Mala sort o males vibracions?

Al llarg de la meva vida he estat aficionada a pocs esports. A l’institut, quan era una fanàtica del ‘Joventut de Badalona’ però aquest és potser l’únic exemple fins fa uns anys, quan em vaig aficionar a la Formula 1. No em venia de nou, els esports de motor sempre s’han seguit força a casa, però ara n’estic molt més enganxada. Però no sé fins a quin punt em val la pena...
Recordo una sensació horrible, crec que era el gran premi de França del 2004, i aleshores jo seguia les evolucions d’en Jarno Trulli amb interès. En aquells moments encara era pilot de Renault (poc després ho va deixar de ser, per passar a la seva actual escuderia, Toyota) i estava a punt d’aconseguir pujar al tercer esgraó del podi. Fins que a l’últim revolt es va deixar prendre el lloc per en Barrichello (llavors encara a Ferrari) just a l’últim revolt. Recordo estar dinant a casa la meva germana, amb el meu cunyat, recordo estar celebrant el resultat, i recordo el buit quan en RB va passar en JT a l’últim revolt. Em vaig sentir fatal.
Del 2004 fins ara han canviat unes quantes coses, entre elles la meva predilecció en qüestió de pilots. Però no gaire la sensació que tinc dins meu al final de les curses. Després de menjar-se el cotxe d’en Liuzzi al passat gran premi d’Hongria, en Räikkönen va abandonar el gran premi d’Istanbul a la segona volta després de punxar la roda en una col·lisió en la sortida, canviar-la i intentar prosseguir amb la cursa.

Tenint en compte la progressió d’aquest noi durant la present temporada, jo em pregunto... És ell el que té mala sort o jo que li transmeto males vibracions? Vaig celebrar el tercer lloc d’en JT massa aviat? No heu tingut mai la sensació que, tant bon punt comences a aficionar-te a un esport, comença a anar tot malament amb el teu equip o jugador? O sóc jo que espero massa i em decepciono fàcilment...

Si, si, Kimi, ja pots anar donant explicacions...