Mala sort o males vibracions?

Al llarg de la meva vida he estat aficionada a pocs esports. A l’institut, quan era una fanàtica del ‘Joventut de Badalona’ però aquest és potser l’únic exemple fins fa uns anys, quan em vaig aficionar a la Formula 1. No em venia de nou, els esports de motor sempre s’han seguit força a casa, però ara n’estic molt més enganxada. Però no sé fins a quin punt em val la pena...
Recordo una sensació horrible, crec que era el gran premi de França del 2004, i aleshores jo seguia les evolucions d’en Jarno Trulli amb interès. En aquells moments encara era pilot de Renault (poc després ho va deixar de ser, per passar a la seva actual escuderia, Toyota) i estava a punt d’aconseguir pujar al tercer esgraó del podi. Fins que a l’últim revolt es va deixar prendre el lloc per en Barrichello (llavors encara a Ferrari) just a l’últim revolt. Recordo estar dinant a casa la meva germana, amb el meu cunyat, recordo estar celebrant el resultat, i recordo el buit quan en RB va passar en JT a l’últim revolt. Em vaig sentir fatal.
Del 2004 fins ara han canviat unes quantes coses, entre elles la meva predilecció en qüestió de pilots. Però no gaire la sensació que tinc dins meu al final de les curses. Després de menjar-se el cotxe d’en Liuzzi al passat gran premi d’Hongria, en Räikkönen va abandonar el gran premi d’Istanbul a la segona volta després de punxar la roda en una col·lisió en la sortida, canviar-la i intentar prosseguir amb la cursa.

Tenint en compte la progressió d’aquest noi durant la present temporada, jo em pregunto... És ell el que té mala sort o jo que li transmeto males vibracions? Vaig celebrar el tercer lloc d’en JT massa aviat? No heu tingut mai la sensació que, tant bon punt comences a aficionar-te a un esport, comença a anar tot malament amb el teu equip o jugador? O sóc jo que espero massa i em decepciono fàcilment...

Si, si, Kimi, ja pots anar donant explicacions...

Sommer vorm Balkon...

... o Estiu a Berlín, com ha estat traduïda al nostre país. Pel·licula alemana del director Andreas Dresen sobre el dia a dia de Katrin i Nike, i com les penes i la rutina es passen millor quan pots desfogar-te cada vespre amb una copa de vi i unes bones vistes des d’un balcó de Berlín. Però quan desapareix aquesta via d’escapament, les tensions creixen i les penes es fan més dures, les sensibilitats estan a flor de pell i la crispació envers una vida gens fàcil es fa cada cop més evident. I és que val la pena que tinguem sempre en compte qui o què és el nostre botonet que ens permet esvair la nebulosa de problemes que tots tenim al voltant del cap, per què el dia que no puguem petjar el botó serem conscients del poc que som capaços de suportar.
Una pel·lícula molt recomanable i molt més ara, en temporada d’estiu, quan més del 80% de la cartellera és de dubtosa qualitat.

ESCONDRIJOS

Seguías empeñado en esconderte detrás de la luna durante horas como si sirviera de algo sin darte cuenta que todo el mundo estaba pendiente de ti. Pero los eclipses se acaban y un escondite tan absurdo no podía ser eterno. Cuando empezaste a quejarte, circularon las aspas del molino removiendo el aire caliente, pesado, de un verano que estaba cerca. Así espantabas las brujas del invierno pasado; las que aún, muy a mi pesar, revolotean entre las hojas nacidas en la primavera de nuestros días. No sé si llorar, por momentos creo que el molino de viento lanzará con todas sus fuerzas una nube de polvo contra mis ojos. Y de repente me siento a salvo en una película que no sé que tiene de real y que de contemplación placentera de seguridad evanescente. No me considero una persona demasiado necia. Pero caigo en picado, mis barreras se derrumban irremediablemente, soy más débil que nunca y más fuerte de lo que seré jamás. Pero no consideres mis palabras una queja débil, no lo son. Y no pretendo decir tampoco que sea una queja formal, tampoco es así. La respuesta es fácil, no me quejo. Me alegro de mi suerte. Me alegro mas de ser como soy de lo que nunca me había parecido prudente. Me estoy volviendo loca? Bueno, quizás un poco. Y que mas da! La locura controlada solo puede ayudarme a vivir serenamente aprovechando todas mis oportunidades de ser feliz.

UNA CARRERA INOBLIDABLE...

Potser a molts no us interessa la Formula 1 però ahir va tenir lloc, al circuit d'Hungaroring a Hongria, una de les millors carreres que he vist fins ara. I ho demostren els missatges que m’anava enviant en Narcís i la trucada al final per comentar la jugada, cosa que no passava des de fa molt temps. I és que una cursa així s’havia de comentar.
Des del primer moment les coses estaven realment interessants. I no vull dir quan es van apagar les llums vermelles, sinó els dies anteriors amb els penalitzacions d'Alonso i Schumacher amb 2 segons a la classificació per cada un, amb les baixes temperatures inesperades i la pluja el dia de carrera. Només cal pensar que, en el circuit en què més costa avançar després de Mònaco, Alonso i Schumacher (els dos líders del mundial) van sortir de les posicions 15 i 12 respectivament, però van aconseguir arribar a ser 1r i 2n en algun moment de la cursa demostrant que realment són molt bon pilots. No vull mals entesos, no sóc pas seguidora ni d'un ni de l'altre (simplement evitaré cometaris al respecte del meu pilot favorit en aquesta entrada perquè no em dóna massa alegries últimament... tot i que he llegit que Liuzzi li va demanar disculpes per l’incident cosa que em fa pensar que no va ser culpa seva) però és que el que van fer va ser impressionant. Van tenir mala sort, primer Alonso va abandonar per problemes amb una roda 'mal collada' (?) i després va ser Schumacher qui va dir adéu quan va perdre la segona posició en favor de Pere de la Rosa i la tercera en favor de Heidfeld per desgast dels seus neumàtics intermitjos en una pista que, al final de la cursa, ja estava seca. Així que podem dir que Alonso va tenir, d'alguna manera, la sort dels campions. Primer, Schumacher va patir la mateixa penalització que ell en la classificació, i després es va acabar retirant de la carrera després del pilot asturià sense tenir possibilitats de reduir-li l’avantatge en el mundial. Realment, aquest xicot no es pot queixar.
Ara bé, el millor de tot va ser veure Pere de la Rosa pujar al segon lloc del podi, junt amb Button (que va ser 1r, per primera vegada a la seva vida) i Heidfeld (el 3r). Va ser el seu dia però també el nostre. El de tots aquells que teníem ganes que un català estigués per fi allà dalt, i per tots els que volíem que de la Rosa arribés on es mereix. Ara només hem d'esperar que els que remenen els fils dels equips estiguessin ben desperts i poguessin veure bé el que va fer en Pere el cap de setmana i puguem tenir el luxe de gaudir-lo durant molt més temps. Felicitats Pere!