L’Edu marxa demà a la tarda i ja no el veuré en tot un any. L’Edu és el meu germà gran, en tots els sentits. És el segon de la prole però el gran dels dos germans que tinc, fa gairebé dos metres, té un cap molt ben moblat i un cor enorme. És el meu germà gran i és molt gran.
Se’n va de ruta. De Caracas, Veneçuela, a Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia, Brasil, Argentina... per aquest ordre o no, què més dóna. Se’n va a buscar. En principi a buscar projectes amb els que es pugui col·laborar. No dic “que valgui la pena” perquè allà on no hi ha massa res sempre val la pena fer-hi alguna cosa. Però perquè les coses rutllin i la pèrdua d’energia que hi ha a cada pas sigui la mínima, hi ha d’haver una mínima organització, una mínima disposició, certa coherència. O això m’imagino, i així ho entenc.
Va a buscar projectes. Projectes per ajudar als altres, i per ajudar-se a si mateix. Perquè l’Edu sempre ha tingut aquesta necessitat d’anar allà on podia entendre’s amb la gent i ajudar-los per poder donar sentit al dia a dia. Des d’aquí on m’ho miro jo, ell és el seu propi projecte, i el tirarà endavant mica en mica, país a país, autobús rere tren rere camí. I picant un xic d’aquí i un xic d’allà, serà feliç.
Em fa molta pena que marxi, perquè sóc egoista com tothom i jo el vull veure sovint. Però me n’alegro molt. Perquè crec que marxa un Edu amb moltes il·lusions i tornarà un Edu amb moltes més inquietuds, més savi, més dèbil però més feliç. Així que suposo que hauré d’arraconar aquesta petita bola que tinc a la gola i acostumar-me els propers 11 mesos a que li està passant el millor que li podia passar. Viure la seva vida, com vol, fent el que més li agrada, en el racó del món que més el fascina.
T’estimo molt i et trobaré a faltar!
Se’n va de ruta. De Caracas, Veneçuela, a Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia, Brasil, Argentina... per aquest ordre o no, què més dóna. Se’n va a buscar. En principi a buscar projectes amb els que es pugui col·laborar. No dic “que valgui la pena” perquè allà on no hi ha massa res sempre val la pena fer-hi alguna cosa. Però perquè les coses rutllin i la pèrdua d’energia que hi ha a cada pas sigui la mínima, hi ha d’haver una mínima organització, una mínima disposició, certa coherència. O això m’imagino, i així ho entenc.
Va a buscar projectes. Projectes per ajudar als altres, i per ajudar-se a si mateix. Perquè l’Edu sempre ha tingut aquesta necessitat d’anar allà on podia entendre’s amb la gent i ajudar-los per poder donar sentit al dia a dia. Des d’aquí on m’ho miro jo, ell és el seu propi projecte, i el tirarà endavant mica en mica, país a país, autobús rere tren rere camí. I picant un xic d’aquí i un xic d’allà, serà feliç.
Em fa molta pena que marxi, perquè sóc egoista com tothom i jo el vull veure sovint. Però me n’alegro molt. Perquè crec que marxa un Edu amb moltes il·lusions i tornarà un Edu amb moltes més inquietuds, més savi, més dèbil però més feliç. Així que suposo que hauré d’arraconar aquesta petita bola que tinc a la gola i acostumar-me els propers 11 mesos a que li està passant el millor que li podia passar. Viure la seva vida, com vol, fent el que més li agrada, en el racó del món que més el fascina.
T’estimo molt i et trobaré a faltar!
3 comentarios:
estimada,
totalment d'acord amb tu. També espero tornar més savi i més cansat, i també crec que es necessària un mínima organització, però aquí, tot sovint, això es impossible, així que igualment s'ha de treballar. Tú ets molt gran, i si jo ho soc es perquè tinc a gent com tu a prop meu.
El teu germà mig-sudamericà
A veure si l'endivines, qui soc? pot ser has pensat aquets dies que una mala m. per no recordar el teu sant, Be si que el recordava, pèro abans del dia, i ara després. Perdona el retard, moltes, moltes felicitats!, t'estimo, o més be, t'estimem. Qui?
Tinc una amiga cooperant a Honduras que porta vuit anys recorrent centre amèrica. Si necessiteu res, feu-m'ho saber i us poso en contacte amb ella.
Publicar un comentario