Bones festes

Cortesia d'en Guilli.

La pell de gallina

Gracies, Anna, per l'enllaç.

Per gent molt friky

Entendre l'Arturito és fàcil, si saps com... Proveu-ho!

R2D2 translator

Desisteixo

Desistir

1 v. intr. [LC] Renunciar a alguna cosa. Desistir d’un càrrec.
2 v. intr. [DR] [AD] Retirar una demanda.
3 v. intr. [DR] Abandonar un dret.

(amb el permís de g&a, que els he robat la idea de les definicions)

Què faig aquests dies

Si, ho sé, no és un gran títol per una entrada però avui no se m'acut res més. Simplement no volia deixar passar més dies sense escriure dues línies sobre dues coses que he fet últimament i que m'han agradat moltíssim, i amb les que m'ho he passat molt i molt bé. Ja veus, així de simple.

La primera d'elles va ser anar a veure un partit de bàsquet, cosa que feia mil anys que no feia. Va contribuir a l'alegria el fet que l'Akasvayu guanyés, evidentment.

I ma germana va aprofitar per fer pràctiques amb la càmara, però crec que n'haurem de fer més...


La segona cosa va ser anar ahir, per primer cop, al nou Auditori de Girona, per veure un "Tribut a la guitarra espanyola" en què s'interpretaven peces de Carmen de Bizet o el Concierto de Aranjuez de Rodrigo, a part d'altres peces que no coneixia. L'orquestra sinfónica estatal de Dnepropetrovsk (dirigida per Natalia Ponomarchuk) ens va captivar a tots, la guitarra de Rolando Saad potser no tant. En tot cas, va ser increïble!

Crisi docent i records d’adolescència.

Quan un alumne de segon cicle d’una llicenciatura universitària representa això:

En comptes d’això:

Et planteges què ha fallat en la seva educació (en aquest cas en l’àmbit científic) i acabes pensant que el problema ve de molt enrere. Inevitablement un acaba comparant el que recorda d’un mateix i el que va viure en el seu moment (que, siguem sincers, sol ser la visió de la millor versió d’un mateix) amb el sistema educatiu que han seguit els seus alumnes amb els “nous plans d’estudi”.

Penso en les matemàtiques (i, amb això sóc taxativa, les mates que aplico jo a classe de bioquímica són molt fàcils), m’adono que la comparació és totalment injusta. No només perquè jo no puc ser conscient ara del que no feia bé a la seva edat si llavors no sabia que no ho estava fent bé, sinó perquè reconec que les mates se’m donaven força bé i m’agradaven. Reconec que no era així per molta gent “de la meva època”. Però també és injust perquè jo vaig tenir, i ara me n’adono, molta sort (en general) amb els profes de mates que vaig tenir.

Al institut, en aquella època en que encara es feia BUP i COU, vaig tenir 3 professors de matemàtiques, en Borrell (1r i COU), la Farnés (2n) i en Lluís (3r). De la que tinc menys records és de la Farnés, però recordo que tenia fama de ser duríssima i, tot i així, m’encantava (el que no m’agradava era la trigonometria que explicava, més mèrit per ella que aconseguís que ho disfrutés). En Lluís em va ensenyar (cosa que li retrec) a no suportar els físics que donen classes de mates. Va ser l’únic cop que he necessitat classes particulars d’alguna cosa (tots som humans), però és que era impossible saber per on anava aquell home si ni ell mateix en tenia ni idea. La part positiva és que vaig tenir ma germana de profe particular (buena, bonita, barata ;P). El millor de tots (ei! els de l'institut, eh?), però, va ser en Borrell.

En Borrell era, per molts, un tio mandrós. Si, ara hi penso i segurament ho era. Però va fer més per nosaltres dels que molts van ser capaços de reconèixer. Recordo que era l’únic professor que apareixia amb transparències a classe i et feia anar boig copiant-les. El tatxaven de penques perquè així s’estalviava d’apuntar a la pissarra. Ell deia que era per acostumar-nos al ritme universitari i els companys se’n reien. Tenia raó (i també li feia mandra escriure a la pissarra, si, és veritat). Ens obligava per ordre de llista a portar un exercici preparat en una transparència i explicar-lo davant la classe (i més d’un cop, amb tota naturalitat i la seva gran cara, em va dir que a mi em donava el difícil perquè se’m donava bé). Ara veig que, a part d’estalviar en guix, aquell sobreesforç per explicar un problema davant la classe em va motivar, a mi personalment, a treballar-hi més i em va ajudar a parlar davant dels altres. Potser si que en Borrell era un tio mandrós, però a mi m’agrada pensar que era un tio intel·ligent que se les va saber empescar per fer els mínims moviments possibles a classe aconseguint explotar de nosaltres el màxim potencial.

Súper cálico

Focs

Filosofia i palles mentals barrakils

Barraques té això, que aprens coses, moltes d'elles absurdes, però tot el coneixement és bo i per això el vull compartir amb vosaltres.

Comencem per la gran pregunta: Si els galls són mascles i les gallines famelles, què són els pollastres? Gran pregunta amb resposta complicada (o no). De fet els pollastres poden ser malcles o famelles. En tot cas són descendència d'una raça seleccionada només per carn. I us asseguro que aquesta és la resposta simple, que si començo a parlar de les granjes d'àvies, la liem...

El que no vam acabar d'aclarir és que si les mans, els peus i el cul ens queden freds, perquè notem les mans i els peus gelats però el cul no. Algunes teories parlen de falta de receptors de temperatura al cul, altres de capes de greix i fins i tot de la manca de cul d'alguns individus. Deixo la pregunta a l'aire i us convido a donar respostes.

I per acabar, un xic de sabiduria popular d'aquelles que un aprèn anant a fer un riu darrera una furgo en un pàrking aguantant la birra i el bolso amb una ma i baixant-se els pantalons amb l'altra:

• Per les rampes a les cames, res de plàtans! El que ha de fer un és dormir amb una pastilla de sabó sota el coixí (marca no especificada).
• El que té mal de queixal és perquè vol. La solució és tant senzilla com tallar-se les ungles dels peus els dilluns. Ale.

L'Ariadna arrasa Dublin

L'Ariadna ha marxat per uns quants mesos cap a Dublin a treballar i, com li va demanar el jefe, deixarà el llistó ben alt. Això ningú ho dubta! Que t'ho passis molt bé i aprofita-ho molt!!!

Passejada

Ver mapa más grande

Formula one World Champion

Jejeje...

8 d'Octubre

Després de 8 anys compaginant la llicenciatura de Bioquímica, les classes i la recerca, el moment va arribar i va passar, molt ràpid, en un matí, ara fa una setmana.
La veritat és que sempre havia pensat que seria un moment difícil de gaudir per culpa dels nervis i la pressió del moment, però en realitat m’ho vaig passar molt bé. Ho recordo com un dia molt maco, com ha de ser. Recordo els nervis a l’estómac just mitja hora abans de la presentació, i no ser capaç d’aguantar el làser sense tremolar. Recordo estar nerviosa, obrir la boca i no poder callar (algun avantatge havia de tenir això de xerrar pels descosits quan em poso nerviosa), i fer una presentació que al final no tenia res a veure amb els assajos. Però sobretot, tal i com li comentava a un amic aquell mateix vespre emocionada, recordo estar allí dreta després de conèixer la nota, somrient, amb totes aquelles cares, família i amics, mirant-me també somrient, aplaudint, alegres. Crec que mai he viscut un moment més emotiu en tota la meva vida, i això si que no m’ho esperava. Gracies a tothom per demostrar-me el seu recolzament, vau convertir el dia en un moment fantàstic.

Ti droghi?

Narcís

La matinada del passat divendres en Narcís va marxar cap a Joensuu (Finlandia) fins al Nadal a fer un màster d'aquelles coses que ell controla tant i a mi em superen (Geografia humana).

El trobarem a faltar molt però segur que s'ho passa de conya tot i les temperatures que li esperen al pobre... Sort que se'ns ha tallat el cabell i no se li congelaran les idees!! Ja me l'imagino amb aquestes pintes:

Espero que tot et vagi molt bé i que ens mantinguis ben informats en el teu blog! Petons!

Aire

Aire (Geoff Ryman) és una historia a cavall entre el passat i el futur, que es barregen i es confonen formant una pintura que em resulta bastant actual. Una historia sobre l’abisme ínfim entre les tradicions i la modernitat, la por i el coratge. De cop dos mons s’enfronten en un xoc brutal i la tranquil·litat que viu un poble subdesenvolupat en un futur no molt llunyà es veu amenaçada per la imminent arribada de la modernitat en pes. Només algú que no ha estat mai enfront de les noves tecnologies seria capaç d’encarar-les com ho fa Mae, la seva protagonista.

Però Aire és molt més que un llibre sobre dos mons, Aire és en realitat un llibre d’autoajuda encobert. Mae t’ensenya el camí de la força. Mae és la guia que et mostra com aixecar-te després de cada batzegada del destí, a enfrontar-te amb les pors i, molt pitjor, als porucs. El canvi pot ser aterrador, però molt pitjor que el canvi en si són els que no s’atreveixen a acceptar la realitat del que ha de venir. Més val encarar-se amb certa reticència que fer veure que no existeix, i molt millor llençar-s’hi de cap i submergir-se de pler sense oblidar les arrels. Això és el que Mae ens ensenya, o el que m’ha ensenyat a mi.

How to safe a life - The Fray

Step one you say we need to talk
He walks you say sit down it's just a talk
He smiles politely back at you
You stare politely right on through
Some sort of window to your right
As he goes left and you stay right
Between the lines of fear and blame
And you begin to wonder why you came

Where did I go wrong, I lost a friend
Somewhere along in the bitterness
And I would have stayed up with you all night
Had I known how to save a life

Let him know that you know best
Cause after all you do know best
Try to slip past his defense
Without granting innocence
Lay down a list of what is wrong
The things you've told him all along
And pray to God he hears you
And pray to God he hears you

Where did I go wrong, I lost a friend
Somewhere along in the bitterness
And I would have stayed up with you all night
Had I known how to save a life

As he begins to raise his voice
You lower yours and grant him one last choice
Drive until you lose the road
Or break with the ones you've followed
He will do one of two things
He will admit to everything
Or he'll say he's just not the same
And you'll begin to wonder why you came

Where did I go wrong, I lost a friend
Somewhere along in the bitterness
And I would have stayed up with you all night
Had I known how to save a life
{Repeat the chorus four times}

-The Fray-

Astrud- todo nos parece una mierda

He descobert això, gràcies a en Guilli.

La portada

Gràcies a en Pere, aquesta és la portada i contraportada de la meva tesi:

Meme 2

La segona “meme” pendent arriba via en Txapulin, i em recorda molt a una que ja vaig fer fa un temps.

“El Memocho”

Segueixo les normes:

• Cada jugador comença amb un llistat de 8 coses
• Les escrius al blog juntament amb les normes del joc
• Ho passes a 8 blogaires

Comentaris propis a aquestes normes:

• La gràcia està en què siguin 8 coses que no sap massa ningú.
• Ho dic aquí i ara, passo de passar-ho. Qui tingui ganes d’explicar intimitats, que ho faci per pròpia voluntat.

Us explico 8 pors:

• Em fan pànic les alçades. Pànic vol dir que enfilar-se a una cadira és un esforç sobrehumà per mi. A vegades em poso malalta simplement mirant edificis o monuments alts...
• Per extensió, no suporto les escales de cargol, em fan sentir molt insegura. Les pitjors, les escales que donen voltes i més voltes per arribar a un campanar o similar (típica situació quan estàs fent turisme). He arribat a tenir atacs de por a mig pujar, però normalment acabo pujant fins dalt. A més, sempre hi torno. En el fons, quan arribo a dalt, m’agraden les vistes.
• L’aigua és un altre medi en el que no em sento precisament còmode. No és por, però no crec que m’aficioni mai a esports aquàtics.
• Si haig de triar, prefereixo els espais ‘delimitats’. M’explico. No és que m’agradin els espais tancats, i no sóc agorafòbica ni res d’això, però em sento millor si puc delimitar visualment el meu espai vital amb certes barreres físiques, ja siguin parets o arbres. Les extensions ‘pelades’ no m’agraden.
• Aquesta mania fa que no m’agradi seure d’esquenes a les portes (les finestres les tolero). No saps mai que pot venir per darrera.
• Una por una mica infantil: el vent. La típica situació de pel·lícula de por, el vent que s’escola entre les finestres i les portes, em posa dels nervis. El problema és que el meu pis no és molt hermètic que diguem, i quan hi ha tramuntana em cago en tot.
• Tot el que talli necessito tenir-ho el més inaccessible possible. Això ja ho comentava una mica a l’anterior “meme”. Els ganivets, vidres, etc, o han d’estar desats o, en cas d’estar bruts, dins la pica. Mai per sobre dels marbres, taules o similars on poden caure i clavar-se a la femoral així com qui no vol la cosa.
• Per alguna estranya raó, quan veig foc, em fa por cremar-me els ulls. És una imatge que em sol venir al cap associada al foc, però no sé perquè.

Després de tot això vull dir que si m'haig d'enfilar a canviar una bombeta, ho faig; vaig a la platja no només a prendre el sol sinó també a nedar al mar; m’agrada la natura i l’aire lliure; dormo encara que faci vent i tinc ganivets esmolats a casa. Vaja, sóc normal.
Ara, ja podeu començar a riure!

Meme 1

Tinc “memes” pendents i començo per la més antiga, que em va fer arribar en Narcís ja fa dies.

Travel wishlist:

-Vull anar (i no té perquè ser en aquest ordre):

• Itàlia: de moment, vaig a Roma al setembre, però Florència també ho tinc molt al cap.
• Astúries i Galícia: el nord (com gairebé tota la resta) d’Espanya més bastant desconeguda i hi vull posar remei.
• Andalusia: el sud també em fa molt de “pilli”.
• Austràlia: ja vaig tard per anar a visitar la Gis, em sembla. A veure si em recull en Pep...
• Munic: Fa temps que la Glòria i en David em van dir d’anar-los a visitar. Aquest Oktoberfest se m’escaparà, però espero que el proper no!
• Brasil: M’encantaria. De fet, m’encantaria saber portuguès, m’ho havia estat plantejant i tot.
• Oslo: després de veure Helsinki i Estocolm, em ve de gust anar a Oslo.

-Vull tornar (algun dia si puc):

• Finlàndia: em va encantar i espero poder tornar per veure la zona del nord.
• Anglaterra: no per els anglesos, però ara que no tinc motius per anar-hi, se’m fa estrany pensar que potser no vegi Oxford tant sovint.
• Istanbul: tot i escaquejar-me força del congrés, ho vaig aprofitar poc. Moure’s per Turquia també estaria bé.
• Alemanya: no vull perdre l’oportunitat de tornar a Berlín o Colònia
• País Basc: simplement meravellós
• Washington: no per res, però m’encantaria tornar-hi per poder anar al casament d’en Francesc (tot i que això sé que no serà possible)
• Buenos Aires: hi vaig ser fa mitja vida. Estaria bé veure com ha canviat.
• Pont de Suert: No té ‘glamour’, no sona exòtic ni interessant. Però hi tinc els abuelos, i això tira molt...

Com que trobo que és una meme prou interessant però no vull forçar a ningú a fer-la, aquells que vulgueu, intenteu fer la llista. Jo m’he adonat de coses interessants.

Decàleg d'una bona bioquímica (IV)

Una bioquímica pot perdre les claus de casa, pot perdre arracades, perdre pes i fins i tot pot perdre el xicot. Però el que no pot perdre mai de vista és la proteïna amb la que treballa. Una bioquímica sempre sap on és la proteïna, el que a vegades no és capaç de fer és ensenyar-li al seu director de treball, però sempre controla la seva proteïna. Els que no se’n veuen capaços, es dediquen a la biologia molecular. Deixar córrer massa un gel d’electroforesi, muntar els cassets de transferència al revés o deixar caure un sac de diàlisi a terra són errors greus penalitzats degudament amb remordiments a discreció i malsons de durada indefinida. Qui ha perdut una proteïna un dia, no la torna a perdre. I si ho fa, es passa a molecular.

Sóc feliç

Ja sé que m’estic mal acostumant i que això pot petar (si, jo també hi veig la broma fàcil) d’un moment a l’altra. Però mentre duri, ho haurem de celebrar!

I ja el tenim 3r!

Només una petita queixa (jo és que quan en MS guanyava, ja tancava la TV): ja que això passarà sovint, espero, a partir d’ara; no podrien escurçar una mica l’himne italià?

Ja era hora!

zzz...

Són quarts d’una de la matinada. Fa més d’una hora que he anat al llit, aproximadament una hora que he apagat el llum després de llegir una estona. No puc dormir. He donat voltes al llit, he repassat el dia mentalment, he somiat desperta i he plorat. Però no he dormit. En un moment camino sobre un pont i l’altra sóc dalt una muntanya. Els ulls em pesen però sé positivament que és en va. No puc dormir. La frustració és l’estat de qui resta privat d’una satisfacció que creu que li correspon. Jo no estic satisfeta, però tampoc sé fins a quin punt em correspon; així que no m’atreveixo a sentir-me frustrada. En tot cas un consell, no pregunteu mai a ningú què pensa sincerament de vosaltres. Us podreu trobar que sou una persona diferent a la que pensàveu. Són la una.

Problemes amb la cafeïna

Aquests dies més d’un m’ha preguntat què hem passa amb la cafeïna. Realment, el títol d’aquesta entrada és enganyós, perquè no en tinc de problemes amb la cafeïna. El meu problema és d’insomni (però no greu, no n’hi ha per tant). La veritat és que sempre m’ha costat molt adormir-me, que no dormir. Un cop m’adormo, puc estar-m’hi hores sense problema, rarament em desperto sola –a una hora prudencial- si no hi ha ajuda externa (entenguis, despertador). Adormir-se és una altra cosa. Tinc tendència a donar voltes al llit abans d’agafar el son, cosa que en estats normals ja no és un problema, ja hi conto. Resulta desesperant quan m’estic morint de son, quan estic cansada i no puc més, però tot i el meu cansament, els ulls no es tanquen i el cervell no para de jugar sol i donar voltes. Quan em passa? A la mínima que estic nerviosa. És el primer símptoma, abans i tot que el mal de panxa i els problemes per menjar. Per poca cosa, ja no puc dormir.

La solució, segons el metge, seria seguir una rutina bàsica amb certs punts clau:

• Llevar-se cada dia a la mateixa hora. Jo sóc més aviat de llevar-me tard, i ja m’estaria bé seguir aquesta norma si no hi hagués dies en què és inevitable matinar.
• Anar a dormir cada dia a la mateixa hora. Normalment ja ho faig, excepte quan tinc sopars, surto, els caps de setmana...
• Fer un xic d’esport per arribar cansada al vespre. Ho vaig provar (ho juro), però només servia per arribar rebentada, continuar sense poder dormir, i llevar-me pitjor. Ho vaig abandonar sense gaire pena.
• Prendre alguna cosa calenta abans d’anar a dormir. D’acord, les infusions relaxen, però no fan miracles.
• Si no pots dormir, no quedar-se al llit perquè el cos pugui assumir que el llit és per dormir. Si ho fes, em quedaria tota la nit mirant la tele...
• No fer res al llit que no sigui dormir (perquè el cos pugui assumir que el llit és per dormir). Aquí millor ja ni comento, tinc un sofà molt petit...

Donat que les solucions que em donen són molt a la llarga i jo no sóc precisament la persona més constant del món, el primer que he fet és treure el cafè de després de dinar, i, en temporades que em costa més dormir, també el de mig matí (o el faig descafeïnat). Problema: que llavors vaig mig clapada tot el dia, però és la única manera de mig dormir a les nits. La cafeïna no és el problema, el problema és no poder-ne prendre!

Decàleg d'una bona bioquímica (III)

El desgast neuronal que suposa treballar en un laboratori de bioquímica és, en alguns casos, excessiu i insuportable pel cervell humà pel que es fa indispensable alliberar la pressió que suposa l’esforç diari amb una certa regularitat. El cos d’una bioquímica està preparat per a l’explosió febril només un cop per setmana (elements d’altres disciplines, menys preparats, mostren símptomes similars amb major regularitat o fins i tot a diari). L’alliberament de tensió es pot produir a diversos nivells segons la intensitat de treball però el podem diferenciar principalment en dues accions bàsiques que es poden complementar. Verbalitzar idees inconnexes i sense sentit, que sovint són malinterpretades per les altres col·legues (contextualitzem els fet en un divendres després d’una setmana de molt desgast mental) i provoquen crisis de riure col·lectiu. Quan el cervell d’una bioquímica està massa saturat, l’opció més recomanable, però, és la d’evitar la supervisió i desaparèixer subtilment, preferiblement al llarg del matí. En casos intermedis, la bioquímica pot exhaurir la seva energia amb dosis matinals d’incontinència verbal i donar per finalitzada la jornada laboral a primera hora de la tarda.

Foradets

Algú va portar un pot de forats de filipinos de xocolata per esmorzar:

... ens hem posat fins al cul de forats.

Decàleg d’una bona bioquímica (II)

De tots és sabut que un bon ambient de treball millora el rendiment, i un laboratori no és diferent. Un bon ambient en un laboratori de bioquímica s’ha d’entendre en dues parts. La primera, la facilitat i necessitat de parlar de menjar així com d’emocionar-se i salivar en cada conversa. La segona, la necessitat mental d’alliberar la pressió neuronal de la setmana en converses incoherents els divendres, acompanyades d’altes dosis de teràpia del riure (fàcil). En alguns casos, els divendres es pot optar per escapolir-se de la feina. Tractarem aquests temes individualment i amb l’interès que mereixen.

El menjar és essencial en la vida d’una bioquímica, principalment els dolços. Compartir receptes que mai faràs és, en alguns casos, més estimulant que la pròpia degustació. L’ús de la imaginació és, per tant, essencial. De tot plegat se’n deriva l’especialització en el que s’anomena la ‘Conversió a Foca’. Els elements més experimentats són capaços, fins i tot, de reproduir fidelment el crit de la foca femella en dejú i famolenca. Malauradament, aviat perdrem en el nostre laboratori el millor exemple en el crit de la foca famolenca, que deixarà un buit insubstituïble. Ens alegrem, però, d’haver-la tingut al nostre costat i que hagi volgut compartir amb nosaltres les seves ensenyances.

Decàleg d’una bona bioquímica (I)

Tot sovint hem tingut converses interessants al respecte del que és essencial en una bioquímica (parlo en femení, perquè l’existència de bioquímics al meu laboratori es recorda vagament com un miratge... però em consta que existeixen). No és una qüestió del que és important, sinó essencial. No sobre coneixements, sinó aptituds. No tothom pot ser concertista de piano, així com no tothom ha estat genèticament dissenyat i ha tingut la sort de desenvolupar-se en un ambient propici per convertir-se en una figura adaptada al treball d’una bioquímica.

Primer de tot, un fet absolutament comprovat i àmpliament discutit i, finalment, mai rebatut: Una bioquímica té una bufeta urinària ja sigui de capacitat extraordinària, o bé de contenció sobrehumana. Òbviament, l’esfínter urinari és també un element a tenir en compte. Per una bioquímica, primer és la feina i després la micció. La bioquímica ha desenvolupat la capacitat d’assumir amb naturalitat d’anar al lavabo amb un ‘timer’ o cronòmetre que marca el temps exacte màxim del que disposa per orinar. De la mateixa manera, potser en alguna ocasió hom pot tenir la oportunitat d’observar que pot sonar una alarma en el lavabo i aparèixer una bioquímica per darrera la porta sense immutar-se. Altres ocasions en que la bioquímica comparteix la seva vida diària amb el ‘timer’ i la relació íntima que entre ells s’estableix queda fora d’aquest recull imprescindible.

Properament, tractarem el tema de l’ambient de treball d’una bioquímica.

Enveja

En un moment donat, l’enveja no és dolenta (aquella que anomenem un xic eufemísticament com enveja sana). El problema és pensar ‘si jo no ho tinc, tu tampoc’ en comptes de ‘si tu ho tens, jo també ho vull’.

Fractal

Si aneu al Vikipedia, podreu veure que una fractal és un objecte geomètric molt complex definit en base a algoritmes simples. Tot i la meu limitat coneixement de mates, intentaré explicar-los i d’aquesta manera posar fi a la meva ignorància sobre el tema. Un algoritme, explicat per un biòleg així que ja podeu comptar, és una sèrie d’instruccions o passos que ens poden portar a resoldre un problema (com l’exemple que teniu més avall, Problemes). Em recorda lleugerament a les claus dicotòmiques, però en aquestes les opcions solen ser només dos i les opcions no s’entrellacen (però potser en això també m’equivoco, fa temps que vaig fer primer de biologia).

En el cas del fractal, l’estructura bàsica de la figura es repeteix en diferents escales fins a construir un objecte en una dimensió fraccionaria (ni en una, ni dos, ni tres dimensions sinó la dimensió 7/4 si ens ve de gust, ole el güevs dels matemàtics!). Perquè ho entengueu (si més no, jo crec haver-ho fet), us remeto al exemple del Vikipedia:

La possibilitat de tenir dimensions fraccionaries es pot veure per exemple amb el conjunt de Cantor. El conjunt de Cantor es crea de la següent forma. S'agafa un segment. Es divideix en 3 parts i s'elimina el segment del mig. Es fa el mateix amb els segments que queden i es repeteix el procés indefinidament. El conjunt resultant és una mena de pols de punts. La seva dimensió és major de 0, perquè té varis punts. També és menor de 1, perquè els punts no arriben a formar un línia. És per tant una dimensió entre 0 i 1.

De tot això se’n va adonar un bon dia un tal Benoît Mandelbrot, que va proposar el terme al 1975. Com a última curiositat us diré que moltes estructures naturals són o tenen estructures de tipus fractals i per això la utilitat de les fractals per descriure objectes naturals.

Alguns us preguntareu d’on baixa tot això de les fractals ara mateix. Quan anava a l’institut, en Francesc solia parlar-me dels fractals i la seva representació en la natura, i pretenia que fos capaç d’entendre’ls i recordar-los. Bé, no sé si ho he explicat bé, ni tant sols estic segura d’haver-los entès jo mateixa, però si més no he esmenat aquest dèficit del passat i hi he fet un cop d’ull. Us deixo amb algunes delícies fractals...

El crit

No sé si us passa a vosaltres, però a mi hi ha coses a la vida que em fan pensar amb algun objecte, alguna imatge, que associo directament amb alguna cosa física. És el que em passa amb el crit de Munch. Sovint em ve al cap aquesta imatge si em poso trista, una associació directe amb el dolor que gairebé comparteixes empàticament amb la figura. Se m’evoca a la ment en un moment de ràbia, d’ira continguda (o a vegades, sense contenir) que explota en el cervell com un crit profund, gairebé agònic. Apareix davant meu com una burla en moments d’actitud patètica, gairebé vergonyosa per l’ull aliè i el propi. És una imatge, només això. Però de fet no ho és, no només és una imatge. És la realitat, és un mirall d’un i mil moments quotidians, és el reflex de situacions úniques de màxima crueltat psicològica, és la resposta a la inflacció de milers de minúsculs turments acumulats al llarg d’una vida. El crit de Munch és una imatge no només coneguda, sinó que, fins i tot, massa familiar.

Problemes

El jefe m'ha fet arribar això...

...podeu trobar l'error cíclic?

Kamehameha Contest

Quins records...

Deducció lògica

Seguiu la seqüència lògica:

Buffer - Tampó - Tàmpax - Faldilla

(per més informació, si us plau dirigiu-vos al Sr. Josep Benito)

Qüestió de perspectiva

He acabat l’últim experiment...
...avui he acabat la tesi.

Ja he analitzat totes les dades...
...avui he acabat la tesi.

He escrit la tesi...
...avui he acabat la tesi.

Tinc les correccions dels directors...
...avui he acabat la tesi.

L’he registrada...
...avui he acabat la tesi.

Ja tinc les còpies impreses!!...
...avui he acabat la tesi.

La defenso...
...avui he acabat la tesi.

He pagat el títol de doctor i he cursat tota la paperassa...
...avui, si, he acabat la tesi.

...i ara què?

Dia del orgull Friki

Per fí!!!!

Recomanació

Us faig una recomanació d'el blog d'un amic que ha començat fa ben poc. Espero que us agradin els seus dibuixos tant com a mi. A veure què us sembla!

VIAJES MORROCOTUDOS. Manual del moderno aventurero.

The fountain (La fuente de la vida)

Va la pena anar a veure aquesta pel·lícula impactant, d’estructura en certa manera complexa i imatges espectaculars. Només per això últim ja mereix pagar el preu de l’entrada. La fotografia és delicada, les llums i els colors atrauen els ulls i la música ho acaba d’arrodonit tot. Crec que és una història que s’ha d’entendre més enllà del que ens expliquen, que mereix un punt de reflexió tot i que no és difícil comprendre que estem davant d’una gran història d’amor.

Permeteu-me una crítica. Val la pena, molt, però no us fixeu en la figura del científic obsessionat tant desafortunadament creat amb l’objectiu de mostrar-nos la més profunda desesperació i angoixa. Però aquesta, potser, no era la manera. Si us plau, no us quedeu amb el que fa (ni el que diu quan parla de feina), només amb el que representa.

Der fliegende Holländer

El passat dimarts 24 d'abril vaig tenir la oportunitat d'anar al teatre del Liceu per primera vegada per anar a veure l'òpera 'Der fliegende Holländer (L'holandès errant)' de Richard Wagner. Es tracta d'una òpera en tres actes sense pausa que ens situa la història a les costes de Noruega on un mariner maleït (l'holandès) busca la solució a la seva dissort en l'amor de la filla (Senta) del capità noruec Daland a canvi dels seus tresors. Senta, compromesa ja amb el caçador Erik, coneix la història de l'holandès de temps ençà i n'està enamorada, pel que no dubtarà en sacrificar-se per ell. Òbviament, aquesta història tant clara, passarà pels seus moments de malentès i acabarà de forma tràgica, però alhora evident.

Haig de dir que aquesta és la meva segona incursió en la òpera, la primera vegada va ser fa 15 anys quan vaig anar a veure Tosca de Puccini, i que la música de Wagner es bastant més fosca i dura del que imaginava (curiosament, em va recordar totalment a les bandes sonores de les pel·lícules antigues de mariners), però la veritat és que l'experiència em va encantar i espero tornar a repetir-la aviat.

Feliç St. Jordi

Defensa de la alegría

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas del azar
y también de la alegría.

Mario Benedetti

Deixadesa...

Vaig atabalada, ho sento, fa segles que no escric res i això que tenia coses per dir! No vaig fer res especial per setmana santa però vam visitar Carcassona el dissabte. Una ciutat emmurallada que em va encantar i un viatget de un dia que us recomano. Y l'odissea de Madrid, del cap de setmana passat, que va començar amb robatori de cartera i va acabar sopant amb el mateix Álex de la Iglesia. Per cert, que m'han enviat per correu la cartera robada, sense calers ni targetes de crèdit, però amb la documentació que ja m'havia anat a renovar... Prefereixo pensar en el sopar amb l'Álex de la Iglesia, què voleu que us digui.

Les pràctiques...

... em maten, és el final lògic de la frase. O gairebé, si més no ho intenten. No sé si ha estat el canvi de temps o el canvi d'horari (no només la hora de menys, també arribar a les 8 del matí a preparar les pràctiques, que jo sóc de tardes!), però la qüestió és que aquest ja és el segon dia que haig de fer cap cap a casa ben aviat i quedar-me al llit a 'cobar' el que sigui que tinc. Sort que aquesta setmana ja és la última que haig de fer pràctiques, sort que la setmana que ve ja és setmana santa, sort que avui he acabat l'últim paràgraf de la tesi...

Preferències contraposades

Aquest any no sé que faré. Sabeu que el meu pilot favorit és Kimi Raikkonen que fins ara corria amb McLaren, una de les meves escuderies preferides. El problema és que, aquest any, Kimi Raikkonen ha passat a Ferrari, escuderia per la que no m'he sentit mai massa atreta. I no només això sinó que Alonso, un pilot que fa temps que va començar a caure'm realment malament i ho aconsegueix empitjorar a cada entrevista, és actualment pilot de McLaren. A sobre, el company d'Alonso aquest any és Hamilton. Se que és molt normal que no hagin triat De la Rosa per la seva edad (Hamilton és un pilot molt jove que promet molt), però com jo no haig de pensar en negocis, em va decepcionar molt aquesta decisió. Així que McLaren està perdent molts punts en la meva escala personal, però de moment això no s'està convertint en un canvi de preferències. De moment, l'únic que tinc clar és que m'alegraré que guanyi Raikkonen, i ja veurem si me n'alegro per Ferrari.

De moment, PER FÍ DESPRÉS DELS RESULTATS DE L'ANY PASSAT, Raikkonen ha guanyat la cursa!!!!! Espero que continuem així molt de temps.

Visita guiada per la meva família

Aquí ens teniu, fa molts i molts anys... Ara ja estem tots una mica més crescudets!











El meu pare i la meva mare, ja fa uns anyets (en posaria una de més recent, pero es que m'encanten aquestes dues fotos!)










L'Esther i en Quim (brother in laaaaaaw!). Com no, imposible captar la serietat d'en Quim en una foto. No ho pot evitar, no la té. L'Esther? Tant guapa com sempre.

I què puc dir de l'Edu? Que ja se li veu el tros de pà que està fet només amb aquest somriure!

Aquest és el tete petit, en David amb la seva Juanita. El vermell li queda bé, però no supera el dia que es va tenyir el cap amb quatre colors diferents!

I a mi ja em coneixeu (em teniu més vista que els vostres propis peus!!) així que us ensenyo com era quan encara no ens haviem vist les cares i em coneixereu una mica millor!!