Passejada

Ver mapa más grande

Formula one World Champion

Jejeje...

8 d'Octubre

Després de 8 anys compaginant la llicenciatura de Bioquímica, les classes i la recerca, el moment va arribar i va passar, molt ràpid, en un matí, ara fa una setmana.
La veritat és que sempre havia pensat que seria un moment difícil de gaudir per culpa dels nervis i la pressió del moment, però en realitat m’ho vaig passar molt bé. Ho recordo com un dia molt maco, com ha de ser. Recordo els nervis a l’estómac just mitja hora abans de la presentació, i no ser capaç d’aguantar el làser sense tremolar. Recordo estar nerviosa, obrir la boca i no poder callar (algun avantatge havia de tenir això de xerrar pels descosits quan em poso nerviosa), i fer una presentació que al final no tenia res a veure amb els assajos. Però sobretot, tal i com li comentava a un amic aquell mateix vespre emocionada, recordo estar allí dreta després de conèixer la nota, somrient, amb totes aquelles cares, família i amics, mirant-me també somrient, aplaudint, alegres. Crec que mai he viscut un moment més emotiu en tota la meva vida, i això si que no m’ho esperava. Gracies a tothom per demostrar-me el seu recolzament, vau convertir el dia en un moment fantàstic.

Ti droghi?

Narcís

La matinada del passat divendres en Narcís va marxar cap a Joensuu (Finlandia) fins al Nadal a fer un màster d'aquelles coses que ell controla tant i a mi em superen (Geografia humana).

El trobarem a faltar molt però segur que s'ho passa de conya tot i les temperatures que li esperen al pobre... Sort que se'ns ha tallat el cabell i no se li congelaran les idees!! Ja me l'imagino amb aquestes pintes:

Espero que tot et vagi molt bé i que ens mantinguis ben informats en el teu blog! Petons!

Aire

Aire (Geoff Ryman) és una historia a cavall entre el passat i el futur, que es barregen i es confonen formant una pintura que em resulta bastant actual. Una historia sobre l’abisme ínfim entre les tradicions i la modernitat, la por i el coratge. De cop dos mons s’enfronten en un xoc brutal i la tranquil·litat que viu un poble subdesenvolupat en un futur no molt llunyà es veu amenaçada per la imminent arribada de la modernitat en pes. Només algú que no ha estat mai enfront de les noves tecnologies seria capaç d’encarar-les com ho fa Mae, la seva protagonista.

Però Aire és molt més que un llibre sobre dos mons, Aire és en realitat un llibre d’autoajuda encobert. Mae t’ensenya el camí de la força. Mae és la guia que et mostra com aixecar-te després de cada batzegada del destí, a enfrontar-te amb les pors i, molt pitjor, als porucs. El canvi pot ser aterrador, però molt pitjor que el canvi en si són els que no s’atreveixen a acceptar la realitat del que ha de venir. Més val encarar-se amb certa reticència que fer veure que no existeix, i molt millor llençar-s’hi de cap i submergir-se de pler sense oblidar les arrels. Això és el que Mae ens ensenya, o el que m’ha ensenyat a mi.

How to safe a life - The Fray

Step one you say we need to talk
He walks you say sit down it's just a talk
He smiles politely back at you
You stare politely right on through
Some sort of window to your right
As he goes left and you stay right
Between the lines of fear and blame
And you begin to wonder why you came

Where did I go wrong, I lost a friend
Somewhere along in the bitterness
And I would have stayed up with you all night
Had I known how to save a life

Let him know that you know best
Cause after all you do know best
Try to slip past his defense
Without granting innocence
Lay down a list of what is wrong
The things you've told him all along
And pray to God he hears you
And pray to God he hears you

Where did I go wrong, I lost a friend
Somewhere along in the bitterness
And I would have stayed up with you all night
Had I known how to save a life

As he begins to raise his voice
You lower yours and grant him one last choice
Drive until you lose the road
Or break with the ones you've followed
He will do one of two things
He will admit to everything
Or he'll say he's just not the same
And you'll begin to wonder why you came

Where did I go wrong, I lost a friend
Somewhere along in the bitterness
And I would have stayed up with you all night
Had I known how to save a life
{Repeat the chorus four times}

-The Fray-

Astrud- todo nos parece una mierda

He descobert això, gràcies a en Guilli.

La portada

Gràcies a en Pere, aquesta és la portada i contraportada de la meva tesi:

Meme 2

La segona “meme” pendent arriba via en Txapulin, i em recorda molt a una que ja vaig fer fa un temps.

“El Memocho”

Segueixo les normes:

• Cada jugador comença amb un llistat de 8 coses
• Les escrius al blog juntament amb les normes del joc
• Ho passes a 8 blogaires

Comentaris propis a aquestes normes:

• La gràcia està en què siguin 8 coses que no sap massa ningú.
• Ho dic aquí i ara, passo de passar-ho. Qui tingui ganes d’explicar intimitats, que ho faci per pròpia voluntat.

Us explico 8 pors:

• Em fan pànic les alçades. Pànic vol dir que enfilar-se a una cadira és un esforç sobrehumà per mi. A vegades em poso malalta simplement mirant edificis o monuments alts...
• Per extensió, no suporto les escales de cargol, em fan sentir molt insegura. Les pitjors, les escales que donen voltes i més voltes per arribar a un campanar o similar (típica situació quan estàs fent turisme). He arribat a tenir atacs de por a mig pujar, però normalment acabo pujant fins dalt. A més, sempre hi torno. En el fons, quan arribo a dalt, m’agraden les vistes.
• L’aigua és un altre medi en el que no em sento precisament còmode. No és por, però no crec que m’aficioni mai a esports aquàtics.
• Si haig de triar, prefereixo els espais ‘delimitats’. M’explico. No és que m’agradin els espais tancats, i no sóc agorafòbica ni res d’això, però em sento millor si puc delimitar visualment el meu espai vital amb certes barreres físiques, ja siguin parets o arbres. Les extensions ‘pelades’ no m’agraden.
• Aquesta mania fa que no m’agradi seure d’esquenes a les portes (les finestres les tolero). No saps mai que pot venir per darrera.
• Una por una mica infantil: el vent. La típica situació de pel·lícula de por, el vent que s’escola entre les finestres i les portes, em posa dels nervis. El problema és que el meu pis no és molt hermètic que diguem, i quan hi ha tramuntana em cago en tot.
• Tot el que talli necessito tenir-ho el més inaccessible possible. Això ja ho comentava una mica a l’anterior “meme”. Els ganivets, vidres, etc, o han d’estar desats o, en cas d’estar bruts, dins la pica. Mai per sobre dels marbres, taules o similars on poden caure i clavar-se a la femoral així com qui no vol la cosa.
• Per alguna estranya raó, quan veig foc, em fa por cremar-me els ulls. És una imatge que em sol venir al cap associada al foc, però no sé perquè.

Després de tot això vull dir que si m'haig d'enfilar a canviar una bombeta, ho faig; vaig a la platja no només a prendre el sol sinó també a nedar al mar; m’agrada la natura i l’aire lliure; dormo encara que faci vent i tinc ganivets esmolats a casa. Vaja, sóc normal.
Ara, ja podeu començar a riure!

Meme 1

Tinc “memes” pendents i començo per la més antiga, que em va fer arribar en Narcís ja fa dies.

Travel wishlist:

-Vull anar (i no té perquè ser en aquest ordre):

• Itàlia: de moment, vaig a Roma al setembre, però Florència també ho tinc molt al cap.
• Astúries i Galícia: el nord (com gairebé tota la resta) d’Espanya més bastant desconeguda i hi vull posar remei.
• Andalusia: el sud també em fa molt de “pilli”.
• Austràlia: ja vaig tard per anar a visitar la Gis, em sembla. A veure si em recull en Pep...
• Munic: Fa temps que la Glòria i en David em van dir d’anar-los a visitar. Aquest Oktoberfest se m’escaparà, però espero que el proper no!
• Brasil: M’encantaria. De fet, m’encantaria saber portuguès, m’ho havia estat plantejant i tot.
• Oslo: després de veure Helsinki i Estocolm, em ve de gust anar a Oslo.

-Vull tornar (algun dia si puc):

• Finlàndia: em va encantar i espero poder tornar per veure la zona del nord.
• Anglaterra: no per els anglesos, però ara que no tinc motius per anar-hi, se’m fa estrany pensar que potser no vegi Oxford tant sovint.
• Istanbul: tot i escaquejar-me força del congrés, ho vaig aprofitar poc. Moure’s per Turquia també estaria bé.
• Alemanya: no vull perdre l’oportunitat de tornar a Berlín o Colònia
• País Basc: simplement meravellós
• Washington: no per res, però m’encantaria tornar-hi per poder anar al casament d’en Francesc (tot i que això sé que no serà possible)
• Buenos Aires: hi vaig ser fa mitja vida. Estaria bé veure com ha canviat.
• Pont de Suert: No té ‘glamour’, no sona exòtic ni interessant. Però hi tinc els abuelos, i això tira molt...

Com que trobo que és una meme prou interessant però no vull forçar a ningú a fer-la, aquells que vulgueu, intenteu fer la llista. Jo m’he adonat de coses interessants.

Decàleg d'una bona bioquímica (IV)

Una bioquímica pot perdre les claus de casa, pot perdre arracades, perdre pes i fins i tot pot perdre el xicot. Però el que no pot perdre mai de vista és la proteïna amb la que treballa. Una bioquímica sempre sap on és la proteïna, el que a vegades no és capaç de fer és ensenyar-li al seu director de treball, però sempre controla la seva proteïna. Els que no se’n veuen capaços, es dediquen a la biologia molecular. Deixar córrer massa un gel d’electroforesi, muntar els cassets de transferència al revés o deixar caure un sac de diàlisi a terra són errors greus penalitzats degudament amb remordiments a discreció i malsons de durada indefinida. Qui ha perdut una proteïna un dia, no la torna a perdre. I si ho fa, es passa a molecular.

Sóc feliç

Ja sé que m’estic mal acostumant i que això pot petar (si, jo també hi veig la broma fàcil) d’un moment a l’altra. Però mentre duri, ho haurem de celebrar!

I ja el tenim 3r!

Només una petita queixa (jo és que quan en MS guanyava, ja tancava la TV): ja que això passarà sovint, espero, a partir d’ara; no podrien escurçar una mica l’himne italià?

Ja era hora!

zzz...

Són quarts d’una de la matinada. Fa més d’una hora que he anat al llit, aproximadament una hora que he apagat el llum després de llegir una estona. No puc dormir. He donat voltes al llit, he repassat el dia mentalment, he somiat desperta i he plorat. Però no he dormit. En un moment camino sobre un pont i l’altra sóc dalt una muntanya. Els ulls em pesen però sé positivament que és en va. No puc dormir. La frustració és l’estat de qui resta privat d’una satisfacció que creu que li correspon. Jo no estic satisfeta, però tampoc sé fins a quin punt em correspon; així que no m’atreveixo a sentir-me frustrada. En tot cas un consell, no pregunteu mai a ningú què pensa sincerament de vosaltres. Us podreu trobar que sou una persona diferent a la que pensàveu. Són la una.

Problemes amb la cafeïna

Aquests dies més d’un m’ha preguntat què hem passa amb la cafeïna. Realment, el títol d’aquesta entrada és enganyós, perquè no en tinc de problemes amb la cafeïna. El meu problema és d’insomni (però no greu, no n’hi ha per tant). La veritat és que sempre m’ha costat molt adormir-me, que no dormir. Un cop m’adormo, puc estar-m’hi hores sense problema, rarament em desperto sola –a una hora prudencial- si no hi ha ajuda externa (entenguis, despertador). Adormir-se és una altra cosa. Tinc tendència a donar voltes al llit abans d’agafar el son, cosa que en estats normals ja no és un problema, ja hi conto. Resulta desesperant quan m’estic morint de son, quan estic cansada i no puc més, però tot i el meu cansament, els ulls no es tanquen i el cervell no para de jugar sol i donar voltes. Quan em passa? A la mínima que estic nerviosa. És el primer símptoma, abans i tot que el mal de panxa i els problemes per menjar. Per poca cosa, ja no puc dormir.

La solució, segons el metge, seria seguir una rutina bàsica amb certs punts clau:

• Llevar-se cada dia a la mateixa hora. Jo sóc més aviat de llevar-me tard, i ja m’estaria bé seguir aquesta norma si no hi hagués dies en què és inevitable matinar.
• Anar a dormir cada dia a la mateixa hora. Normalment ja ho faig, excepte quan tinc sopars, surto, els caps de setmana...
• Fer un xic d’esport per arribar cansada al vespre. Ho vaig provar (ho juro), però només servia per arribar rebentada, continuar sense poder dormir, i llevar-me pitjor. Ho vaig abandonar sense gaire pena.
• Prendre alguna cosa calenta abans d’anar a dormir. D’acord, les infusions relaxen, però no fan miracles.
• Si no pots dormir, no quedar-se al llit perquè el cos pugui assumir que el llit és per dormir. Si ho fes, em quedaria tota la nit mirant la tele...
• No fer res al llit que no sigui dormir (perquè el cos pugui assumir que el llit és per dormir). Aquí millor ja ni comento, tinc un sofà molt petit...

Donat que les solucions que em donen són molt a la llarga i jo no sóc precisament la persona més constant del món, el primer que he fet és treure el cafè de després de dinar, i, en temporades que em costa més dormir, també el de mig matí (o el faig descafeïnat). Problema: que llavors vaig mig clapada tot el dia, però és la única manera de mig dormir a les nits. La cafeïna no és el problema, el problema és no poder-ne prendre!

Decàleg d'una bona bioquímica (III)

El desgast neuronal que suposa treballar en un laboratori de bioquímica és, en alguns casos, excessiu i insuportable pel cervell humà pel que es fa indispensable alliberar la pressió que suposa l’esforç diari amb una certa regularitat. El cos d’una bioquímica està preparat per a l’explosió febril només un cop per setmana (elements d’altres disciplines, menys preparats, mostren símptomes similars amb major regularitat o fins i tot a diari). L’alliberament de tensió es pot produir a diversos nivells segons la intensitat de treball però el podem diferenciar principalment en dues accions bàsiques que es poden complementar. Verbalitzar idees inconnexes i sense sentit, que sovint són malinterpretades per les altres col·legues (contextualitzem els fet en un divendres després d’una setmana de molt desgast mental) i provoquen crisis de riure col·lectiu. Quan el cervell d’una bioquímica està massa saturat, l’opció més recomanable, però, és la d’evitar la supervisió i desaparèixer subtilment, preferiblement al llarg del matí. En casos intermedis, la bioquímica pot exhaurir la seva energia amb dosis matinals d’incontinència verbal i donar per finalitzada la jornada laboral a primera hora de la tarda.

Foradets

Algú va portar un pot de forats de filipinos de xocolata per esmorzar:

... ens hem posat fins al cul de forats.

Decàleg d’una bona bioquímica (II)

De tots és sabut que un bon ambient de treball millora el rendiment, i un laboratori no és diferent. Un bon ambient en un laboratori de bioquímica s’ha d’entendre en dues parts. La primera, la facilitat i necessitat de parlar de menjar així com d’emocionar-se i salivar en cada conversa. La segona, la necessitat mental d’alliberar la pressió neuronal de la setmana en converses incoherents els divendres, acompanyades d’altes dosis de teràpia del riure (fàcil). En alguns casos, els divendres es pot optar per escapolir-se de la feina. Tractarem aquests temes individualment i amb l’interès que mereixen.

El menjar és essencial en la vida d’una bioquímica, principalment els dolços. Compartir receptes que mai faràs és, en alguns casos, més estimulant que la pròpia degustació. L’ús de la imaginació és, per tant, essencial. De tot plegat se’n deriva l’especialització en el que s’anomena la ‘Conversió a Foca’. Els elements més experimentats són capaços, fins i tot, de reproduir fidelment el crit de la foca femella en dejú i famolenca. Malauradament, aviat perdrem en el nostre laboratori el millor exemple en el crit de la foca famolenca, que deixarà un buit insubstituïble. Ens alegrem, però, d’haver-la tingut al nostre costat i que hagi volgut compartir amb nosaltres les seves ensenyances.

Decàleg d’una bona bioquímica (I)

Tot sovint hem tingut converses interessants al respecte del que és essencial en una bioquímica (parlo en femení, perquè l’existència de bioquímics al meu laboratori es recorda vagament com un miratge... però em consta que existeixen). No és una qüestió del que és important, sinó essencial. No sobre coneixements, sinó aptituds. No tothom pot ser concertista de piano, així com no tothom ha estat genèticament dissenyat i ha tingut la sort de desenvolupar-se en un ambient propici per convertir-se en una figura adaptada al treball d’una bioquímica.

Primer de tot, un fet absolutament comprovat i àmpliament discutit i, finalment, mai rebatut: Una bioquímica té una bufeta urinària ja sigui de capacitat extraordinària, o bé de contenció sobrehumana. Òbviament, l’esfínter urinari és també un element a tenir en compte. Per una bioquímica, primer és la feina i després la micció. La bioquímica ha desenvolupat la capacitat d’assumir amb naturalitat d’anar al lavabo amb un ‘timer’ o cronòmetre que marca el temps exacte màxim del que disposa per orinar. De la mateixa manera, potser en alguna ocasió hom pot tenir la oportunitat d’observar que pot sonar una alarma en el lavabo i aparèixer una bioquímica per darrera la porta sense immutar-se. Altres ocasions en que la bioquímica comparteix la seva vida diària amb el ‘timer’ i la relació íntima que entre ells s’estableix queda fora d’aquest recull imprescindible.

Properament, tractarem el tema de l’ambient de treball d’una bioquímica.