Ultim dia

Al final ho he aconseguit i m'he refredat... pero per 1 dia que em queda, aguantare!!! Ahir vam sortir amb les noies del lab, i la veritat es que vam riure moltissim i ens ho vam passar molt be (tot i els estornuts continus...) i avui la Ruth tambe vol anar de birres i no puc dir que no... ES LA MEVA ULTIMA NIT! NO PUC DIR QUE NO!! Aixi que dino, vaig cap a casa, faig la maleta (la peso per veure si encara em puc comprar alguna cosa mes), descanso i surto de marxa!
Ens veiem dilluns!!!

Love conquers all!!!

Acabamos de ver pelis de amor para chicas, tipo bridget jones, just like heaven y ahora viene sesion in her shoes..todo esto regado con 3 botellas de vino tinto y comida basura......y en pijama...pero quien queire hombre si tenemos noches como estas!!
super girlie!!! esto se hace en spain??? porque me mudo a orense en 3 semanas despues de estar en irlanda 8 años y vivir en las americas otros tantos...
silvia nos ha dicho que podemos hablar de lo que queramos...esto vale??

A peticio popular...

estamos en pijamas since 6.30 esta noche, y estamos bebiendo vino since. es una girly party, same as the real american ones!! we are in pink, blue and red!!

Hello to all! yes it is true that we are on one 1 mad girlie night session that started straight after work! But I am a poor Irish girl drinking with 2 crazy Spanish girls!!! And they def know how to drink like the irish except that Silvia is now drinking straight from the wine bottle!!!! Classy!!

Això no és normal.... demà serà horrible... o no! Pizza, pastís, vi, vi, vi... més vi. He comentat que estem per la tercera de vi? Uix, demà em toca Real time-PCR... i no tinc ni la més punyetera idea de a quina hora comencem... què més dóna!

Ultims dies

Ja soc a la feina. He arribat a 3/4 de 8 del mati aproximadament, per tenir temps de fer tot el que vull fer avui, i a sobre ja tinc problemes al lab nomes arribar. Estic farta de llevar-me a les 6 o quarts de 7. Vull dormir. Realment pensava que l'ultim que quedava per fer em portaria menys dies de feina. Pero no, nomes em queden 3 dies i en necessitaria 5... aixi que marxare deixant feina per als altres (no massa, tampoc).
Realment ara necessitaria dormir (pero aquesta nit hi ha festa a casa...).

Maneres diferents de veure les coses

Aquesta podria ser la meva nova filosofia de vida...

Però la d'ells és més aviat aquesta...

Banda sonora

When it's not always raining
there'll be days like this
When there's noone complaining
there'll be days like this
Everything falls into phase
like the flick of a switch
Well my momma told me
there'll be days like this

When you don't need to worry
there'll be days like this
When noone's in a hurry
there'll be days like this
When you don't get betrayed
by that old Judas kiss
Oh my momma told me
there'll be days like this

When you don't need an answer
there'll be days like this
When you don't meet a chancer
there'll be days like this
When all the parts of the puzzle
start to look like they fit
Then I must remember
there'll be days like this

When everyone is upfront
and they're not playing tricks
When you don't have no freeloaders
out to get their kicks in
When it's nobody's business
the way that you wanna live
I just have to remember
there'll be days like this

When noone steps on my dreams
there'll be days like this
When people understand what I mean
there'll be days like this
When you bring out the changes
of how everything is
Well my momma told me
there'll be days like this

Oh my momma told me
there'll be days like this
Well my momma told me
there'll be days like this
Oh my momma told me
there'll be days like this
Oh my momma told me
there'll be days like this

Dissabte nit

És dissabte a la nit i no hem sortit de casa. Hem sopat a les 6 de la tarda (he preparat coca de recapte per l'amfitriona) i hem obert una ampolla de vi. Ara estem acabant la segona i ja vaig una mica pet. Força, la veritat. Pero... i què! Abans d'ahir em van robar el mobil; ahir, l'Akasvayu va perdre els quarts de final de la copa del rei contra el Madrid (ei! s'ha de dir que va tenir oportunitat de guanyar durant 3/4 de partit, que ho va fer molt bé... però no va poder ser) i avui, doncs tocava deixar-se anar. Hem anat a comprar aquest matí i m'he firat unes sabates i un "corsé" i ara tocaven dues ampolles de vi. Pues si, que pasa! No sé demà, però ara estic molt bé!!!!


(uix, no sabeu el que m´ha costat escriure això... però ara tinc la sensació que ha quedat prou bé, espero demà no adonar-me de milions de mistakes!)

El meu ex-mobil

Us agrada aquest mobil? Xulo, no?

...

Es el que em van robar ahir.

Hangover

Seré telegràfica, no tinc massa ganes d'escriure. Ahir ens vam passar tot el dia de botigues (m'estic plantejant la possibitat de comprar-me una maleta petita per tornar amb equipatge de ma...), i vam sortir a la nit per celebrar un aniversari. El problema es que aquí beuen massa ràpid per mi, i clar, no tenir temps d'acabar-me una pinta que ja havia arribat la següent ronda. Són coses que passen... i avui tinc mal de cap.

Preparant-me pel cap de setmana

Les coses han canviat. Aixi com la setmana passada no podia fer massa res per falta de material, aquesta setmana he anat mes de cul, pero ja esta be. Ahir vaig tenir els primers resultats "meus" i la veritat es que son molt i molt xulos, fa pinta que d'aqui en sortira alguna cosa que valdra molt la pena. Aixo si, si faig tot el que vull fer la setmana que ve, necessitare tot el cap de setmana per dencansar. Anyway, ara es ara i avui es divendres.
El dimecres va arribar la Ruth i per fi la vaig coneixer, que despres de viure a casa seva durant 10 dies, ja era hora! Es increible, pero si, xerra mes que jo!!! No m'extranya que ahir, tot petant la xerrada, ens fotessim entre les dues una ampolla de vi. Vaig dormir tant be... (tambe ho necessitava, que feia dies que no dormia be). I em sembla que avui em vol treure de casa, i dema dur-me a dinar a no se on en plan "guarro", i a la nit hi ha una festa d'aniversari... Buff, millor vaig tirant cap a casa perque em sembla que m'espera un cap de setmana molt dur!! ;oP

(PS. Com haureu notat, no escric des del meu ordinador i, clar, no tinc accents!!!!)

Fi de la primera setmana

La primera setmana ha passat súper ràpid, ni me n'he adonat i ja només en queden quatre. Espero tenir temps de provar tot el que vull probar al laboratori, sinó em farà molta ràbia haver perdut aquesta setmana. Les cèl·lules van arribar dijous després del primer intent d'enviar-les la setmana anterior, massa just per començar a treballar amb elles. Espero que el dilluns hagin crescut prou com per començar els experiments.

En tot cas, la vida a Dublin no es redueix ni molt menys al laboratori. Dijous vam sopar a un pub amb l'Aridna i vam poder probar una de les diverses sopes que pots trobar a qualsevol menú de qualsevol local de la ciutat (on facin menjar, clar). És un plat molt típic, solen ser soper molt contundents que es serveixen amb dos talls de pa gruixut i, com no, mantega. La veritat és que les que he probades són molt bones, i atipen prou com per fer un plat únic.

Ahir dissabte el vaig dedicar a descubrir un xic la ciutat. Vaig anar al Stephen's Green, un parc victorià força gran que hi ha al centre. Molt maco, la veritat, llàstima que aquests dies ens acompanya de forma constant una mena de tramuntana persistent que no convida gaire a passejar.

Una altra visita obligada és al Trinity College, la universitat més antiga d'Irlanda, si no m'equivoco. Està situada just al centre de la ciutat (cosa que em fa força enveja, tenint en compte que la UCD, University College on estic treballant, està a una hora de camí de casa). És un campus relativament gran, i sembla que la seva major atracció és la biblioteca, encara que no hi vaig entrar. Haig de confessar que, comparat amb alguns colleges de Oxford com Christ Church o Magdalen College, no n'hi ha per tant.

Al vespre em van convidar a sopar a casa d'en Kevin i l'Anna, uns amics de l'Ariadna (bé, de fet l'Anna havia estudiat a Girona i un contacte porta a un altre...). Molt macos, ve de gust poder menjar una bona truita de patates quan ets lluny de casa!

Dublin: primer contacte

M'està costant submergir-me en l'anglès. No és una qüestió d'accent, és rapidesa mental i a mi me'n falta. Però crec que no serà difícil situar-me.

De moment he pogut explorar un xic el centre de la ciutat i tinc alguna cosa controlada, principalment el transport que, per sort, em deixa gairebé davant de casa. La caseta està molt bé, la Ruth ha estat un encant deixant-me-la. A més, tinc connexió inalàmbrica a internet, el que em permetrà mantenir un contacte fluid amb Girona.

De moment no he tingut massa contacte amb la gent local, però semblen força oberts. Caldrà investigar-ho més a fons.

Tot i que encara no la conec, la Ruth és fantàstica. La casa és perfecte, molt acollidora, i ella m'ha trucat aquest matí per assegurar-se que tot estava bé. M'alegro que la primera opció d'allotjament no sortís bé, crec que estaré molt millor aquí.

Sona Guns'n'Roses al pub. Em recorda a Buenos Aires, em vaig passar tot el viatge escoltant-los. Fa mitja vida d'allò (si, mitja vida, 15 anys) i sembla que no hagi canviat res des de llavors. En realitat ha canviat tot.

Demà començo a treballar en el nou projecte. El 2008 és un any de canvis. Exactament el que necessitava.

...ja li tenia ganes, al 2008!

Aquests dies són els típics on tothom publica entrades amb el típic feliç any nou, i de fet aquesta entrada és una més d’elles. Com que ja vaig una mica tard, però, perquè ja som a dia 7, m’ha semblat oportú no posar aquest encapçalament.

Però em sembla una mica buit dir “feliç”, perquè la felicitat és d’aquelles coses subjectives i molt personals. Mil exemples trobaríem de petites coses que, segons l’estat d’ànim, valorem diferentment. Un dia ets feliç amb un somriure i l’endemà no en fas prou ni amb mil abraçades. Així que no us vull desitjar un simple “feliç” any nou, sinó més aviat un any ple d’optimisme, que tingueu la capacitat d’afrontar-ho tot amb la cara per davant, amb humor. Que un somriure us ompli cada dia i no només aquells en què us heu llevat amb el preu dret. Perquè si sou capaços d’afrontar el nou any amb esperit positiu, estic segura que serà un feliç 2008, i jo que me n’alegraré per vosaltres.

Jo li demano molt a aquest any, li demano canvis, li demano renovar energies i recuperar il·lusions. I per començar, me’n vaig un mes a Dublin a partir del proper 20 de gener. Ara com ara, em queden detalls importants per lligar, però em fa molta il·lusió aquesta petita estada, el canvi d’aires i el gir que suposarà en la meva rutina. I a partir d’aquí, tot un nou any per descobrir.

Bones festes

Cortesia d'en Guilli.

La pell de gallina

Gracies, Anna, per l'enllaç.

Per gent molt friky

Entendre l'Arturito és fàcil, si saps com... Proveu-ho!

R2D2 translator

Desisteixo

Desistir

1 v. intr. [LC] Renunciar a alguna cosa. Desistir d’un càrrec.
2 v. intr. [DR] [AD] Retirar una demanda.
3 v. intr. [DR] Abandonar un dret.

(amb el permís de g&a, que els he robat la idea de les definicions)

Què faig aquests dies

Si, ho sé, no és un gran títol per una entrada però avui no se m'acut res més. Simplement no volia deixar passar més dies sense escriure dues línies sobre dues coses que he fet últimament i que m'han agradat moltíssim, i amb les que m'ho he passat molt i molt bé. Ja veus, així de simple.

La primera d'elles va ser anar a veure un partit de bàsquet, cosa que feia mil anys que no feia. Va contribuir a l'alegria el fet que l'Akasvayu guanyés, evidentment.

I ma germana va aprofitar per fer pràctiques amb la càmara, però crec que n'haurem de fer més...


La segona cosa va ser anar ahir, per primer cop, al nou Auditori de Girona, per veure un "Tribut a la guitarra espanyola" en què s'interpretaven peces de Carmen de Bizet o el Concierto de Aranjuez de Rodrigo, a part d'altres peces que no coneixia. L'orquestra sinfónica estatal de Dnepropetrovsk (dirigida per Natalia Ponomarchuk) ens va captivar a tots, la guitarra de Rolando Saad potser no tant. En tot cas, va ser increïble!

Crisi docent i records d’adolescència.

Quan un alumne de segon cicle d’una llicenciatura universitària representa això:

En comptes d’això:

Et planteges què ha fallat en la seva educació (en aquest cas en l’àmbit científic) i acabes pensant que el problema ve de molt enrere. Inevitablement un acaba comparant el que recorda d’un mateix i el que va viure en el seu moment (que, siguem sincers, sol ser la visió de la millor versió d’un mateix) amb el sistema educatiu que han seguit els seus alumnes amb els “nous plans d’estudi”.

Penso en les matemàtiques (i, amb això sóc taxativa, les mates que aplico jo a classe de bioquímica són molt fàcils), m’adono que la comparació és totalment injusta. No només perquè jo no puc ser conscient ara del que no feia bé a la seva edat si llavors no sabia que no ho estava fent bé, sinó perquè reconec que les mates se’m donaven força bé i m’agradaven. Reconec que no era així per molta gent “de la meva època”. Però també és injust perquè jo vaig tenir, i ara me n’adono, molta sort (en general) amb els profes de mates que vaig tenir.

Al institut, en aquella època en que encara es feia BUP i COU, vaig tenir 3 professors de matemàtiques, en Borrell (1r i COU), la Farnés (2n) i en Lluís (3r). De la que tinc menys records és de la Farnés, però recordo que tenia fama de ser duríssima i, tot i així, m’encantava (el que no m’agradava era la trigonometria que explicava, més mèrit per ella que aconseguís que ho disfrutés). En Lluís em va ensenyar (cosa que li retrec) a no suportar els físics que donen classes de mates. Va ser l’únic cop que he necessitat classes particulars d’alguna cosa (tots som humans), però és que era impossible saber per on anava aquell home si ni ell mateix en tenia ni idea. La part positiva és que vaig tenir ma germana de profe particular (buena, bonita, barata ;P). El millor de tots (ei! els de l'institut, eh?), però, va ser en Borrell.

En Borrell era, per molts, un tio mandrós. Si, ara hi penso i segurament ho era. Però va fer més per nosaltres dels que molts van ser capaços de reconèixer. Recordo que era l’únic professor que apareixia amb transparències a classe i et feia anar boig copiant-les. El tatxaven de penques perquè així s’estalviava d’apuntar a la pissarra. Ell deia que era per acostumar-nos al ritme universitari i els companys se’n reien. Tenia raó (i també li feia mandra escriure a la pissarra, si, és veritat). Ens obligava per ordre de llista a portar un exercici preparat en una transparència i explicar-lo davant la classe (i més d’un cop, amb tota naturalitat i la seva gran cara, em va dir que a mi em donava el difícil perquè se’m donava bé). Ara veig que, a part d’estalviar en guix, aquell sobreesforç per explicar un problema davant la classe em va motivar, a mi personalment, a treballar-hi més i em va ajudar a parlar davant dels altres. Potser si que en Borrell era un tio mandrós, però a mi m’agrada pensar que era un tio intel·ligent que se les va saber empescar per fer els mínims moviments possibles a classe aconseguint explotar de nosaltres el màxim potencial.

Súper cálico