Mala sort o males vibracions?

Al llarg de la meva vida he estat aficionada a pocs esports. A l’institut, quan era una fanàtica del ‘Joventut de Badalona’ però aquest és potser l’únic exemple fins fa uns anys, quan em vaig aficionar a la Formula 1. No em venia de nou, els esports de motor sempre s’han seguit força a casa, però ara n’estic molt més enganxada. Però no sé fins a quin punt em val la pena...
Recordo una sensació horrible, crec que era el gran premi de França del 2004, i aleshores jo seguia les evolucions d’en Jarno Trulli amb interès. En aquells moments encara era pilot de Renault (poc després ho va deixar de ser, per passar a la seva actual escuderia, Toyota) i estava a punt d’aconseguir pujar al tercer esgraó del podi. Fins que a l’últim revolt es va deixar prendre el lloc per en Barrichello (llavors encara a Ferrari) just a l’últim revolt. Recordo estar dinant a casa la meva germana, amb el meu cunyat, recordo estar celebrant el resultat, i recordo el buit quan en RB va passar en JT a l’últim revolt. Em vaig sentir fatal.
Del 2004 fins ara han canviat unes quantes coses, entre elles la meva predilecció en qüestió de pilots. Però no gaire la sensació que tinc dins meu al final de les curses. Després de menjar-se el cotxe d’en Liuzzi al passat gran premi d’Hongria, en Räikkönen va abandonar el gran premi d’Istanbul a la segona volta després de punxar la roda en una col·lisió en la sortida, canviar-la i intentar prosseguir amb la cursa.

Tenint en compte la progressió d’aquest noi durant la present temporada, jo em pregunto... És ell el que té mala sort o jo que li transmeto males vibracions? Vaig celebrar el tercer lloc d’en JT massa aviat? No heu tingut mai la sensació que, tant bon punt comences a aficionar-te a un esport, comença a anar tot malament amb el teu equip o jugador? O sóc jo que espero massa i em decepciono fàcilment...

Si, si, Kimi, ja pots anar donant explicacions...

Sommer vorm Balkon...

... o Estiu a Berlín, com ha estat traduïda al nostre país. Pel·licula alemana del director Andreas Dresen sobre el dia a dia de Katrin i Nike, i com les penes i la rutina es passen millor quan pots desfogar-te cada vespre amb una copa de vi i unes bones vistes des d’un balcó de Berlín. Però quan desapareix aquesta via d’escapament, les tensions creixen i les penes es fan més dures, les sensibilitats estan a flor de pell i la crispació envers una vida gens fàcil es fa cada cop més evident. I és que val la pena que tinguem sempre en compte qui o què és el nostre botonet que ens permet esvair la nebulosa de problemes que tots tenim al voltant del cap, per què el dia que no puguem petjar el botó serem conscients del poc que som capaços de suportar.
Una pel·lícula molt recomanable i molt més ara, en temporada d’estiu, quan més del 80% de la cartellera és de dubtosa qualitat.

ESCONDRIJOS

Seguías empeñado en esconderte detrás de la luna durante horas como si sirviera de algo sin darte cuenta que todo el mundo estaba pendiente de ti. Pero los eclipses se acaban y un escondite tan absurdo no podía ser eterno. Cuando empezaste a quejarte, circularon las aspas del molino removiendo el aire caliente, pesado, de un verano que estaba cerca. Así espantabas las brujas del invierno pasado; las que aún, muy a mi pesar, revolotean entre las hojas nacidas en la primavera de nuestros días. No sé si llorar, por momentos creo que el molino de viento lanzará con todas sus fuerzas una nube de polvo contra mis ojos. Y de repente me siento a salvo en una película que no sé que tiene de real y que de contemplación placentera de seguridad evanescente. No me considero una persona demasiado necia. Pero caigo en picado, mis barreras se derrumban irremediablemente, soy más débil que nunca y más fuerte de lo que seré jamás. Pero no consideres mis palabras una queja débil, no lo son. Y no pretendo decir tampoco que sea una queja formal, tampoco es así. La respuesta es fácil, no me quejo. Me alegro de mi suerte. Me alegro mas de ser como soy de lo que nunca me había parecido prudente. Me estoy volviendo loca? Bueno, quizás un poco. Y que mas da! La locura controlada solo puede ayudarme a vivir serenamente aprovechando todas mis oportunidades de ser feliz.

UNA CARRERA INOBLIDABLE...

Potser a molts no us interessa la Formula 1 però ahir va tenir lloc, al circuit d'Hungaroring a Hongria, una de les millors carreres que he vist fins ara. I ho demostren els missatges que m’anava enviant en Narcís i la trucada al final per comentar la jugada, cosa que no passava des de fa molt temps. I és que una cursa així s’havia de comentar.
Des del primer moment les coses estaven realment interessants. I no vull dir quan es van apagar les llums vermelles, sinó els dies anteriors amb els penalitzacions d'Alonso i Schumacher amb 2 segons a la classificació per cada un, amb les baixes temperatures inesperades i la pluja el dia de carrera. Només cal pensar que, en el circuit en què més costa avançar després de Mònaco, Alonso i Schumacher (els dos líders del mundial) van sortir de les posicions 15 i 12 respectivament, però van aconseguir arribar a ser 1r i 2n en algun moment de la cursa demostrant que realment són molt bon pilots. No vull mals entesos, no sóc pas seguidora ni d'un ni de l'altre (simplement evitaré cometaris al respecte del meu pilot favorit en aquesta entrada perquè no em dóna massa alegries últimament... tot i que he llegit que Liuzzi li va demanar disculpes per l’incident cosa que em fa pensar que no va ser culpa seva) però és que el que van fer va ser impressionant. Van tenir mala sort, primer Alonso va abandonar per problemes amb una roda 'mal collada' (?) i després va ser Schumacher qui va dir adéu quan va perdre la segona posició en favor de Pere de la Rosa i la tercera en favor de Heidfeld per desgast dels seus neumàtics intermitjos en una pista que, al final de la cursa, ja estava seca. Així que podem dir que Alonso va tenir, d'alguna manera, la sort dels campions. Primer, Schumacher va patir la mateixa penalització que ell en la classificació, i després es va acabar retirant de la carrera després del pilot asturià sense tenir possibilitats de reduir-li l’avantatge en el mundial. Realment, aquest xicot no es pot queixar.
Ara bé, el millor de tot va ser veure Pere de la Rosa pujar al segon lloc del podi, junt amb Button (que va ser 1r, per primera vegada a la seva vida) i Heidfeld (el 3r). Va ser el seu dia però també el nostre. El de tots aquells que teníem ganes que un català estigués per fi allà dalt, i per tots els que volíem que de la Rosa arribés on es mereix. Ara només hem d'esperar que els que remenen els fils dels equips estiguessin ben desperts i poguessin veure bé el que va fer en Pere el cap de setmana i puguem tenir el luxe de gaudir-lo durant molt més temps. Felicitats Pere!

HAPPY BIRTHDAY, LARS!!

Today is Lars 29th birthday and I would like to dedicate him a little bit of my blog since my heart is dedicated to him.

I wish you a nice day, better summer and an enjoyable life presumably with me at your side (if you want me).

Küsschen...

... I QUE MACOS QUE SÓN ELS MEUS AVIS!!

ISTAMBUL

He tingut la sort recentment d’estar a Istanbul. La setmana passada hi va haver un congrés de bioquímica pel que em van donar una beca per assistir. Així que, tot pagat cap a Turquia.

Al principi vaig estar en un ‘resort’ luxós on ens van clausurar a 120 joves científics per parlar de ciència i la nostra recerca. Bé, tot i la clausura, encara ens vam escapar a la platja una tarda.


Dos dies més tard, ens varen traslladar a Istanbul, on tenia lloc el 31è Congrés de la FEBS (Federació de societats europees de bioquímica). Un congrés amb 2000 participants, dels quals 1000 eren turc que no parlaven massa anglès. Tot i els problemes de comunicació amb alguns participants, que dificultaven la idea de interrelació que se suposa que hi ha d’haver en aquesta mena de congressos, les sessions eren interessants. Potser un xic massa gros, em costava trobar alguna xerrada realment relacionada amb la meva recerca. Però sempre estar bé saber un xic més del que es fa pel món.

En quan a Istanbul, i deixant de banda els taxis que em van fer veure la mort un xic més d’aprop, la ciutat té un encant especial encara que està construïda de forma desordenada i gens pensada per al vianant. Les voreres, o no hi són o, quan hi són, estan mig aixecades. I els cotxes, com si tots fossin taxis, van com bojos.

El millor que em va passar va ser la companyia. No hi ha res com anar al Gran Basar amb bona companyia!!! La veritat és que tot el viatge va ser molt divertit gràcies a ells. I ara que diguin que els científics som rarets! Doncs no, que també sabem divertir-nos!

Val la pena buscar un lloc alt des de on admirar les vistes al capvespre (com a la torre Gàlata), la ruta pel Bòsfor i la visita a la Mesquita Blava. Si aneu a visitar el Palau de Dolmabahçe, val la pena només visitar la part oficial i no tant l’Harem (no hi voreu res que no hagueu vist ja a la primera part); i no us deixeu enganyar per Santa Sofia. Potser no us semblarà gaire maca quan estigueu davant mateix de la seva porta, però un cop a dins millora molt.

Això si, si sou feministes, deixeu la causa a casa i buideu la ment de causes perdudes. Veureu dones resant en llocs amagats de les mesquites, algunes soterrades en túniques negres que només deixen un petit forat pels ulls, i escoltareu històries de com les dones de la família del sultà havien de veure els altes oficials des de petites finestres a les parets. No és una qüestió a entendre, sinó a acceptar. Si més no això és el que vaig fer jo per quatre dies que era allà. L’altra opció suposaria massa maldecaps i discussions que ara no venen al cas.

Berlin, Berlin...

El cap de setmana passat vaig estar a Berlín, aprofitant que en Lars s’hi està un mes. Tot i la diferència de temperatura entre Girona i la capital alemanya (allà encara és hivern...) la ciutat em va semblar molt maca. Molt ample, molt verda i bastant tranquil·la. De fet, va coincidir amb una festa local, d’aquí la tranquil·litat potser.
Ich habe letzte Woche Berlin besucht, da Lars sich dort einen Monat lang aufhält. Obwohl sich die Temperaturen zwischen Girona und der deutschen Hauptstadt (dort ist immer noch Winter…) doch sehr unterscheiden, habe ich eine wünderschöne Stadt vorgefunden. Gross, grün und sehr ruhig. Eigentlich lag die Ruhe darin begründet, dass ich an einem Feiertag dort war.

Hi ha certes visites obligades i si consulteu el Wikipedia (http://es.wikipedia.org/wiki/Portada) podreu trobar exactament la descripció de la nostra ruta: el Reichstag (el parlament), la porta de Brandenburg, Check point Charlie, Postdamer platz i Alexanderplatz el diumenge. Pel dilluns vam deixar el Tiergarten (val la pena ‘perdre-hi’ un matí sencer i passejar amb calma per tot el part), el Dom (la catedral de la ciutat) i l’East Side Gallery (una part reconstruïda del mur que va separar el Berlín de l’est i de l’oest).
Es gibt einige Dinge, die man unbedingt besuchen sollte und auf ‚Wikipedia’ (http://de.wikipedia.org/wiki/Hauptseite) könnt Ihr Informationen über unsere Route finden: Am Sonntag besuchten wir das Parlament (Reichstag), das Brandenburger Tor, Checkpoint Charlie, den Potsdamer Platz und den Alexanderplatz. Am Montag besuchten wir den Tiergarten (es lohnt sich dort den ganzen Vormittag zu ‚verschwenden’ und im Park spazieren zu gehen), den Berliner Dom und die East Side Gallery (ein erhaltener Teil der Berliner Mauer, welche den Ostteil der Stadt vom westlichen Teil Berlins trennte).

A part de les visites monumentals, vam tenir la sort de coincidir amb el Karneval der Kulturen. Es tracta d’una rua de més de 90 carrosses amb gent procedent de més de 70 països diferents que desfilen pel barri de Kreuzberg durant unes 9 hores. La veritat és que el temps no va acompanyar però tot i això hi havia molta música i molta gent.
Abgesehen vom Besuch der verschiedenen Bauwerke hatten wir auch das Glück, am ‚Karneval der Kulturen’ als Zuschauer teilzunehmen. Er setzte sich aus mehr als 90 dekorierten Umzugswagen zusammen und Leute aus mehr als 70 verschiedenen Ländern präsentierten ihre Kulturen für mehr also 9 Stunden. Das Wetter war zwar nicht so gut aber trotzdem waren viele Leute da und es gab sehr viel Musik.

La ciutat està envaïda pel la febre mundialista i arreu es poden veure pantalles gegants de televisió i obres. Fins i tot la companyia telefònica ha convertit la seva torre en una immensa pilota de futbol, visible des de gairebé tota la ciutat.
Die Stadt ist vom Fussbalfieber angesteckt und es gibt TV Schirme and Kunstwerke überall. Die Deutsche Telekom hat ihren Fernsehturm in einen grossen Fussball verwandelt, welcher fast von überall in der Stadt aus bewundert werden kann.

Us recomano anar a Berlin, realment val la pena.
Ich empfehle Euch allen einen Besuch der Stadt. Es lohnt sich wirklich…

CITES SOBRE EL DOLOR

http://www.infodoctor.org/neuro/dolor/

THE INCREDIBLE MUFFIN’S WORLD

Que bones són les magdalenes!

I que fàcils de fer... Comenceu per posar el forn a 220 º C, i que es vagi escalfant.
Llavors poseu tres ous, 130 g de sucre i una pela de llimona rallada en un bol i pilleu la batedora. Pim-pam-pim-pam uns 10 minuts. Després hi afegiu el suc d’una llimona. I més pim-pam. Us quedarà una barreja molt líquida però amb un cert toc cremós...
En un bol pel microones, poseu 130 g de mantega i la foneu a baixa potència (uns 400W) durant uns 40 segons. Que no bulli!! No volem pas que se’ns talli...
Un tercer bol (espero que tingueu rentaplats...) i hi barregeu 130 g de farina, amb un sobre de llevat i, atenció! molt important!, 250 g de nous que haureu picat abans al un-dos-tres picadora mulinex (o la marca que sigui). Oh! Que bones que ens sortiran!
D’acord, tenim la crema amb els ous, la mantega fosa i la farina amb nous. Poseu la mantega a la crema i comenceu a barrejar amb una espàtula. I després la farina, i anar barrejant. En aquest punt, si us queda massa líquid, podeu posar una mica més de farina, però no massa que quedarien massa seques.
Ja podeu baixar el fons a 180 º C i anar omplint els recipients per magdalenes fins a la meitat o tres quarts. Si us cau una gota fora el recipient, aprofiteu i netegeu-la amb el dit. I llavors, llepeu... Mmmm, que bo! Si, ja sé, l’ou cru no és gaire recomanable, però per una goteta no us passarà res i és la glòria!
I ja està, 18 minuts a 180 º C. Si teniu la sort de tenir el forn amb llum veureu com es van dorant, van creixent i comencen a desprendre una oloreta dolça, fantàstica... i ja estan!

Em repeteixo, que bones són les magdalenes!

X-men

Ahir vaig anar a veure la tercera entrega de X-men. Als que no us agradin els còmics de la Marvel, o els còmics d'herois en general, potser només veureu una pel·lícula d'acció amb poca substància (sobretot si no heu vist la primera i segona part). Haig de confessar que vaig trobar-hi a faltar alguna conclusió concreta a certes històries personals que s'obren i no es conclouen. Però també us haig de dir que em va agradar molt la lluita social que se'ns presenta, en què una raça diferent, la de mutants, està dividida entre els que creuen en la convivència i els que es consideren superiors i menystenen a aquells que els van abandonar i perseguir: els Homo sapiens (els seus pares i germans, en els fons).

Sembla que estem davant de la última part de la que es va concebre inicialment com a trilogia. Però què voleu que us digui, no ho tinc tant clar. Si no, per què donar tanta importància en cartells i propaganda a alguns 'mutants' que no tindran cap participació rellevant en la película? Es tracta d'ensenyar bon material només com a truc comercial o és que ja ens preparen per la quarta entrega?

En tots cas, per aquells que la vulgueu veure i encara no ho hagueu fet, un consell. Pareu atenció a la classe magistral del Dr. Xavier a l'inici de la pel·lícula i no sigueu ràpids alhora d'avandonar el cine. El final dels crèdits té una petita sorpresa.

MAS PROBETAS Y MENOS METRALLETAS!

Aquest cap de setmana he estat a Madrid. Haig de confessar, no el fet que no hi havia estat mai, sino més aviat que em va agradar moltíssim. Llàstima que només hi he pogut estar dos dies i això no m'ha permès veure tot el que volia veure... però si que he tingut temps de fer el que era més important de fer. El dissabte 20 de maig hi havia convocada una manifestació a Madrid contra la precarietat en la recerca a la que només van assistir 1500 persones. Dic només perquè ho considero massa important per no omplir tota Carrera de San Jeronimo de dalt abaix per cridar davant el congrés. Malauradament va ser així, no vam omplir tota l'avinguda però això si, vam cridar. I tant que ho vam fer! Ara només espero que ens sentís algú...

Girona represents!!!

M'apunto a la moda dels bloggs. De fet ja en tenia un, però no m'agradava massa... així que segueixo el consell no verbal d'en Narcís i la Montse, i els copio la idea, el format i el site... Espero que no els importi!