Aire

Aire (Geoff Ryman) és una historia a cavall entre el passat i el futur, que es barregen i es confonen formant una pintura que em resulta bastant actual. Una historia sobre l’abisme ínfim entre les tradicions i la modernitat, la por i el coratge. De cop dos mons s’enfronten en un xoc brutal i la tranquil·litat que viu un poble subdesenvolupat en un futur no molt llunyà es veu amenaçada per la imminent arribada de la modernitat en pes. Només algú que no ha estat mai enfront de les noves tecnologies seria capaç d’encarar-les com ho fa Mae, la seva protagonista.

Però Aire és molt més que un llibre sobre dos mons, Aire és en realitat un llibre d’autoajuda encobert. Mae t’ensenya el camí de la força. Mae és la guia que et mostra com aixecar-te després de cada batzegada del destí, a enfrontar-te amb les pors i, molt pitjor, als porucs. El canvi pot ser aterrador, però molt pitjor que el canvi en si són els que no s’atreveixen a acceptar la realitat del que ha de venir. Més val encarar-se amb certa reticència que fer veure que no existeix, i molt millor llençar-s’hi de cap i submergir-se de pler sense oblidar les arrels. Això és el que Mae ens ensenya, o el que m’ha ensenyat a mi.