Trasllat

Ja he comantat per aquí que necessitava un canvi, i finalment l'he fet. A partir d'ara em podreu trobar a:

http://eltempsfetdesegons.wordpress.com/

Moltes gràcies per haver passat per aquí!!!

Bolonya

Algun dia m'estendré més en la meva problemàtica personal pel que fa al meu futur a la universitat, ja que és un tema que val la pena aclarir a tots aquells que em miren i diuen "però si tu estas bé, ets gairebé funcionaria" i no tenen ni la menor idea de com funcionen les places de professorat a la universitat avui en dia. En tot cas, ara no és el moment per allargar-me. Així que us deixo amb una petita reflexió sobre Bolonya, extreta d'un article d'una revista que edita la Sociedad Española de Bioquímica y Biología Molecular. La resta de l'article, aquí.

Què m'està passant...

Fa molt que no escric. Suposo que podria buscar excusa, però no en tinc ganes. Més que excusa, potser una explicació. No us imagineu la de vegades que penso "això ho posaré al blog" just abans que es dilueixin les ganes de fer-ho. Abans, molt abans, quan vaig obrir el blog, passava moltes hores a la feina i, per aprofitar l'últim moment, sovint escribia alguna entrada abans d'anar a casa. Ara ja no tinc ganes d'estar-me tantes hores al despatx (tot i que ara hi sóc... és ben bé que si no escric aquí no ho faig enlloc) i quan arribo a casa, hi ha massa coses a fer o no fer. En tot cas, ja se m'han passat les ganes.
També és veritat que abans tendia a mirar un a un els blogs dels amics, per lo que em guardava un cert temps diari per la tasca en qüestió en què també venia inclos el temps per escriure jo en el meu. Ara, amb el Google Reader, és tant fàcil com entrar, mirar si hi ha alguna novetat en la llista de blogs que tinc posada, mig minut si no hi ha res, cinc o deu si hi ha alguna novetat, i tornem a la feina. Haver perdut el temps que normalment "perdia" per seguir els blogs dels altres, ha tingut conseqüències greus. El primer és el tema d'aquesta parrafada. El segon, la meva aportació com a comentarista de blogs ha disminuit en picat. I això també és una de les coses que hauria d'intentar recuperar. Sobretot, perquè el no visitar un per un els meus blogs habituals, m'ha fet perdre el costum de xafardejar els comentaris a les entrades dels altres, i amb això es perd el 90% de la màgia.
Hi ha un bloqueig conceptual també. Encara navego una mica en el sentit que li vull donar a aquest blog. Al principi, en feia prou amb posar-hi alguna recepta, explicar algun viatge, pel·lícules... Cada cop les entrades són més inútils, en el sentit que tenen menys sentit de ser. M'he comprat una bici, m'he comprat un ordinador, m'he tret un queixal, he fet donuts (i encara no he penjat les fotos que vaig fer fa dies...). A qui li importa. No sé, cada cop li trobo menys sentit a un diari personal per internet. No perquè m'hagi agafat de cop un sentit de ridícul extrem. Més aviat que m'adono de la falta d'interès que té. Així que el que fins ara eren entrades, ara són pensament que passen de llarg pel cap i que no arribo ni a escriure, perquè no crec que valguin la pena.
Suposo que ja no escric perquè tinc millors coses a fer (o a no fer, que tenir temps per no fer res també és important) i perquè el que faig o no faig ja no tinc ganes de publicitar-ho. Però m'agrada la idea de tenir un blog i m'agrada la idea d'intentar tenir, algun dia, força públic. El que necessito és reflexionar sobre el contingut (cosa que estic fent desde fa uns dies, i ja començo a tenir mig clar el canvi de rumb) i la forma.
De moment, quedo en "standby".

Nueva Esperanza

Saludos a todos y todas los que vayan a leer esto y gracias por el interés mostrado al hacerlo.

Quisiera hablarles de una comunidad llamada Nueva Esperanza y que se encuentra situada en Colombia, cerca de una población llamada Turbo, en la costa caribe del país y muy cerca de la frontera con Panamá. Esta comunidad no tiene ni cinco años de existencia, fue creada por población afro-colombiana desplazada por la guerra que se vive en el país.

En el año 1997, 24 comunidades del bajo Atrato (río que desemboca en el Golfo de Urabá) fueron obligadas por las fuerzas armadas y grupos de paramilitares a desalojar sus hogares. Los motivos esgrimidos fueron la lucha contra la guerrilla, pero han pasado los años y ninguno de los habitantes de esta zona han sido juzgados por pertenecer a ningún grupo armado. Las causas reales del desalojo fue la riqueza natural de la zona donde vivía esta gente. La plantación exagerada de la hoja de palma, usada para hacer biocombustibles es lo que finalmente ha estado sucediendo.Varias de las familias desplazadas decidieron hace unos cinco años reubicarse en la zona. No en las mismas comunidades, por supuesto, en una zona donde se creó un corredor humanitario para facilitar dicha reubicación.

Las condiciones en estas nuevas comunidades (ahora mismo hay dos) son muy duras. No hay agua corriente, apenas electricidad, las comunicaciones son difíciles…, pero es en el tema sanitario en donde andan más escasos de recursos. Etilvia, la promotora de salud de la zona desde hace 12 años (empezó en esto poco antes de los desalojos y nunca ha dejado de estar allá), hace lo que puede, pero necesita más material para poder hacer mejor su trabajo. Cualquier cosa que se consiga puede ser de mucha utilidad allá.

Aquí es donde pueden entrar ustedes. Me gustaría pedirles, casi suplicarles, que nos ayuden a obtener recursos. El envío de material puede ser muy caro desde España, y posiblemente allá en Colombia sea más barato obtenerlo. No obstante, todo lo que puedan aportar será bienvenido. Les hago llegar la lista de material necesario por si quieren preguntar cualquier cosa.

Por tal de recaudar fondos hemos procedido a abrir una cuenta bancaria donde pueden ingresar aquellos que esten interesados en colaborar. Cualquier cantidad, por muy poca que sea, puede ser de gran ayuda. Lo que sí puedo garantizarles es que esa ayuda llegará a su destino.

El número de cuenta es 2081-0316-39-0000023334 (Caixa del Penedès). Está a nombre de Raquel Gómez (Compañera de Viaje) y Merche Martínez, para que esten seguros de que, en el caso que quieran hacer algún ingreso, va al sitio seguro.

Muchas gracias por la ayuda!

Lista de material: Jeringas, silocaina, agujas de sutura absorvibles y no absorvibles de todo tamaño, gasas, algodón, aparato de control de diabetes, tiras reactivas, termómetros, guantes, isodine (betadine), alcohol, penicilina procaínica, neurobión, acetaminofen, iboprufeno, tiritas, preservativos, tensiómetro, otoscopio, suero oral, suero antiofídico, fluor, tiras de control de orina, enalopril para hipertensos, hidroclorotiacida, inhalador para asmáticos, bisturís, lancetas, cateter intravenoso para adultos y niños.

eduensudamerica@gmail.com / eduardbarrabes@yahoo.es

The incredible doughnuts' world

Feia molt que havia abandonat aquestes entrades, però m'ha agafat de nou per aquí. Fa poc, la Bea ens va recomenar aquesta recepta que ella havia tret d'aquí (i que jo he trobat a altres llocs, com per exemple aquí). No és que siguin similars, és que són literalment iguals. Així que, com que jo els he probat de fer i han triunfat moltíssim, la traduiré i la reproduiexo amb llibertat.

Ingredients:

• 300 gr. de farina de força (és farina per fer pa, no la normal)
• 200 gr de farina normal (pot ser la de reposteria)
• 80 gr. de sucre
• 5 gr. de sal
• 20 gr. de llet en pols
• 20 gr. de llevat de pa (no els sobres Royal, sinó l'especial de panaderia -Maizena, Vahine, o similar-)
• 230 gr. d'aigua tèbia
• 1 ou mitjà (60 gr.)
• 40 gr. de mantega o margarina
• Opcional: vainilla.

Es barregen bé tots els ingredientes secs: les farines, el sucre, la sal, la llet en pols i el llevat (jo no hi he posat vainilla, però vindria aquí).
S'afegeix l'aigua tèbia (si està freda, el llevat no treballa bé, i massa calenta tampoc funciona) i l'ou batut.
Barregem bé. En aquest punt, és molt i molt enganxosa, però s'ha de barrejar bé.
Afegim la mantega i barregem fins que quedi ben incorporada. Progressivament es va desenganxant de les mans fins que deixa de ser enganxosa, quan la mantega està ben absorbida. Pot fer falta afegir un xic de farina (a mi no m'ha calgut) però espereu ben bé a que tota la mantega estigui absorbida per saber-ho.
Fer una bola i deixar reposar 45-60 mins en un lloc sec, calent i sense corrent d'aire.
Passat aquest temps, s'amasa una mica més, s'estira fins a un gruix de 1 cm (paciència, això costa perquè la farina de força fa que la masa sigui molt elàstica) i es tallen els donuts amb dos talladors de diàmetres diferents.
Es deixa reposar novament uns 45 minuts sobre paper de cuina (creixen i es fan moooolt esponjosos).
Fregir a foc mig amb un oli suau (de girasol, per exemple). És prou ràpid, així que vigileu que no es cremin!

Ja només falta decorar! Jo he probat 4 versions: espolvorejats amb una barreja de sucre glassé i canyella, amb un glassejat de sucre i clara muntada (200 g sucre glasse, 10 mL aigua, 1 clara d'ou, batre fins al punt de neu, uns 5 minuts), amb cobertura de xocolata negre i amb xocolata blanca. Els 4 han triunfat!!!

Com que no vull posar una foto artificial sinó dels meus donuts artesans, i em vaig oblidar de fer-los una foto (bé, no em vaig oblidar, però els hi vaig fer amb la Holga), m'esperaré a tornar-ne a fer el proper cap de setmana per afegir la foto!

La familia en Lomo

El meu avi

La meva àvia

Els meus pares

Holga ColorFlash 120, negatiu color Agfa 120mm

Un de menys... i totes les conseqüències!

Doncs si, es veu que era necessari i el divendres passat em van extreure un queixal del seny.

Un munt de gent, quan els dius que t'han de treure els queixals, senten una extranya tendència a aprofundir en les seves pròpies experiències en el sentit més morbós.

Doncs no, no em va fer mal (que per alguna cosa et posen anestèsia, que per cert no soporto) i no, no se m'ha inflat la galta com si tingués galteres. I la veritat és que no m'està fent mal.

Les conseqüències, principalment, han estat degudes als efectes secundaris dels diversos medicaments, l'antibiòtic, l'anti-inflamatori, l'analgèsic i el protector estomacal. L'anelgèsic i l'anti-inflamatori ja els he abandonat, perquè no em fa mal (i perquè m'he passat dos dies dormint de lo destrossada que em deixaven) però el pitjor ha estat l'antibiòtic. Aquesta "versió" no l'havia tastada mai, així que no havia pensat que m'hauria progut provocar una mena d'urticària i inflor de galta... Si és que, alguna cosa rara havia de passar!

Ordinador nou!!