Crisi docent i records d’adolescència.

Quan un alumne de segon cicle d’una llicenciatura universitària representa això:

En comptes d’això:

Et planteges què ha fallat en la seva educació (en aquest cas en l’àmbit científic) i acabes pensant que el problema ve de molt enrere. Inevitablement un acaba comparant el que recorda d’un mateix i el que va viure en el seu moment (que, siguem sincers, sol ser la visió de la millor versió d’un mateix) amb el sistema educatiu que han seguit els seus alumnes amb els “nous plans d’estudi”.

Penso en les matemàtiques (i, amb això sóc taxativa, les mates que aplico jo a classe de bioquímica són molt fàcils), m’adono que la comparació és totalment injusta. No només perquè jo no puc ser conscient ara del que no feia bé a la seva edat si llavors no sabia que no ho estava fent bé, sinó perquè reconec que les mates se’m donaven força bé i m’agradaven. Reconec que no era així per molta gent “de la meva època”. Però també és injust perquè jo vaig tenir, i ara me n’adono, molta sort (en general) amb els profes de mates que vaig tenir.

Al institut, en aquella època en que encara es feia BUP i COU, vaig tenir 3 professors de matemàtiques, en Borrell (1r i COU), la Farnés (2n) i en Lluís (3r). De la que tinc menys records és de la Farnés, però recordo que tenia fama de ser duríssima i, tot i així, m’encantava (el que no m’agradava era la trigonometria que explicava, més mèrit per ella que aconseguís que ho disfrutés). En Lluís em va ensenyar (cosa que li retrec) a no suportar els físics que donen classes de mates. Va ser l’únic cop que he necessitat classes particulars d’alguna cosa (tots som humans), però és que era impossible saber per on anava aquell home si ni ell mateix en tenia ni idea. La part positiva és que vaig tenir ma germana de profe particular (buena, bonita, barata ;P). El millor de tots (ei! els de l'institut, eh?), però, va ser en Borrell.

En Borrell era, per molts, un tio mandrós. Si, ara hi penso i segurament ho era. Però va fer més per nosaltres dels que molts van ser capaços de reconèixer. Recordo que era l’únic professor que apareixia amb transparències a classe i et feia anar boig copiant-les. El tatxaven de penques perquè així s’estalviava d’apuntar a la pissarra. Ell deia que era per acostumar-nos al ritme universitari i els companys se’n reien. Tenia raó (i també li feia mandra escriure a la pissarra, si, és veritat). Ens obligava per ordre de llista a portar un exercici preparat en una transparència i explicar-lo davant la classe (i més d’un cop, amb tota naturalitat i la seva gran cara, em va dir que a mi em donava el difícil perquè se’m donava bé). Ara veig que, a part d’estalviar en guix, aquell sobreesforç per explicar un problema davant la classe em va motivar, a mi personalment, a treballar-hi més i em va ajudar a parlar davant dels altres. Potser si que en Borrell era un tio mandrós, però a mi m’agrada pensar que era un tio intel·ligent que se les va saber empescar per fer els mínims moviments possibles a classe aconseguint explotar de nosaltres el màxim potencial.