la importància de saber viure. Sense oblidar les obligacions ni els deures, sense passar per damunt dels altres, sense ser egoistes. Però recordant que, en gran part, la felicitat d’un mateix és cosa nostra. Així que, aprofitant mentre em duri aquest sentiment, intentaré deixar-me anar més i pensar menys en algunes coses. Si més no, fins que m’engoleixi de nou l’estrès i la responsabilitat, el futur i l’ordre. Vaja, fins que torni a ser jo mateixa. St. Jordi és un bon dia per pensar així!

Crisi docent i records d’adolescència.

Quan un alumne de segon cicle d’una llicenciatura universitària representa això:

En comptes d’això:

Et planteges què ha fallat en la seva educació (en aquest cas en l’àmbit científic) i acabes pensant que el problema ve de molt enrere. Inevitablement un acaba comparant el que recorda d’un mateix i el que va viure en el seu moment (que, siguem sincers, sol ser la visió de la millor versió d’un mateix) amb el sistema educatiu que han seguit els seus alumnes amb els “nous plans d’estudi”.

Penso en les matemàtiques (i, amb això sóc taxativa, les mates que aplico jo a classe de bioquímica són molt fàcils), m’adono que la comparació és totalment injusta. No només perquè jo no puc ser conscient ara del que no feia bé a la seva edat si llavors no sabia que no ho estava fent bé, sinó perquè reconec que les mates se’m donaven força bé i m’agradaven. Reconec que no era així per molta gent “de la meva època”. Però també és injust perquè jo vaig tenir, i ara me n’adono, molta sort (en general) amb els profes de mates que vaig tenir.

Al institut, en aquella època en que encara es feia BUP i COU, vaig tenir 3 professors de matemàtiques, en Borrell (1r i COU), la Farnés (2n) i en Lluís (3r). De la que tinc menys records és de la Farnés, però recordo que tenia fama de ser duríssima i, tot i així, m’encantava (el que no m’agradava era la trigonometria que explicava, més mèrit per ella que aconseguís que ho disfrutés). En Lluís em va ensenyar (cosa que li retrec) a no suportar els físics que donen classes de mates. Va ser l’únic cop que he necessitat classes particulars d’alguna cosa (tots som humans), però és que era impossible saber per on anava aquell home si ni ell mateix en tenia ni idea. La part positiva és que vaig tenir ma germana de profe particular (buena, bonita, barata ;P). El millor de tots (ei! els de l'institut, eh?), però, va ser en Borrell.

En Borrell era, per molts, un tio mandrós. Si, ara hi penso i segurament ho era. Però va fer més per nosaltres dels que molts van ser capaços de reconèixer. Recordo que era l’únic professor que apareixia amb transparències a classe i et feia anar boig copiant-les. El tatxaven de penques perquè així s’estalviava d’apuntar a la pissarra. Ell deia que era per acostumar-nos al ritme universitari i els companys se’n reien. Tenia raó (i també li feia mandra escriure a la pissarra, si, és veritat). Ens obligava per ordre de llista a portar un exercici preparat en una transparència i explicar-lo davant la classe (i més d’un cop, amb tota naturalitat i la seva gran cara, em va dir que a mi em donava el difícil perquè se’m donava bé). Ara veig que, a part d’estalviar en guix, aquell sobreesforç per explicar un problema davant la classe em va motivar, a mi personalment, a treballar-hi més i em va ajudar a parlar davant dels altres. Potser si que en Borrell era un tio mandrós, però a mi m’agrada pensar que era un tio intel·ligent que se les va saber empescar per fer els mínims moviments possibles a classe aconseguint explotar de nosaltres el màxim potencial.

zzz...

Són quarts d’una de la matinada. Fa més d’una hora que he anat al llit, aproximadament una hora que he apagat el llum després de llegir una estona. No puc dormir. He donat voltes al llit, he repassat el dia mentalment, he somiat desperta i he plorat. Però no he dormit. En un moment camino sobre un pont i l’altra sóc dalt una muntanya. Els ulls em pesen però sé positivament que és en va. No puc dormir. La frustració és l’estat de qui resta privat d’una satisfacció que creu que li correspon. Jo no estic satisfeta, però tampoc sé fins a quin punt em correspon; així que no m’atreveixo a sentir-me frustrada. En tot cas un consell, no pregunteu mai a ningú què pensa sincerament de vosaltres. Us podreu trobar que sou una persona diferent a la que pensàveu. Són la una.

Problemes amb la cafeïna

Aquests dies més d’un m’ha preguntat què hem passa amb la cafeïna. Realment, el títol d’aquesta entrada és enganyós, perquè no en tinc de problemes amb la cafeïna. El meu problema és d’insomni (però no greu, no n’hi ha per tant). La veritat és que sempre m’ha costat molt adormir-me, que no dormir. Un cop m’adormo, puc estar-m’hi hores sense problema, rarament em desperto sola –a una hora prudencial- si no hi ha ajuda externa (entenguis, despertador). Adormir-se és una altra cosa. Tinc tendència a donar voltes al llit abans d’agafar el son, cosa que en estats normals ja no és un problema, ja hi conto. Resulta desesperant quan m’estic morint de son, quan estic cansada i no puc més, però tot i el meu cansament, els ulls no es tanquen i el cervell no para de jugar sol i donar voltes. Quan em passa? A la mínima que estic nerviosa. És el primer símptoma, abans i tot que el mal de panxa i els problemes per menjar. Per poca cosa, ja no puc dormir.

La solució, segons el metge, seria seguir una rutina bàsica amb certs punts clau:

• Llevar-se cada dia a la mateixa hora. Jo sóc més aviat de llevar-me tard, i ja m’estaria bé seguir aquesta norma si no hi hagués dies en què és inevitable matinar.
• Anar a dormir cada dia a la mateixa hora. Normalment ja ho faig, excepte quan tinc sopars, surto, els caps de setmana...
• Fer un xic d’esport per arribar cansada al vespre. Ho vaig provar (ho juro), però només servia per arribar rebentada, continuar sense poder dormir, i llevar-me pitjor. Ho vaig abandonar sense gaire pena.
• Prendre alguna cosa calenta abans d’anar a dormir. D’acord, les infusions relaxen, però no fan miracles.
• Si no pots dormir, no quedar-se al llit perquè el cos pugui assumir que el llit és per dormir. Si ho fes, em quedaria tota la nit mirant la tele...
• No fer res al llit que no sigui dormir (perquè el cos pugui assumir que el llit és per dormir). Aquí millor ja ni comento, tinc un sofà molt petit...

Donat que les solucions que em donen són molt a la llarga i jo no sóc precisament la persona més constant del món, el primer que he fet és treure el cafè de després de dinar, i, en temporades que em costa més dormir, també el de mig matí (o el faig descafeïnat). Problema: que llavors vaig mig clapada tot el dia, però és la única manera de mig dormir a les nits. La cafeïna no és el problema, el problema és no poder-ne prendre!

Enveja

En un moment donat, l’enveja no és dolenta (aquella que anomenem un xic eufemísticament com enveja sana). El problema és pensar ‘si jo no ho tinc, tu tampoc’ en comptes de ‘si tu ho tens, jo també ho vull’.

Generació Guai

Ara tots, any amunt, any avall, s'acosten a la trentena però quan eren adolescents tot era guai. De cop i volta van desaparèixer els adjectius i tot quedava resolt amb un guai. Les coses, llavors, eren guai i prou. Ara han crescut. Són els germans petits dels ferotges yuppies que a còpia d'esforç personal, estrès i gimnàstiques trepidants van aconseguir entrar al sistema, tenir l'Audi i freqüentar establiments amb estrelles Michelin. Els de la generació guai, però, no aspiren a tant. Són més conformistes. No han pas perdut el punt de candidesa ni la il·lusió pel futur però han acumulat una certa saviesa precoç. Són més escèptics perquè tenen una formació excel·lent i també perquè no hi ha més cera que la que crema. Estan preparats per consumir productes culturals sofisticats, per valorar l'experiència estètica i per practicar esports d'aventura però són carnassa de treball precari i d'habitatge impossible. Els consta que són fèrtils i joves però saben que val més no pensar en fills. Tenen currículums espectaculars que s'han construït amb rigor i disciplina però saben que estan condemnats a refiar-se dels pares. Ni els excita la lluita generacional contra pares-mecenes ni volen caure en trampes del sistema com han fet els seus germans grans. Com ha escrit Alfredo Ruiz, l'autor d'un estudi sobre aquesta generació, són 'guapos y pobres'. Els guai són tendres i encantadors però si es volen permetre el luxe d'algun viatge o l'atreviment d'un habitatge propi han de recórrer a la subvenció de la primera institució de l'estat, és a dir, de la família. Són extraordinàriament madurs, intel·lectualment i emocionalment, però el sistema els demana que no creixin. El mercat els vol becaris, precaris, temporals. Si es presenten preparats, ambiciosos i exigents se'ls treuen del damunt de seguida. Arribats als trenta, els de la generació guai estan en plena indagació sobre qui són i què els espera. Comencen a sospitar que guai, l'adjectiu total, és un qualificatiu tronat.

Miquel Berga
El Punt, 10 de juliol, 2005.

ESCONDRIJOS

Seguías empeñado en esconderte detrás de la luna durante horas como si sirviera de algo sin darte cuenta que todo el mundo estaba pendiente de ti. Pero los eclipses se acaban y un escondite tan absurdo no podía ser eterno. Cuando empezaste a quejarte, circularon las aspas del molino removiendo el aire caliente, pesado, de un verano que estaba cerca. Así espantabas las brujas del invierno pasado; las que aún, muy a mi pesar, revolotean entre las hojas nacidas en la primavera de nuestros días. No sé si llorar, por momentos creo que el molino de viento lanzará con todas sus fuerzas una nube de polvo contra mis ojos. Y de repente me siento a salvo en una película que no sé que tiene de real y que de contemplación placentera de seguridad evanescente. No me considero una persona demasiado necia. Pero caigo en picado, mis barreras se derrumban irremediablemente, soy más débil que nunca y más fuerte de lo que seré jamás. Pero no consideres mis palabras una queja débil, no lo son. Y no pretendo decir tampoco que sea una queja formal, tampoco es así. La respuesta es fácil, no me quejo. Me alegro de mi suerte. Me alegro mas de ser como soy de lo que nunca me había parecido prudente. Me estoy volviendo loca? Bueno, quizás un poco. Y que mas da! La locura controlada solo puede ayudarme a vivir serenamente aprovechando todas mis oportunidades de ser feliz.