... el temps és fet de segons.

Trasllat

2009-05-06T13:15:00.001+02:00

Ja he comantat per aquí que necessitava un canvi, i finalment l'he fet. A partir d'ara em podreu trobar a:

http://eltempsfetdesegons.wordpress.com/

Moltes gràcies per haver passat per aquí!!!

Bolonya

2009-03-18T17:47:00.003+01:00

Algun dia m'estendré més en la meva problemàtica personal pel que fa al meu futur a la universitat, ja que és un tema que val la pena aclarir a tots aquells que em miren i diuen "però si tu estas bé, ets gairebé funcionaria" i no tenen ni la menor idea de com funcionen les places de professorat a la universitat avui en dia. En tot cas, ara no és el moment per allargar-me. Així que us deixo amb una petita reflexió sobre Bolonya, extreta d'un article d'una revista que edita la Sociedad Española de Bioquímica y Biología Molecular. La resta de l'article, aquí.

Què m'està passant...

2009-03-12T19:52:00.002+01:00

Fa molt que no escric. Suposo que podria buscar excusa, però no en tinc ganes. Més que excusa, potser una explicació. No us imagineu la de vegades que penso "això ho posaré al blog" just abans que es dilueixin les ganes de fer-ho. Abans, molt abans, quan vaig obrir el blog, passava moltes hores a la feina i, per aprofitar l'últim moment, sovint escribia alguna entrada abans d'anar a casa. Ara ja no tinc ganes d'estar-me tantes hores al despatx (tot i que ara hi sóc... és ben bé que si no escric aquí no ho faig enlloc) i quan arribo a casa, hi ha massa coses a fer o no fer. En tot cas, ja se m'han passat les ganes.
També és veritat que abans tendia a mirar un a un els blogs dels amics, per lo que em guardava un cert temps diari per la tasca en qüestió en què també venia inclos el temps per escriure jo en el meu. Ara, amb el Google Reader, és tant fàcil com entrar, mirar si hi ha alguna novetat en la llista de blogs que tinc posada, mig minut si no hi ha res, cinc o deu si hi ha alguna novetat, i tornem a la feina. Haver perdut el temps que normalment "perdia" per seguir els blogs dels altres, ha tingut conseqüències greus. El primer és el tema d'aquesta parrafada. El segon, la meva aportació com a comentarista de blogs ha disminuit en picat. I això també és una de les coses que hauria d'intentar recuperar. Sobretot, perquè el no visitar un per un els meus blogs habituals, m'ha fet perdre el costum de xafardejar els comentaris a les entrades dels altres, i amb això es perd el 90% de la màgia.
Hi ha un bloqueig conceptual també. Encara navego una mica en el sentit que li vull donar a aquest blog. Al principi, en feia prou amb posar-hi alguna recepta, explicar algun viatge, pel·lícules... Cada cop les entrades són més inútils, en el sentit que tenen menys sentit de ser. M'he comprat una bici, m'he comprat un ordinador, m'he tret un queixal, he fet donuts (i encara no he penjat les fotos que vaig fer fa dies...). A qui li importa. No sé, cada cop li trobo menys sentit a un diari personal per internet. No perquè m'hagi agafat de cop un sentit de ridícul extrem. Més aviat que m'adono de la falta d'interès que té. Així que el que fins ara eren entrades, ara són pensament que passen de llarg pel cap i que no arribo ni a escriure, perquè no crec que valguin la pena.
Suposo que ja no escric perquè tinc millors coses a fer (o a no fer, que tenir temps per no fer res també és important) i perquè el que faig o no faig ja no tinc ganes de publicitar-ho. Però m'agrada la idea de tenir un blog i m'agrada la idea d'intentar tenir, algun dia, força públic. El que necessito és reflexionar sobre el contingut (cosa que estic fent desde fa uns dies, i ja començo a tenir mig clar el canvi de rumb) i la forma.
De moment, quedo en "standby".

Nueva Esperanza

2009-02-18T14:12:00.000+01:00

Saludos a todos y todas los que vayan a leer esto y gracias por el interés mostrado al hacerlo.

Quisiera hablarles de una comunidad llamada Nueva Esperanza y que se encuentra situada en Colombia, cerca de una población llamada Turbo, en la costa caribe del país y muy cerca de la frontera con Panamá. Esta comunidad no tiene ni cinco años de existencia, fue creada por población afro-colombiana desplazada por la guerra que se vive en el país.

En el año 1997, 24 comunidades del bajo Atrato (río que desemboca en el Golfo de Urabá) fueron obligadas por las fuerzas armadas y grupos de paramilitares a desalojar sus hogares. Los motivos esgrimidos fueron la lucha contra la guerrilla, pero han pasado los años y ninguno de los habitantes de esta zona han sido juzgados por pertenecer a ningún grupo armado. Las causas reales del desalojo fue la riqueza natural de la zona donde vivía esta gente. La plantación exagerada de la hoja de palma, usada para hacer biocombustibles es lo que finalmente ha estado sucediendo.Varias de las familias desplazadas decidieron hace unos cinco años reubicarse en la zona. No en las mismas comunidades, por supuesto, en una zona donde se creó un corredor humanitario para facilitar dicha reubicación.

Las condiciones en estas nuevas comunidades (ahora mismo hay dos) son muy duras. No hay agua corriente, apenas electricidad, las comunicaciones son difíciles…, pero es en el tema sanitario en donde andan más escasos de recursos. Etilvia, la promotora de salud de la zona desde hace 12 años (empezó en esto poco antes de los desalojos y nunca ha dejado de estar allá), hace lo que puede, pero necesita más material para poder hacer mejor su trabajo. Cualquier cosa que se consiga puede ser de mucha utilidad allá.

Aquí es donde pueden entrar ustedes. Me gustaría pedirles, casi suplicarles, que nos ayuden a obtener recursos. El envío de material puede ser muy caro desde España, y posiblemente allá en Colombia sea más barato obtenerlo. No obstante, todo lo que puedan aportar será bienvenido. Les hago llegar la lista de material necesario por si quieren preguntar cualquier cosa.

Por tal de recaudar fondos hemos procedido a abrir una cuenta bancaria donde pueden ingresar aquellos que esten interesados en colaborar. Cualquier cantidad, por muy poca que sea, puede ser de gran ayuda. Lo que sí puedo garantizarles es que esa ayuda llegará a su destino.

El número de cuenta es 2081-0316-39-0000023334 (Caixa del Penedès). Está a nombre de Raquel Gómez (Compañera de Viaje) y Merche Martínez, para que esten seguros de que, en el caso que quieran hacer algún ingreso, va al sitio seguro.

Muchas gracias por la ayuda!

Lista de material: Jeringas, silocaina, agujas de sutura absorvibles y no absorvibles de todo tamaño, gasas, algodón, aparato de control de diabetes, tiras reactivas, termómetros, guantes, isodine (betadine), alcohol, penicilina procaínica, neurobión, acetaminofen, iboprufeno, tiritas, preservativos, tensiómetro, otoscopio, suero oral, suero antiofídico, fluor, tiras de control de orina, enalopril para hipertensos, hidroclorotiacida, inhalador para asmáticos, bisturís, lancetas, cateter intravenoso para adultos y niños.

eduensudamerica@gmail.com / eduardbarrabes@yahoo.es

The incredible doughnuts' world

2009-02-16T17:43:00.004+01:00

Feia molt que havia abandonat aquestes entrades, però m'ha agafat de nou per aquí. Fa poc, la Bea ens va recomenar aquesta recepta que ella havia tret d'aquí (i que jo he trobat a altres llocs, com per exemple aquí). No és que siguin similars, és que són literalment iguals. Així que, com que jo els he probat de fer i han triunfat moltíssim, la traduiré i la reproduiexo amb llibertat.

Ingredients:

300 gr. de farina de força (és farina per fer pa, no la normal)
200 gr de farina normal (pot ser la de reposteria)
80 gr. de sucre
5 gr. de sal
20 gr. de llet en pols
20 gr. de llevat de pa (no els sobres Royal, sinó l'especial de panaderia -Maizena, Vahine, o similar-)
230 gr. d'aigua tèbia
1 ou mitjà (60 gr.)
40 gr. de mantega o margarina
Opcional: vainilla.

Es barregen bé tots els ingredientes secs: les farines, el sucre, la sal, la llet en pols i el llevat (jo no hi he posat vainilla, però vindria aquí).
S'afegeix l'aigua tèbia (si està freda, el llevat no treballa bé, i massa calenta tampoc funciona) i l'ou batut.
Barregem bé. En aquest punt, és molt i molt enganxosa, però s'ha de barrejar bé.
Afegim la mantega i barregem fins que quedi ben incorporada. Progressivament es va desenganxant de les mans fins que deixa de ser enganxosa, quan la mantega està ben absorbida. Pot fer falta afegir un xic de farina (a mi no m'ha calgut) però espereu ben bé a que tota la mantega estigui absorbida per saber-ho.
Fer una bola i deixar reposar 45-60 mins en un lloc sec, calent i sense corrent d'aire.
Passat aquest temps, s'amasa una mica més, s'estira fins a un gruix de 1 cm (paciència, això costa perquè la farina de força fa que la masa sigui molt elàstica) i es tallen els donuts amb dos talladors de diàmetres diferents.
Es deixa reposar novament uns 45 minuts sobre paper de cuina (creixen i es fan moooolt esponjosos).
Fregir a foc mig amb un oli suau (de girasol, per exemple). És prou ràpid, així que vigileu que no es cremin!

Ja només falta decorar! Jo he probat 4 versions: espolvorejats amb una barreja de sucre glassé i canyella, amb un glassejat de sucre i clara muntada (200 g sucre glasse, 10 mL aigua, 1 clara d'ou, batre fins al punt de neu, uns 5 minuts), amb cobertura de xocolata negre i amb xocolata blanca. Els 4 han triunfat!!!

Com que no vull posar una foto artificial sinó dels meus donuts artesans, i em vaig oblidar de fer-los una foto (bé, no em vaig oblidar, però els hi vaig fer amb la Holga), m'esperaré a tornar-ne a fer el proper cap de setmana per afegir la foto!

La familia en Lomo

2009-01-31T22:04:00.012+01:00

El meu avi

La meva àvia

Els meus pares

Holga ColorFlash 120, negatiu color Agfa 120mm

Un de menys... i totes les conseqüències!

2009-01-25T21:55:00.006+01:00

Doncs si, es veu que era necessari i el divendres passat em van extreure un queixal del seny.

Un munt de gent, quan els dius que t'han de treure els queixals, senten una extranya tendència a aprofundir en les seves pròpies experiències en el sentit més morbós.

Doncs no, no em va fer mal (que per alguna cosa et posen anestèsia, que per cert no soporto) i no, no se m'ha inflat la galta com si tingués galteres. I la veritat és que no m'està fent mal.

Les conseqüències, principalment, han estat degudes als efectes secundaris dels diversos medicaments, l'antibiòtic, l'anti-inflamatori, l'analgèsic i el protector estomacal. L'anelgèsic i l'anti-inflamatori ja els he abandonat, perquè no em fa mal (i perquè m'he passat dos dies dormint de lo destrossada que em deixaven) però el pitjor ha estat l'antibiòtic. Aquesta "versió" no l'havia tastada mai, així que no havia pensat que m'hauria progut provocar una mena d'urticària i inflor de galta... Si és que, alguna cosa rara havia de passar!

Ordinador nou!!

2009-01-25T21:53:00.003+01:00

Depriment

2009-01-16T14:59:00.005+01:00

Que aquestes alçades i després de tant de temps, la busca al PubMed del meu nom només generi això, si que és depriment...

El 2009

2009-01-05T18:40:00.002+01:00

Bon any nou a tothom!!!
Sóc conscient que el final del 2008 no he escrit massa, però sempre em passa. Massa feina a final d'any i poc temps per dedicar-me al meu blog; però encara he trobat algun moment per "jugar" en el blog d'en Txapu i els seus "De que me suena esto" que m'han picat una mica (i no ho he fet malament del tot, tampoc). Aprofito per felicitar-lo un cop més per l'arribada de l'Eric, que segur que us farà molt feliços a l'Estela i a tu.
Encara que un dels més seguits, el blog de l'Àlex no és l'únic, m'he aficionat molt al d'en Charlie (encara que cada cop em costi més comentar les friki-news que poses!), de tant en tant xafardeixo el de g&a (que ha perdut pistonada amb l'arribada de l'Isaac, com és nomal... moltes felicitats també a vosaltres!), i espero que la meva germana vagi actualitzant de tant en tant (ei! A Boston intenta escriure més, i així sabrem tot el que et passa!!). A més del de l'Esther, també segueixo el blog de l'Edu, ara que és a Sudamèrica, i així ens anem enterant una mica més què és de la seva vida.
Però, com no, un dels blogs que més m'agrada veure és el d'en Dani. Tot i que normalment no és una sorpresa, perquè em sol preguntar què em sembla l'edició de les fotos, sempre és un plaer veure-les penjades a la web.
Me'n deixo alguns, però vaja, la qüestió és que he estat pendent de vosaltres durant el 2008, i tinc intenció de continuar-ho fent durant el 2009. Espero que tots poguem publicar un munt de bones coses!

La nova frase del dia

2008-12-22T12:45:00.008+01:00

Ja fa molt temps vaig fer aquesta secció, que inicialment tenia a veure amb un calendari que em van regalar (i va caducar ja fa temps). Ara, però, he decidit donar-li un gir a tot això. No us passa sovint que sentiu alguna frase genial o que us fa molta gràcia i simplement necessiteu explicar-la a tothom? Doncs d'això va aquesta nova frase del dia. I començaré per:

Cuando un hippie se viste de negro, Dios mata a un gatito.
David Broncano
Estas no son las noticias (Cuatro)

Em va fer especialment gràcia el dijous passat, quan vaig anar al sopar de gala de la promoció nosequants-nosequantsmés de biologia. Diguem que hi va haver una matança...

Decepció

2008-12-06T08:13:00.003+01:00

Ahir era dia de partit, gens habitual un divendres, però el cap de setmana llarg va fer oportú el canvi de dia. Es va perdre, com en els últims partits. Però ahir necessitava que guanyessin.
No he estat massa crítica fins ara, he anat a tots els partits "a casa", he animat i he donat suport. Però ahir era divendres, el dia havia sigut llarg i cansat. Havia arribat a casa amb únicament ganes d'escarxofar-me al sofà i en comptes d'això em vaig posar la samarreta del CBSJG i vaig anar al partit. Ahir necessitava que guanyessin i vaig tornar a casa emprenyada, és així.
No hi entenc massa de bàsquet, se m'escapa la tècnica i l'estratègia, però el partit s'estava guanyant fins faltar un minut i mig, l'afició s'havia fet la il·lusió de poder guanyar, i es perd a l'últim moment. Clar que, siguem sincers, guanyar un partit pel desencert del contrari no és manera de guanyar un partir. Perquè quan el teu equip ha d'esgotar la possessió a cada atac i l'únic remei que queda és un tir exterior amb un encert que brilla precisament per la seva absència, mentre que l'equip contrari penetra amb una facilitat gairebé còmica i et clava una safata rere l'altra, alguna cosa falla escandalosament (D-fence?). I és frustant haver sortit de casa. Ahir, i em sap greu dir-ho, em vaig acabar preguntant perquè havia sortit de casa (si, la part Polska del partit va estar molt bé, però no estic parlant d'això).
Aquest vespre segurament ja no hi pensaré més, aniré al següent partit, tornaré a donar suport i m'ho pasaré bé encara que l'equip no faci el que esperem. Però ahir necessitava que es guanyés el partit.

Orgullosa

2008-11-30T14:05:00.005+01:00

Ahir van donar un 2n premi de fotografia a en Dani, per la seva fotografia presentada al concurs Girona, enfoca-la (dins la categoria Racons). Personalment m'encanta la seva foto, que podeu veure en el seu blog (i així en faig publicitat), i encara que podríeu dir que no sóc objectiva (que no ho sóc), un jurat format per fotògrafs professionals ha pensat el mateix.
Mireu-vos les seves altres fotos, crec que val la pena!

Us deixo amb l'exposició virtual de les fotografies presentades, perquè pogueu veure també les aportacions dels altres participants i les altres categories.

Cansament

2008-11-07T14:50:00.003+01:00

Son les 14:48 i estic a punt d'anar a classe. Avui tinc sort i "només" hauré d'escoltar i avaluar 8 seminaris (acabarem aviat, crec), és pitjor haver de prepara el laboratori i estar-hi fins les 8. No és que no m'agradi donar classes, però és que és molt cansat. I només porto 2 setmanes... Tranquils, ho superaré. Queixar-se ajuda.

Adéu, adéu! Fins aviat!

2008-10-30T18:53:00.001+01:00

L’Edu marxa demà a la tarda i ja no el veuré en tot un any. L’Edu és el meu germà gran, en tots els sentits. És el segon de la prole però el gran dels dos germans que tinc, fa gairebé dos metres, té un cap molt ben moblat i un cor enorme. És el meu germà gran i és molt gran.
Se’n va de ruta. De Caracas, Veneçuela, a Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia, Brasil, Argentina... per aquest ordre o no, què més dóna. Se’n va a buscar. En principi a buscar projectes amb els que es pugui col·laborar. No dic “que valgui la pena” perquè allà on no hi ha massa res sempre val la pena fer-hi alguna cosa. Però perquè les coses rutllin i la pèrdua d’energia que hi ha a cada pas sigui la mínima, hi ha d’haver una mínima organització, una mínima disposició, certa coherència. O això m’imagino, i així ho entenc.
Va a buscar projectes. Projectes per ajudar als altres, i per ajudar-se a si mateix. Perquè l’Edu sempre ha tingut aquesta necessitat d’anar allà on podia entendre’s amb la gent i ajudar-los per poder donar sentit al dia a dia. Des d’aquí on m’ho miro jo, ell és el seu propi projecte, i el tirarà endavant mica en mica, país a país, autobús rere tren rere camí. I picant un xic d’aquí i un xic d’allà, serà feliç.
Em fa molta pena que marxi, perquè sóc egoista com tothom i jo el vull veure sovint. Però me n’alegro molt. Perquè crec que marxa un Edu amb moltes il·lusions i tornarà un Edu amb moltes més inquietuds, més savi, més dèbil però més feliç. Així que suposo que hauré d’arraconar aquesta petita bola que tinc a la gola i acostumar-me els propers 11 mesos a que li està passant el millor que li podia passar. Viure la seva vida, com vol, fent el que més li agrada, en el racó del món que més el fascina.
T’estimo molt i et trobaré a faltar!

2008-10-19T01:48:00.002+02:00

Rafa - Sònia - S - Clara - Anna - Ariadna - Cristina
Montse - Dolors - Sergi - Marta - Rosa

Fa pocs anys erem 4 doctorands i 2 jefes. Avui el grup ha crescut molt. I m'agrada.

Pfffffff...

2008-10-10T13:20:00.002+02:00

...m'he comprat una bici!!!!! Dec estar boja, perquè gairebé no sé anar amb bici (per dir que en vaig aprendre fa poques setmanes) però ara si que si que n'hauré d'aprendre, perquè l'he de fer servir molt!

~~De moment no tinc foto, però quan la tingui, la penjo!~~

Curs (II)

2008-10-03T16:22:00.002+02:00

Fa dies que no escric res, tampoc he fet massa res que em vingués especialment de gust explicar. Evidentment he fet coses, però encara no he anat a veure “El Che” al cine, encara no he llegit (ni tant sols començat) un llibre que em vaig comprar, i per descomptat que no he creat cap obra d’art. Bé, ahir vaig anar a sopar al Mimolet, per una celebració personal, però això no ho escriuré aquí perquè ja té un lloc molt específic on ha d’anar.
Però com que el curs de dibuix i pintura ha tingut força història, tot i que no hauria semblat mai que portaria tanta cua un simple curs de l’Escola municipal d’art, potser explicar-ho és una bona manera de sortir d’aquest silencia “bloger” en el que m’he vist submergida.
Vaig comentar que havia fet una tutoria amb la professora abans del curs. Això ho fan per assegurar-se que el curs és l’adequat per tu i que, si veus que no t’agradarà, et puguis desapuntar o canviar de grup en cas que et quedi curt.
La impressió va ser fantàstica, una professora molt maca que em plantejava mig curs de dibuix (el que realment m’interessa i he intentat millorar per lliure) i mig curs de pintura (ideal si vols provar i descobrir fins a quin punt t’agrada o et desagrada una cosa que no has fet mai). I el nivell (el més baix) era l’encertat des del moment en què no he fet mai cap curs abans d’aquest estil. Evidentment, un canvi de classe no tenia lloc i res em feia sospitar que volia anul·lar el curs.
Em presento el primer dia de classe. Em trobo un paio, i no la profe, que ens diu que ella no podrà fer el curs i que ens el farà ell (em sembla perfecte).
De sobte s’adona que el curs és de dibuix i pintura, ja l’ha fotut això. Ell només fa pintura (que lo de dibuix no és lo seu i no anirà més enllà de fer-nos dibuixar un gerro per agafar una mica de pràctica). En aquest punt és ell el que comença a no ser lo meu (jo vull fer dibuix).
Ens pregunta si hem fet alguna cosa abans. El curs és de nivell inicial, però la meitat de la classe ja va fer aquest mateix curs l’any anterior, amb la profe que havia de tocar i ara ja no el pot fer, i passen de fer el segon curs perquè no els va bé, no els agrada l’hora, no els dóna la gana o ves a saber perquè. Alguns dels que no han fet aquest curs l’any anterior, han fet altres coses. Jo vull fer dibuix i el vull fer amb gent del meu nivell. Només som uns 5 o 6 (de 15) que no hem fet mai res (un senyor i una senyora gran, algú més i una pija que a la mínima aprofita per dir que ha fet un curs de pintura a Florència, però a la pobre se li escapa que era un curs de 15 dies i que també ha fet un curs de cuina, i el profe li treu la poca importància que podia tenir).
Ens comença a preguntar quines tendències pictòriques o autors són els nostres preferits. Jo no sé res de tendències pictòriques. Sé que m’agrada força obres de Klimt o Van Gogh. Tinc la mala sort d’estar asseguda al mig de la classe, i quan arriba el meu torn i fart de respostes vagues (excepte el d’algun ex-alumne de la nostre ex-profe), ens venta un desaire i ens pregunta si és que no coneixem res més modern. Doncs no, possiblement m’encantin obres modernes d’autors que no tinc la més remota idea de com es diuen. No vull fer història de l’art, vull fer dibuix amb gent que no en sàpiga (com jo). Portem mitja hora de classe i m’han estafat el curs, m’han dit ignorant i m’han robat els calers. Hauria fugit plorant de ràbia si el professor no hagués estat entre la porta i jo.
El primer dia vaig sortir deprimidíssima i amb ganes de desapuntar-me, reclamar el que fes falta i força victimista. Però després que el pobre Dani m’hagués d’aguantar i, un cop més tranquil·la, hagués pogut explicar-li les meves penes a mig món, vaig pensar que si em desapuntava, em quedava sense interruptor de desconnexió.
Jo vull fer un curs. Vull fer alguna cosa que serveixi per no pensar en la feina durant una bona estona. Vull marxar el divendres de la feina per anar cap a la Mercè i que comenci obligatòriament el cap de setmana a les 7 de la tarda del divendres i no s’acabi fins les 9 del matí del dilluns. I si em desapuntava, em quedava sense tot això.
Total, que ara faig un curs de pintura amb gent que ja en sap més o menys. I ja he fet la primera classe. Una tonteria, agafar un vermell, un blau i un groc i generar tants colors com faci falta. No crec que pintar sigui lo meu, no perquè no generés prou colors, sinó perquè la sensació del pinzell no és lo meu. Però faré alguna cosa. Sortiré de casa i passaré una mica l’estona. I si en surt alguna cosa de bona, millor. Dolent no serà!

Curs

2008-09-10T15:09:00.002+02:00

M'he apuntat a aquest curs de l'Escola Municipal d'Art:

Ahir vaig tenir una tutoria amb la professora i, a part del fet que és molt agradable (cosa que és d'agraïr), el curs fa molt bona pinta. Mig curs de dibuix, mig de pintura, ritme personalitzat, i sembla ser que s'organitza una exposició a final de curs amb la feina dels estudiants. Ja us explicaré com va!

CB Sant Josep Girona

2008-09-08T08:41:00.005+02:00

Tots ho sabem, al final va desaparèixer el bàsquet ACB de Girona. Ja no es competeix a la màxima categoria d'aquest esport. La pujada del fútbol no ens va fer cap bé, però tenir esport d'elit a la ciutat no hauria de dependre d'això, hauria de ser un orgull i un motiu de lluita. Algú va decidir que pel bàsquet no valia la pena lluitar. Llàstima que ho va decidir algú amb més poder que els milers de ciutadans del carrer que vam cridar "Girona a l'ACB" fins al final.
Ara hi ha nou equip, des de zero, des del principi. Un nom nou, amb nous colors. El CB Sant Josep Girona, de blanc i blau.
Ahir el Sant Josep va jugar el segon partit de lliga catalana LEB. D'acord, el nivell no és tant alt, els jugadors no són tant bons, els partits potser no seran tant intensos; però hi ha ganes de bàsquet i hi ha ganes d'animar. Ahir la penya també estava de pre-temporada però prometem posar-nos en forma.
Per sort, el bàsquet a Girona té classe. Com la que va tenir en Marc Gasol, gran, molt gran, en venir fins a Banyoles a visitar al nou equip de Girona. Com et trobarem a faltar!

Es ven cotxe

2008-08-24T20:45:00.004+02:00

En Dani ven el seu cotxe perquè bàsicament no el fa servir... és un Peugeot 106 del juliol del 2001, té 7 anyets acabats de fer, i molt poquets quilòmetres (77.000). Té airbag de conductor i reproductor de CDs. Es ven per 2.200€, si algú està interesat (o coneixeu algú que li podria interesar) deixeu un missatge ;)

Un parell de fotos:

Bruce Springsteen també és un freak

2008-08-23T16:33:00.004+02:00

Us vaig dir que quedava una mini-entrada pendent sobre la Diana+. Fa dies estava fullejant una revista i vaig veure aquesta foto:

No sembla gaire res, en Bruce Springsteen descansant a la platja de San Sebastián durant la seva gira per Espanya. Però llavors em vaig adonar del que portava a les mans... una Diana+!!!
La Diana+ és una càmera de plàstic amb format de 120 mm a la que es pot treure l'objectiu per poder fer pinholes. Aquí en teniu una imatge ampliada (si, si, és la mateixa que porta el senyor Bruce a les mans).

Com que en Dani també té una Diana+, he tingut la oportunitat de fer-la servir i podeu veure alguna foto que he fet amb aquesta càmera o una pinhole.

Ja que puc, llueixo tiet!

2008-08-04T12:41:00.002+02:00

El calb amb els pantalons vermells és el germà petit de la meva mare. Però no, aquestes coses no s'hereten... llàstima!

Felicitats, Dani!

2008-08-03T16:48:00.006+02:00

El passat divendres 1 d'Agost va ser l'aniversari d'en Dani i ho vam celebrar tots amb un sopar a base de pinxos de creació pròpia.

La veritat és que tothom s'ho va currar molt, i tot estava boníssim. Teniu un recull més detallat dels plats a Bocabit amb oliva, un nou blog que esperem que tingui èxit!

El dissabte, ja solets, vam tenir jornada de cine i en Dani va tenir la brillant idea de llogar una pel·lícula novazelandesa de culte (o no), Ovejas asesinas.

No hi ha paraules per descriure-la! Gore, humor, broma? És el que té ser friki... Això guanya de carrer El cuchitril de Joe!! Ara bé, el cuchitril tenia més gràcia...

No us perdeu els grans efectes especials a càrreg dels mateixos que van fer els dels senyors dels anells... uns quants anys abans de saber-ne! Jejeje, va tenir la seva gràcia!

Ara bé, el que tenim ganes és de marxar ja de viatge, el proper dissabte, tota una setmaneta pel sud de frança. Ens emportem les càmeres digitals, la Diana+ (queda pendent una mini entrada sobre la Diana) i la Holga, així que de fotos n'hi hauran forces!

Adéu a l'ACB a Girona...

2008-07-28T09:11:00.003+02:00

...si més no l'any que ve. És una llàstima que es deixi perdre esport d'elit a la ciutat. I és una llàstima que l'ascens del fulbol, en comptes de millorar l'oferta esportiva a Girona com hauria d'haver estat, ens hagi fet tant mal. Però ja se sap què guanya sempre en aquest país, sinó, mireu un telenotícies qualsevol.
En tot cas, és trist que potser no hi hagi cap equip de CB Girona l'any que ve, ni tant sols a categories inferiors. Encara no se sap. L'únic que ha dit el club és:

El Club Básquet Girona ha renunciat a continuar en l’ACB amb el que posa fi a una trajectòria de 20 anys (des de la campanya 1988-89 a la passada) en la màxima categoria del bàsquet espanyol. Declaracions de Santi Sardà, conseller delegat del club: "El Bàsquet Girona no s´inscriurà a l’ACB i no competirem aquest any al màxim nivell com teníem previst. Hem d´agrair a tots els que han fet l´esforç d´ajudar-nos. Hem fet tot el que hem pogut"

Per sort, encara ens queden les noies.

Bruce Springsteen... genial!

2008-07-22T13:18:00.002+02:00

Vaig tard per actualitzar lo del cap de setmana, però dissabte vaig tenir la oportunitat d'anar al un dels concerts que Bruce Springsteen va fer a Barcelona. Era el meu primer macro-concert i van ser 3 hores molt macros! Més de 70.000 persones al Camp Nou, es diu aviat!

Potser l'única pega de tant macro és que estàvem molt amunt (però ho vèiem molt bé, no pensava que es veies tant bé des d'allà dalt!) i a primera línia (cosa que, en realitat, era un gran avantatge!), així que amb la meva por a les alçades, no em vaig atrevir a aixecar-me de la cadira. Però va ser genial!

Això si, la propera vegada prefereixo veure'l en un estadi més petit, tipus Palau St. Jordi, perquè tant macro, potser va ser massa... en tot cas, una experiència que s'ha de viure!!!

Regals... que bé!!!

2008-07-18T15:23:00.006+02:00

~~Encara (i remarco fermament, encara!) no tinc 31 anys i~~ Ja he començat a rebre regals.

L'Esther m'ha regalat un parell d'eines per fer collarets i arrecades, cosetes que m'he aficionat a fer últimament (i ella s'ha aficionat a rebre ;oP). L'excusa perfecte perquè li continui fent detallets, cosa que m'encanta i m'entreté molt. Així que, molt bén rebuts!

Però, amb permís de la meva germana, el regal estrella és la Holga que m'ha regalat en Dani. Ja havia probat de fer alguna foto amb la seva Diana+, però ara ja ho podré probar amb la meva pròpia càmera de juguina!!! Si, d'acord, no puc fer pinhole's amb aquesta càmera, però per això ja compto que en Dani em tornarà a deixar la seva... I jo, a canvi, li puc deixar aquesta fantàstica càmera amb flaixos de colors!

Amplio la llista de regals! Aquest matí els meus pares m'han regalat una batedora de les que fan de tot! Poca conya, amb lo que m'agrada cuinar i la de coses que em costen un güev de fer perquè no tenia batedora... m'encanta!!!

Carbasses pel rectorat

2008-07-03T15:25:00.005+02:00

L'associació UdG.doc, de la que formo part, ha estat un xic aturada els últims temps i des de la famosa "baixada de pantalons" que no havíem fet res d'important. Doncs, bé, durant força temps hem estat treballant en un informe detallat de les diverses reunions mantingudes amb l'equip de govern de la universitat de Girona en el que es detallen els compromissos verbals adquirits per ells i tot el que no han fet, que és la major part.

Aprofitant el final de curs, hem decidit adreçar aquest informe al rectorat acompanyat d'un gran suspès en forma de carbassa. I per això aquest matí ens hem aplegat un bon grup de gent (erem uns 15?) al registre central de les Àligues i hem convocat a la premsa per donar-los notícies per aquest estiu!

(Hem fet força fotos, però encara no les tinc. Així que, tant bon punt tingui les fotos i la repercussió a premsa, actualitzo!)

Edito: Vam sortir al Diari de Girona (per duplicat!) i al Punt, i també ens van fer alguna entrevista a la radio!!

Us deixo amb algunes imatges:

Un gran dia

2008-06-17T16:07:00.009+02:00

Curs d'idiomes II

2008-06-11T17:14:00.003+02:00

Recordeu que us vaig comentar els problemes d'apuntar-se a un curs d'idiomes?

Doncs la part positiva és rebre les notes... i haver aprovat!!!!

Hi estem treballant...

2008-06-03T09:27:00.005+02:00

Fa dies que no escric, és el que te estar enfeinada. Des de que vaig tornar de Dublin, tinc pendent un experiment que, per A o per B, no puc tirar endavant (A són totes les adversitats que la vida al laboratori ens depara i B es podria resumir com la meva mandra interna permanent que supero amb més o menys efectivitat segons l'època de l'any).

Alhora, he estat supervisant el projecte de final de carrera de la Kelly, una estudiant d'Erasmus belga que ha estat aquí tres mesos treballant amb nosaltres i que ja marxa aquest cap de setmana. Ha estat interessant tenir-la aquí i una molt bona experiència. Si tots els estudiants fossin així, no m'importaria haver-ne de supervisar cada any. Ara bé, aquesta setmana anirem un xic de cul, cal acabar la memòria i corretgir-la (feina seva i meva respectivament...), però estic segura que ho aconseguirem.

Avui també tinc els últims exàmens d'alemany. Ahir vaig fer la comprensió escrita i la gramàtica. La veritat és que la gramàtica se'm dóna bé. No comentaré res de la comprensió escrita... I millor no parlem més d'aquest tema fins que tingui les notes...

Però el que m'ha tingut més ocupada en el meu temps lliure (el que utilitzo per actualitzar el blog), a banda d'estudiar alemany (si, he estudiat molt ;oP), ha estat la mobilització que estan fent els seguidors del bàsquet a Girona per evitar la desaparició de el CB Girona. Tampoc és que hagi fet massa cosa, però hi he posat el meu granet de sorra. La qüestió és que...

Us convoco a tots a la manifestació-cercavila del diumenge 8 de Juny

El partit més important

18.30 h Concentració a Fontajau

19.00 h Sortida cap a la Pç del Vi

El final dels Playoffs... i potser d'alguna cosa més

2008-05-21T14:14:00.004+02:00

Ahir es va jugar el tercer partit de quarts dels Playoffs de la lliga ACB entre el Joventut de Badalona i l'Akasvayu de Girona. El Girona va perdre en el marcador però va guanyar la lluita de l'esportivitat, el compromís, la suor, la dedicació, els ànims i els sentiments. Tant els jugadors com l'afició van sortir victoriosos d'un camp en què se sabia que seria difícil guanyar. Va sortir sense haver arribat a semifinals. Però va sortir amb el cap ben alt. Molt més del que alguns pensaven, però tant com l'afició sabia. L'Akasvayu va jugar a guanyar, ensenyant-nos tot una lliçó de compromís i dedicació. Ens ha fet tremolar d'emoció, esgarrifar de plaer, plorar d'alegria. Perquè potser no s'ha guanyat cap títol, però si s'han perdut és perquè s'hi ha arribat. I no es tenia gens clar a principis d'any.

En part em sembla injust que sempre es parli d'ell com si fos l'únic jugador. Però és que quan un és gran, i ho és en tot els sentits, des de el professional fins a l'humà, no es pot obviar ni passar per alt. Encara faltaven pocs segons per acabar el partit, i amb una diferència de 11 en el marcador, va deixar de botar per començar a aplaudir a la seva afició. En Marc és gran, molt gran. Tant com tot els altres que se li van acostar i s'hi van unir, mirant-nos de cara, donant-nos les gràcies i tornant-nos els aplaudiments que els havíem ofert durant tot el partit (tota la temporada). L'olímpic es buidava d'una afició que, des d'un punt de vista molt personal, no va saber agrair el seu equip el que acabava de succeir, mentre l'afició de Girona es mantenia impàvida, inamovible en el seus llocs, cridant salves pel seu equip. Fins que el pavelló va quedar buit. Però els crits van continuar, es van fer més forts, més orgullosos, més sentits. I la resposta va venir en forma de jugadors que sortien a saludar, que somreien malgrat la derrota, que ploraven amb nosaltres.

Crec que no oblidaré mai haver-los vist sortir per últim cop aquesta temporada del vestidor. Alguns d'ells van estar hores firmant, deixant-se fotografiar, donant la ma... Altres varem passar hores aplaudint, cridant, mirant-los i sentint-nos molt orgullosos del que han fet.

Tant de bo no sigui l'últim cop que podem dir això, que ho podem viure. Que som a ACB.

Lensbaby

2008-05-15T16:57:00.005+02:00

M'han deixat això per jugar:

i de moment m'ho estic passant molt bé!! Es tracta d'un objectiu "flexible" que et permet enfocar o desenfocar selectivament alguna part de la foto (és la millor manera que tinc d'explicar-ho). De moment ja he sortit a jugar un parell de cops i no m'ha sortit res digne de ser ensenyat, però quan tingui alguna cosa bona, ja us ho ensenyaré.

De moment, si voleu veure quin tipus de fotos es poden aconseguir, podeu anar aquí!!

Vaya semanita...

2008-05-12T12:54:00.003+02:00

...i no parlo del programa de TV. Entre que el temps no acompanya i només penso en el que m'espera, ja estic cansada i encara no he començat!

Aquesta setmana ja no faig proves, aquesta setmana és definitiu! Un experiment a 72 hores, amb 10 mostres pel mig, amb 20 flascons de cultius implicats i que, definitivament, representen un canvi de rumb en la meva recerca. En tinc ganes... però el dijous serà mortal! I encara sort que divendres, dissabte i diumenge només serà al matí... Espero poder arribar a veure l'Akasvayu-DKV del dimenge al migdia, ni que sigui la meitat. I espero ensenyar-vos algun dia una publicació amb els resultats! Que voldrà dir que ha valgut la pena!

El problema d'apuntar-te a un curs d'idiomes...

2008-05-07T15:36:00.003+02:00

...es que quan hi ha examen et toca estudiar!

PS. Si no fos perquè si a provo em tornen les peles, ja hauria desistit...

PaGAGnini

2008-05-04T15:25:00.003+02:00

La unió d'un violinista de la talla d'Ara Malikian i el grup d'humor sense paraules Yllana dóna com a resultat un impressionant espectacle en el qual es barregen moments musicals molt coneguts presentats d'una manera sorprenent. La proposta inclou la reinterpretació d'aquests passatges, reinventant-los per tal de veure'ls amb una mirada nova.

Això és el que vaig a veure dintre de tres hores. A veure què tal!!!

(Edito)
Un espectable molt, però que molt recomanable. A nivell musical, molt bé. Però el millor (i més difícil) és connectar amb la mainada. És un espectacle pensat per a la mainada però que ens permet als grans (poc madurs...) sentir-nos plenament inclosos. És un gust sentir una peça clàssica o no tant clàssica amanida amb la rialleta d'alguna criatura més o menys gran de tant en tant. I al final ja no les sents perquè tu rius més. I sempre disfrutant de la música. La veritat, ha valgut la pena!

(Edito per segona vegada)

Sense comentaris... :o)

2008-04-28T14:07:00.002+02:00

Quin gran dia!!!!

2008-04-25T13:10:00.002+02:00

Això no significarà massa res per molta gent, però avui estic molt contenta. Avui, no sé si a conseqüència de la meva felicitat (molt possible) o la raó que fa que ho estigui (que també), m'he decidit a llençar el 90% del contingut del meu calaix del congelador del laboratori. Amb això he enterrat la gran majoria de les mostres, fraccions, alíquotes i demés històries de la meva tesi, i he fet lloc, i he buidat caixes, i tot està a punt per començar nous experiments i noves tècniques amb mostres noves. M'ha costat mig any, però ja he deixat la tesi enrere!

Carpe Diem

2008-04-23T12:22:00.001+02:00

Avui m’han explicat una història trista de les que et fan recuperar la sensació perduda per la rutina diària de la importància de saber viure. Sense oblidar les obligacions ni els deures, sense passar per damunt dels altres, sense ser egoistes. Però recordant que, en gran part, la felicitat d’un mateix és cosa nostra. Així que, aprofitant mentre em duri aquest sentiment, intentaré deixar-me anar més i pensar menys en algunes coses. Si més no, fins que m’engoleixi de nou l’estrès i la responsabilitat, el futur i l’ordre. Vaja, fins que torni a ser jo mateixa. St. Jordi és un bon dia per pensar així!

El último gran mago

2008-04-19T12:54:00.003+02:00

Una pel·lícula molt de passar l'estona, sempre i quan no tinguem massa son, perquè Morfeu es podria apoderar de nosaltres. És una història sencilla, que no ens explica gaire res de nou i en la que no destaquen cap dels seus personatges especialment (a la meva manera de veure-ho). Bé, per ser justos, diríem que la nena que fa de la filla de la Catherine Zeta-Jones, Saoirse Ronan, si que ho fa bé.

No és una peli de màgia, que sigui Houdini no és més que una excusa per atraure el públic a la seva història. Se suposa que és una pel·lícula romàntica en la que pràcticament som incapacos de veure atracció entre Pearce i Zeta-Jones (més per culpa de la segona que del primer, em sembla, però confesso que en això no sóc objectiva... ;oP). I per això, al final tot falla una mica i arriba aquell moment en què, o decideixes que ja que has pagat l'acabes de veure, o dorms. Tot depèn de a quina sessió hagis anat (per mi, peli no recomanada en horari nocturn).

En definitiva, si voleu veure trucs de màgia, no hi aneu. Si voleu veure una pel·lícula passional, no hi aneu. Si voleu passar una estona tranquil·la, amb una historia simple i no us fa res pagar uns quants euros, pot ser una opció. Però no hi aneu amb massa pretencions.

Homenatge a Edgar Allan Poe

2008-04-18T00:07:00.003+02:00

(en castellà, aquí)

70è aniversari!

2008-04-15T20:49:00.003+02:00

Aquest senyor i aquesta senyora (que no tinc junts a cap foto!!! -nota mental: solucionar-ho) són els meus avis, i avui fa 70 anys que es van casar!!!

Avui he dinat amb la meu mare i m'ha estat explicant una mica la seva història... i se'm posa la pell de gallina quan penso tot el que han viscut i superat. Avui el dia és per ells, perquè gràcies a ells jo estic aquí i, en gran part, sóc qui sóc. No m'imagino que algun dia no hi seran, per això espero poder-los disfrutar encara molt.

Us estimo!

Torí... ja som aquí!

2008-04-09T17:53:00.003+02:00

Cancer's Cosa Nostra

2008-04-09T17:43:00.004+02:00

Us copio un petit fragment d'un article publicat a Science aquest mes sota el títol "All in the Stroma: Cancer's Cosa Nostra", que resum molt bé la direcció que pren la meva recerca després de la tesi.

As several spectacular cases have shown, corporate criminals can operate for years, bending office systems to their nefarious deeds. Eventually, the malfeasance can threaten the entire company. So it is with cancer cells. Cancer biologists have recently been coming to grips with the fact that tumor cells get a lot of help from the cells around them. Such collusion is not the source of disease: More than 30 years of research have shown that mutations in a cell's own DNA initiate the changes that put it on its destructive path. But "people are realizing that the tumor environment is a coconspirator," says Zena Werb of the University of California, San Francisco (UCSF). "There's benn a clear shift in interest". - J Marx.

El morro que tinc (I)

2008-04-04T22:17:00.003+02:00

Si mai sentiu l'imperiosa necessitat de regalar-me alguna cosa...

...em molaria molt tenir una Brita per filtrar l'aigua.

Més presentacions!!

2008-04-02T16:46:00.004+02:00

Avui us presento les meves noves nenes, una de les múltiples responsables de tenir-me bastant entretinguda a partir d'ara. N'han de venir d'altres, però amb aquestes sóc bastant novata, perquè tot just me les van presentar a Dublin. De moment estant creixent molt a poc a poc (el primer disgust, perquè les necessitava ben eixerides per abans de marxar a Torí), però els donarem una mica de temps, que estar congelat a -80ºC tampoc ha de ser massa agradable.

Aquí les teniu, les magnífiques HuH-7, cèl·lules de carcinoma hepatocel·lular.

Les fotos són un xic "cutres", però tenint en compte que estan preses amb una compacta digital a través de l'ocular... no han quedat tant malament!

Presentació oficial del meu Flog

2008-03-31T16:56:00.005+02:00

Un dia conèixes algú que té un blog (eh, Txapu?) i et fa gràcia i te'n fas un (o dos). Llavors vols pujar fotos a algun lloc, i es clar, et fas una conta que t'ho permeti fer. Algú et diu que lo més cool del moment és tenir conta de MySpace, i te la fas (i com que ja no recordo ni quina contrasenya tenia, de tant que la feia servir, em nego a fer-me un Facebook -pel que fa temps que m'apreten). Ja que tenia uns videos molt monos de la mani de Madrid a la que vam anar uns quants de l'Associació, em vaig fer una conta de Youtube per poder-los penjar...

Un cop ha passat tot això, ja només falta que coneguis una colla que no tenen blog, sinó flog. I justament no hi pots comentar si no hi tens conta oberta. Així que JA TINC UN FOTOLOG!!!

(si us plau, no us enganxeu a més coses... no tinc personalitat!)

The mysterious ticking noise

2008-03-24T18:05:00.000+01:00

Ahir va ser un gran dia!!

2008-03-23T20:28:00.007+01:00

Ahir va ser un gran dia!!! D'acord, li trobarem un però. La calamarssada que ens va deslluir una mica la calçotada. Ens vam aplegar uns quants Polskes i mini-polskes i ens en vam anar prop d'Amer, i ens va enganxar la pedragada just al arribar però abans de sortir dels cotxes. Sort que teníem aixopluc i vam estar-nos allà fins ben entrada la tarda (i se'ns van congelar un xic els peus, la veritat) però tampoc no fins molt tard, que a les 8 ens esperava el partit Akasvayu Gi-DKV Joventut. La veritat és que m'ho vaig passar molt i molt bé!!!

El partit d'ahir és el millor partit que he vist mai. M'ho vaig passar tant bé que molta estona després d'acabar-se el partit encara em palpitava el cor. Vaig cridar fins més no poder i els jugadors van estar genials. L'Akasvayu va anar per davant gairebé tota l'estona i va arribar a guanyar de força. Fins l'últim moment vaig estar patint que el DKV no remuntés al final, però no! Va guanyar l'Akasvayu per 87-80!!!!

I per rematar el cap de setmana, en Kimi Raikkonen ha guanyat aquest matí la segona cursa del mundial, el GP de Malàsia!! Només he vist mitja carrera en diferit, i no semblava molt emocionant, però el que em sembla que ja queda clar és que Alonso està fora de lluitar pel campionat aquest any, i que Massa és un mica petardo com a segon pilot de Ferrari (crec que es veuran canvis a Ferrari aviat...).

En tot cas, un cap de setmana molt bo a nivell social i amb molt bon resultats a nivell esportiu!! I ara encara queda un dia de festa!

Torí Gironí!!!

2008-03-21T21:16:00.004+01:00

L'Akasvayu es va classificar el passat dimarts per a la final a 8 de la Uleb cup. Així que, com que m'he enganxat de nou al bàsquet i al bàsquet a Girona, doncs me'n vaig amb uns quants de la penya Polska cap a Torí. Això serà del 10 al 13 d'Abril, i espero tornar molt més contenta del que hi pugui anar!

SOM-HI GIRONA!

Calçotada

2008-03-16T18:59:00.006+01:00

Ahir vam anar amb en Paco i l'Anna a una calçotada a Garriguelles organitzada per una amiga de l'Anna. La veritat és que ens ho vam passar molt i molt bé, però vaig acabar força cansada (encara no sé ni com vaig aguantar anar a fer una cerveseta!). Us ensenyo les fotos (us recomano que passeu la presentació cap endarrera si les voleu veure en ordre cronològic...)

Malson

2008-03-10T15:50:00.004+01:00

No parlo de les eleccions, parlo del malson real que he tingut aquesta nit i que ha provocat que em llevés bastant cansada i amb una sodoració excessiva enganxada al cos. És un somni molt "xorra", però us l'explicaré. Més que res perquè em ve de gust explicar-me'l a mi i poder-lo recordar més endavant.

Ha començat tot en unes canoes en un riu. D'alguna manera sabia que estava participant en alguna mena de reality show basat en esports d'aventura (?!?!?!? - els somnis són cruels). Erem uns 10 o 15 participants, entre ells un jugador de bàsquet del Madrid (l'Àlex Mumbrú - ?!?!?!?). Amb les canoes arribàvem no sé on i moments després erem a una mena de casa de colònies comentant la jornada. Jo parlava amb en Mumbrú que, de cop, era un tio negre i baixet (recordo clarament haver pensat "i tu jugues a bàsquet? però si ets molt baixet... i no eres negre abans... ai si, si. Si que ho eres! - ?!?!?!?). Algú comenta que en algun moment de la sortida han trobat una nena plorant amb problemes i que hem de tornar per ajudar-la. Total, que tornem a les canoes i anem a buscar la nena.

Arribem a una mena de poblat que viu en l'època de maria castanya i anem a parlar amb la nena que ens explica no sé què, però que dóna a entendre que en el poble passen coses rares. Ens comencen a perseguir i dos dels participants, mentre s'escapen, es converteixen en dos nanos d'uns 12 anys amb bicicleta (?!?!?!?) que cauen per una baixada amb molt pendent i es troben a una dona embarassada al costat del riu plorant. La dona sembla debastada però de cop i volta es sobreposa i diu que ella i la seva filla han de donar de menjar al poble.

Tot seguit som al mig del poble, asseguts en plan rotllana. Agafen la dona i la lliguen a un pal, i ens enterem que lo de donar de menjar és bastant més literal del que pensàvem i que en realitat la volen rostir per menjar-se-la. Jo ara sec al costat de l'Ewan McGregor (?!?!?!? - si no m'equivoco) i comencem a sentir una podor extranya. Al costat nostre hi ha una cortina cutre, i quan l'apartem, hi trobem la resta del dinar, una altra dona rostida.

Aquí m'he despertat. Sona molt "xorra", ho sé, però m'ho he passat fatal!!

(?!?!?!? - Moment incongruent típic dels somnis)

Classes de fotografia

2008-03-05T15:15:00.005+01:00

Dissabte passat vaig tenir una sortida de classe, i tinc la sort de tenir una gran partenaire!!

Prou d'abaixar-se els pantalons!!

2008-03-03T10:20:00.003+01:00

Divendres passat, els companys de l'associació UdG.doc ens vam plantar davant de la facultat de ciències sota el lema "Prou abaixar-se els pantalons. Per la dignitat en la recerca" per protestar per la situació de la recerca en aquest pais, i lligat a la resposta rebuda pels candidats de la demarcació de Girona dels cinc principals partits polítics a un qüestionari que els havíem fet arribar.

Un dels objectius que hem tingut sempre com a associació i que ens ha costat més de fer realitat és el d'apropar la realitat de la ciència i de la situació en la que es troben els investigadors espanyols a la societat, i que la gent del carrer sàpiga com estan les coses en l'àmbit de la recerca en el nostre país. La veritat és que això és molt difícil d'aconseguir, però estic molt contenta de poder dir que dissabte vam ocupar un lloc privilegiat en la primera plana del Diari de Girona i el Punt diari. Molta gent que em vaig trobar dissabte a la nit (en general gent que no sabien res de la nostra associació i el perquè de la nostra lluita) em va fer algun comentari sobre la notícia, i si això li va passar a tothom dels que sortiem a la foto, ja són molts els que saben que existim. Espero que serveixi d'alguna cosa!!

Ultim dia

2008-02-22T15:29:00.002+01:00

Al final ho he aconseguit i m'he refredat... pero per 1 dia que em queda, aguantare!!! Ahir vam sortir amb les noies del lab, i la veritat es que vam riure moltissim i ens ho vam passar molt be (tot i els estornuts continus...) i avui la Ruth tambe vol anar de birres i no puc dir que no... ES LA MEVA ULTIMA NIT! NO PUC DIR QUE NO!! Aixi que dino, vaig cap a casa, faig la maleta (la peso per veure si encara em puc comprar alguna cosa mes), descanso i surto de marxa!
Ens veiem dilluns!!!

Love conquers all!!!

2008-02-20T22:51:00.002+01:00

Acabamos de ver pelis de amor para chicas, tipo bridget jones, just like heaven y ahora viene sesion in her shoes..todo esto regado con 3 botellas de vino tinto y comida basura......y en pijama...pero quien queire hombre si tenemos noches como estas!!
super girlie!!! esto se hace en spain??? porque me mudo a orense en 3 semanas despues de estar en irlanda 8 años y vivir en las americas otros tantos...
silvia nos ha dicho que podemos hablar de lo que queramos...esto vale??

A peticio popular...

2008-02-20T15:21:00.003+01:00

estamos en pijamas since 6.30 esta noche, y estamos bebiendo vino since. es una girly party, same as the real american ones!! we are in pink, blue and red!!

Hello to all! yes it is true that we are on one 1 mad girlie night session that started straight after work! But I am a poor Irish girl drinking with 2 crazy Spanish girls!!! And they def know how to drink like the irish except that Silvia is now drinking straight from the wine bottle!!!! Classy!!

Això no és normal.... demà serà horrible... o no! Pizza, pastís, vi, vi, vi... més vi. He comentat que estem per la tercera de vi? Uix, demà em toca Real time-PCR... i no tinc ni la més punyetera idea de a quina hora comencem... què més dóna!

Ultims dies

2008-02-20T08:53:00.004+01:00

Ja soc a la feina. He arribat a 3/4 de 8 del mati aproximadament, per tenir temps de fer tot el que vull fer avui, i a sobre ja tinc problemes al lab nomes arribar. Estic farta de llevar-me a les 6 o quarts de 7. Vull dormir. Realment pensava que l'ultim que quedava per fer em portaria menys dies de feina. Pero no, nomes em queden 3 dies i en necessitaria 5... aixi que marxare deixant feina per als altres (no massa, tampoc).
Realment ara necessitaria dormir (pero aquesta nit hi ha festa a casa...).

Maneres diferents de veure les coses

2008-02-17T17:08:00.003+01:00

Aquesta podria ser la meva nova filosofia de vida...

Però la d'ells és més aviat aquesta...

Banda sonora

2008-02-13T21:17:00.002+01:00

When it's not always raining
there'll be days like this
When there's noone complaining
there'll be days like this
Everything falls into phase
like the flick of a switch
Well my momma told me
there'll be days like this

When you don't need to worry
there'll be days like this
When noone's in a hurry
there'll be days like this
When you don't get betrayed
by that old Judas kiss
Oh my momma told me
there'll be days like this

When you don't need an answer
there'll be days like this
When you don't meet a chancer
there'll be days like this
When all the parts of the puzzle
start to look like they fit
Then I must remember
there'll be days like this

When everyone is upfront
and they're not playing tricks
When you don't have no freeloaders
out to get their kicks in
When it's nobody's business
the way that you wanna live
I just have to remember
there'll be days like this

When noone steps on my dreams
there'll be days like this
When people understand what I mean
there'll be days like this
When you bring out the changes
of how everything is
Well my momma told me
there'll be days like this

Oh my momma told me
there'll be days like this
Well my momma told me
there'll be days like this
Oh my momma told me
there'll be days like this
Oh my momma told me
there'll be days like this

Dissabte nit

2008-02-09T22:48:00.000+01:00

És dissabte a la nit i no hem sortit de casa. Hem sopat a les 6 de la tarda (he preparat coca de recapte per l'amfitriona) i hem obert una ampolla de vi. Ara estem acabant la segona i ja vaig una mica pet. Força, la veritat. Pero... i què! Abans d'ahir em van robar el mobil; ahir, l'Akasvayu va perdre els quarts de final de la copa del rei contra el Madrid (ei! s'ha de dir que va tenir oportunitat de guanyar durant 3/4 de partit, que ho va fer molt bé... però no va poder ser) i avui, doncs tocava deixar-se anar. Hem anat a comprar aquest matí i m'he firat unes sabates i un "corsé" i ara tocaven dues ampolles de vi. Pues si, que pasa! No sé demà, però ara estic molt bé!!!!

(uix, no sabeu el que m´ha costat escriure això... però ara tinc la sensació que ha quedat prou bé, espero demà no adonar-me de milions de mistakes!)

El meu ex-mobil

2008-02-07T16:39:00.000+01:00

Us agrada aquest mobil? Xulo, no?

...

Es el que em van robar ahir.

Hangover

2008-02-03T15:02:00.001+01:00

Seré telegràfica, no tinc massa ganes d'escriure. Ahir ens vam passar tot el dia de botigues (m'estic plantejant la possibitat de comprar-me una maleta petita per tornar amb equipatge de ma...), i vam sortir a la nit per celebrar un aniversari. El problema es que aquí beuen massa ràpid per mi, i clar, no tenir temps d'acabar-me una pinta que ja havia arribat la següent ronda. Són coses que passen... i avui tinc mal de cap.

Preparant-me pel cap de setmana

2008-02-01T18:36:00.001+01:00

Les coses han canviat. Aixi com la setmana passada no podia fer massa res per falta de material, aquesta setmana he anat mes de cul, pero ja esta be. Ahir vaig tenir els primers resultats "meus" i la veritat es que son molt i molt xulos, fa pinta que d'aqui en sortira alguna cosa que valdra molt la pena. Aixo si, si faig tot el que vull fer la setmana que ve, necessitare tot el cap de setmana per dencansar. Anyway, ara es ara i avui es divendres.
El dimecres va arribar la Ruth i per fi la vaig coneixer, que despres de viure a casa seva durant 10 dies, ja era hora! Es increible, pero si, xerra mes que jo!!! No m'extranya que ahir, tot petant la xerrada, ens fotessim entre les dues una ampolla de vi. Vaig dormir tant be... (tambe ho necessitava, que feia dies que no dormia be). I em sembla que avui em vol treure de casa, i dema dur-me a dinar a no se on en plan "guarro", i a la nit hi ha una festa d'aniversari... Buff, millor vaig tirant cap a casa perque em sembla que m'espera un cap de setmana molt dur!! ;oP

(PS. Com haureu notat, no escric des del meu ordinador i, clar, no tinc accents!!!!)

Fi de la primera setmana

2008-01-27T18:27:00.000+01:00

La primera setmana ha passat súper ràpid, ni me n'he adonat i ja només en queden quatre. Espero tenir temps de provar tot el que vull probar al laboratori, sinó em farà molta ràbia haver perdut aquesta setmana. Les cèl·lules van arribar dijous després del primer intent d'enviar-les la setmana anterior, massa just per començar a treballar amb elles. Espero que el dilluns hagin crescut prou com per començar els experiments.

En tot cas, la vida a Dublin no es redueix ni molt menys al laboratori. Dijous vam sopar a un pub amb l'Aridna i vam poder probar una de les diverses sopes que pots trobar a qualsevol menú de qualsevol local de la ciutat (on facin menjar, clar). És un plat molt típic, solen ser soper molt contundents que es serveixen amb dos talls de pa gruixut i, com no, mantega. La veritat és que les que he probades són molt bones, i atipen prou com per fer un plat únic.

Ahir dissabte el vaig dedicar a descubrir un xic la ciutat. Vaig anar al Stephen's Green, un parc victorià força gran que hi ha al centre. Molt maco, la veritat, llàstima que aquests dies ens acompanya de forma constant una mena de tramuntana persistent que no convida gaire a passejar.

Una altra visita obligada és al Trinity College, la universitat més antiga d'Irlanda, si no m'equivoco. Està situada just al centre de la ciutat (cosa que em fa força enveja, tenint en compte que la UCD, University College on estic treballant, està a una hora de camí de casa). És un campus relativament gran, i sembla que la seva major atracció és la biblioteca, encara que no hi vaig entrar. Haig de confessar que, comparat amb alguns colleges de Oxford com Christ Church o Magdalen College, no n'hi ha per tant.

Al vespre em van convidar a sopar a casa d'en Kevin i l'Anna, uns amics de l'Ariadna (bé, de fet l'Anna havia estudiat a Girona i un contacte porta a un altre...). Molt macos, ve de gust poder menjar una bona truita de patates quan ets lluny de casa!

Dublin: primer contacte

2008-01-21T18:18:00.000+01:00

M'està costant submergir-me en l'anglès. No és una qüestió d'accent, és rapidesa mental i a mi me'n falta. Però crec que no serà difícil situar-me.

De moment he pogut explorar un xic el centre de la ciutat i tinc alguna cosa controlada, principalment el transport que, per sort, em deixa gairebé davant de casa. La caseta està molt bé, la Ruth ha estat un encant deixant-me-la. A més, tinc connexió inalàmbrica a internet, el que em permetrà mantenir un contacte fluid amb Girona.

De moment no he tingut massa contacte amb la gent local, però semblen força oberts. Caldrà investigar-ho més a fons.

Tot i que encara no la conec, la Ruth és fantàstica. La casa és perfecte, molt acollidora, i ella m'ha trucat aquest matí per assegurar-se que tot estava bé. M'alegro que la primera opció d'allotjament no sortís bé, crec que estaré molt millor aquí.

Sona Guns'n'Roses al pub. Em recorda a Buenos Aires, em vaig passar tot el viatge escoltant-los. Fa mitja vida d'allò (si, mitja vida, 15 anys) i sembla que no hagi canviat res des de llavors. En realitat ha canviat tot.

Demà començo a treballar en el nou projecte. El 2008 és un any de canvis. Exactament el que necessitava.

...ja li tenia ganes, al 2008!

2008-01-07T18:36:00.000+01:00

Aquests dies són els típics on tothom publica entrades amb el típic feliç any nou, i de fet aquesta entrada és una més d’elles. Com que ja vaig una mica tard, però, perquè ja som a dia 7, m’ha semblat oportú no posar aquest encapçalament.

Però em sembla una mica buit dir “feliç”, perquè la felicitat és d’aquelles coses subjectives i molt personals. Mil exemples trobaríem de petites coses que, segons l’estat d’ànim, valorem diferentment. Un dia ets feliç amb un somriure i l’endemà no en fas prou ni amb mil abraçades. Així que no us vull desitjar un simple “feliç” any nou, sinó més aviat un any ple d’optimisme, que tingueu la capacitat d’afrontar-ho tot amb la cara per davant, amb humor. Que un somriure us ompli cada dia i no només aquells en què us heu llevat amb el preu dret. Perquè si sou capaços d’afrontar el nou any amb esperit positiu, estic segura que serà un feliç 2008, i jo que me n’alegraré per vosaltres.

Jo li demano molt a aquest any, li demano canvis, li demano renovar energies i recuperar il·lusions. I per començar, me’n vaig un mes a Dublin a partir del proper 20 de gener. Ara com ara, em queden detalls importants per lligar, però em fa molta il·lusió aquesta petita estada, el canvi d’aires i el gir que suposarà en la meva rutina. I a partir d’aquí, tot un nou any per descobrir.

Bones festes

2007-12-19T16:56:00.000+01:00

Cortesia d'en Guilli.

La pell de gallina

2007-12-18T21:24:00.000+01:00

Gracies, Anna, per l'enllaç.

Per gent molt friky

2007-12-16T14:48:00.000+01:00

Entendre l'Arturito és fàcil, si saps com... Proveu-ho!

R2D2 translator

Desisteixo

2007-12-05T17:10:00.000+01:00

Desistir

1 v. intr. [LC] Renunciar a alguna cosa. Desistir d’un càrrec.
2 v. intr. [DR] [AD] Retirar una demanda.
3 v. intr. [DR] Abandonar un dret.

(amb el permís de g&a, que els he robat la idea de les definicions)

Què faig aquests dies

2007-12-04T17:37:00.000+01:00

Si, ho sé, no és un gran títol per una entrada però avui no se m'acut res més. Simplement no volia deixar passar més dies sense escriure dues línies sobre dues coses que he fet últimament i que m'han agradat moltíssim, i amb les que m'ho he passat molt i molt bé. Ja veus, així de simple.

La primera d'elles va ser anar a veure un partit de bàsquet, cosa que feia mil anys que no feia. Va contribuir a l'alegria el fet que l'Akasvayu guanyés, evidentment.

I ma germana va aprofitar per fer pràctiques amb la càmara, però crec que n'haurem de fer més...

La segona cosa va ser anar ahir, per primer cop, al nou Auditori de Girona, per veure un "Tribut a la guitarra espanyola" en què s'interpretaven peces de Carmen de Bizet o el Concierto de Aranjuez de Rodrigo, a part d'altres peces que no coneixia. L'orquestra sinfónica estatal de Dnepropetrovsk (dirigida per Natalia Ponomarchuk) ens va captivar a tots, la guitarra de Rolando Saad potser no tant. En tot cas, va ser increïble!

Crisi docent i records d’adolescència.

2007-12-02T21:11:00.001+01:00

Quan un alumne de segon cicle d’una llicenciatura universitària representa això:

En comptes d’això:

Et planteges què ha fallat en la seva educació (en aquest cas en l’àmbit científic) i acabes pensant que el problema ve de molt enrere. Inevitablement un acaba comparant el que recorda d’un mateix i el que va viure en el seu moment (que, siguem sincers, sol ser la visió de la millor versió d’un mateix) amb el sistema educatiu que han seguit els seus alumnes amb els “nous plans d’estudi”.

Penso en les matemàtiques (i, amb això sóc taxativa, les mates que aplico jo a classe de bioquímica són molt fàcils), m’adono que la comparació és totalment injusta. No només perquè jo no puc ser conscient ara del que no feia bé a la seva edat si llavors no sabia que no ho estava fent bé, sinó perquè reconec que les mates se’m donaven força bé i m’agradaven. Reconec que no era així per molta gent “de la meva època”. Però també és injust perquè jo vaig tenir, i ara me n’adono, molta sort (en general) amb els profes de mates que vaig tenir.

Al institut, en aquella època en que encara es feia BUP i COU, vaig tenir 3 professors de matemàtiques, en Borrell (1r i COU), la Farnés (2n) i en Lluís (3r). De la que tinc menys records és de la Farnés, però recordo que tenia fama de ser duríssima i, tot i així, m’encantava (el que no m’agradava era la trigonometria que explicava, més mèrit per ella que aconseguís que ho disfrutés). En Lluís em va ensenyar (cosa que li retrec) a no suportar els físics que donen classes de mates. Va ser l’únic cop que he necessitat classes particulars d’alguna cosa (tots som humans), però és que era impossible saber per on anava aquell home si ni ell mateix en tenia ni idea. La part positiva és que vaig tenir ma germana de profe particular (buena, bonita, barata ;P). El millor de tots (ei! els de l'institut, eh?), però, va ser en Borrell.

En Borrell era, per molts, un tio mandrós. Si, ara hi penso i segurament ho era. Però va fer més per nosaltres dels que molts van ser capaços de reconèixer. Recordo que era l’únic professor que apareixia amb transparències a classe i et feia anar boig copiant-les. El tatxaven de penques perquè així s’estalviava d’apuntar a la pissarra. Ell deia que era per acostumar-nos al ritme universitari i els companys se’n reien. Tenia raó (i també li feia mandra escriure a la pissarra, si, és veritat). Ens obligava per ordre de llista a portar un exercici preparat en una transparència i explicar-lo davant la classe (i més d’un cop, amb tota naturalitat i la seva gran cara, em va dir que a mi em donava el difícil perquè se’m donava bé). Ara veig que, a part d’estalviar en guix, aquell sobreesforç per explicar un problema davant la classe em va motivar, a mi personalment, a treballar-hi més i em va ajudar a parlar davant dels altres. Potser si que en Borrell era un tio mandrós, però a mi m’agrada pensar que era un tio intel·ligent que se les va saber empescar per fer els mínims moviments possibles a classe aconseguint explotar de nosaltres el màxim potencial.

Súper cálico

2007-11-18T21:57:00.000+01:00

Focs

2007-11-05T18:56:00.000+01:00

Filosofia i palles mentals barrakils

2007-11-05T12:53:00.000+01:00

Barraques té això, que aprens coses, moltes d'elles absurdes, però tot el coneixement és bo i per això el vull compartir amb vosaltres.

Comencem per la gran pregunta: Si els galls són mascles i les gallines famelles, què són els pollastres? Gran pregunta amb resposta complicada (o no). De fet els pollastres poden ser malcles o famelles. En tot cas són descendència d'una raça seleccionada només per carn. I us asseguro que aquesta és la resposta simple, que si començo a parlar de les granjes d'àvies, la liem...

El que no vam acabar d'aclarir és que si les mans, els peus i el cul ens queden freds, perquè notem les mans i els peus gelats però el cul no. Algunes teories parlen de falta de receptors de temperatura al cul, altres de capes de greix i fins i tot de la manca de cul d'alguns individus. Deixo la pregunta a l'aire i us convido a donar respostes.

I per acabar, un xic de sabiduria popular d'aquelles que un aprèn anant a fer un riu darrera una furgo en un pàrking aguantant la birra i el bolso amb una ma i baixant-se els pantalons amb l'altra:

Per les rampes a les cames, res de plàtans! El que ha de fer un és dormir amb una pastilla de sabó sota el coixí (marca no especificada).
El que té mal de queixal és perquè vol. La solució és tant senzilla com tallar-se les ungles dels peus els dilluns. Ale.

L'Ariadna arrasa Dublin

2007-11-01T22:54:00.000+01:00

L'Ariadna ha marxat per uns quants mesos cap a Dublin a treballar i, com li va demanar el jefe, deixarà el llistó ben alt. Això ningú ho dubta! Que t'ho passis molt bé i aprofita-ho molt!!!

Passejada

2007-10-29T19:36:00.000+01:00

Ver mapa más grande

Formula one World Champion

2007-10-22T09:59:00.001+02:00

Jejeje...

8 d'Octubre

2007-10-14T14:17:00.000+02:00

Després de 8 anys compaginant la llicenciatura de Bioquímica, les classes i la recerca, el moment va arribar i va passar, molt ràpid, en un matí, ara fa una setmana.
La veritat és que sempre havia pensat que seria un moment difícil de gaudir per culpa dels nervis i la pressió del moment, però en realitat m’ho vaig passar molt bé. Ho recordo com un dia molt maco, com ha de ser. Recordo els nervis a l’estómac just mitja hora abans de la presentació, i no ser capaç d’aguantar el làser sense tremolar. Recordo estar nerviosa, obrir la boca i no poder callar (algun avantatge havia de tenir això de xerrar pels descosits quan em poso nerviosa), i fer una presentació que al final no tenia res a veure amb els assajos. Però sobretot, tal i com li comentava a un amic aquell mateix vespre emocionada, recordo estar allí dreta després de conèixer la nota, somrient, amb totes aquelles cares, família i amics, mirant-me també somrient, aplaudint, alegres. Crec que mai he viscut un moment més emotiu en tota la meva vida, i això si que no m’ho esperava. Gracies a tothom per demostrar-me el seu recolzament, vau convertir el dia en un moment fantàstic.

Ti droghi?

2007-09-23T16:26:00.001+02:00

Narcís

2007-08-27T16:03:00.001+02:00

La matinada del passat divendres en Narcís va marxar cap a Joensuu (Finlandia) fins al Nadal a fer un màster d'aquelles coses que ell controla tant i a mi em superen (Geografia humana).

El trobarem a faltar molt però segur que s'ho passa de conya tot i les temperatures que li esperen al pobre... Sort que se'ns ha tallat el cabell i no se li congelaran les idees!! Ja me l'imagino amb aquestes pintes:

Espero que tot et vagi molt bé i que ens mantinguis ben informats en el teu blog! Petons!

Aire

2007-08-17T15:57:00.000+02:00

Aire (Geoff Ryman) és una historia a cavall entre el passat i el futur, que es barregen i es confonen formant una pintura que em resulta bastant actual. Una historia sobre l’abisme ínfim entre les tradicions i la modernitat, la por i el coratge. De cop dos mons s’enfronten en un xoc brutal i la tranquil·litat que viu un poble subdesenvolupat en un futur no molt llunyà es veu amenaçada per la imminent arribada de la modernitat en pes. Només algú que no ha estat mai enfront de les noves tecnologies seria capaç d’encarar-les com ho fa Mae, la seva protagonista.

Però Aire és molt més que un llibre sobre dos mons, Aire és en realitat un llibre d’autoajuda encobert. Mae t’ensenya el camí de la força. Mae és la guia que et mostra com aixecar-te després de cada batzegada del destí, a enfrontar-te amb les pors i, molt pitjor, als porucs. El canvi pot ser aterrador, però molt pitjor que el canvi en si són els que no s’atreveixen a acceptar la realitat del que ha de venir. Més val encarar-se amb certa reticència que fer veure que no existeix, i molt millor llençar-s’hi de cap i submergir-se de pler sense oblidar les arrels. Això és el que Mae ens ensenya, o el que m’ha ensenyat a mi.

How to safe a life - The Fray

2007-08-09T20:06:00.000+02:00

Step one you say we need to talk
He walks you say sit down it's just a talk
He smiles politely back at you
You stare politely right on through
Some sort of window to your right
As he goes left and you stay right
Between the lines of fear and blame
And you begin to wonder why you came

Where did I go wrong, I lost a friend
Somewhere along in the bitterness
And I would have stayed up with you all night
Had I known how to save a life

Let him know that you know best
Cause after all you do know best
Try to slip past his defense
Without granting innocence
Lay down a list of what is wrong
The things you've told him all along
And pray to God he hears you
And pray to God he hears you

Where did I go wrong, I lost a friend
Somewhere along in the bitterness
And I would have stayed up with you all night
Had I known how to save a life

As he begins to raise his voice
You lower yours and grant him one last choice
Drive until you lose the road
Or break with the ones you've followed
He will do one of two things
He will admit to everything
Or he'll say he's just not the same
And you'll begin to wonder why you came

Where did I go wrong, I lost a friend
Somewhere along in the bitterness
And I would have stayed up with you all night
Had I known how to save a life
{Repeat the chorus four times}

-The Fray-

Astrud- todo nos parece una mierda

2007-08-08T10:36:00.001+02:00

He descobert això, gràcies a en Guilli.

La portada

2007-08-03T11:04:00.000+02:00

Gràcies a en Pere, aquesta és la portada i contraportada de la meva tesi:

Meme 2

2007-07-19T19:43:00.000+02:00

La segona “meme” pendent arriba via en Txapulin, i em recorda molt a una que ja vaig fer fa un temps.

“El Memocho”

Segueixo les normes:

Cada jugador comença amb un llistat de 8 coses
Les escrius al blog juntament amb les normes del joc
Ho passes a 8 blogaires

Comentaris propis a aquestes normes:

La gràcia està en què siguin 8 coses que no sap massa ningú.
Ho dic aquí i ara, passo de passar-ho. Qui tingui ganes d’explicar intimitats, que ho faci per pròpia voluntat.

Us explico 8 pors:

Em fan pànic les alçades. Pànic vol dir que enfilar-se a una cadira és un esforç sobrehumà per mi. A vegades em poso malalta simplement mirant edificis o monuments alts...
Per extensió, no suporto les escales de cargol, em fan sentir molt insegura. Les pitjors, les escales que donen voltes i més voltes per arribar a un campanar o similar (típica situació quan estàs fent turisme). He arribat a tenir atacs de por a mig pujar, però normalment acabo pujant fins dalt. A més, sempre hi torno. En el fons, quan arribo a dalt, m’agraden les vistes.
L’aigua és un altre medi en el que no em sento precisament còmode. No és por, però no crec que m’aficioni mai a esports aquàtics.
Si haig de triar, prefereixo els espais ‘delimitats’. M’explico. No és que m’agradin els espais tancats, i no sóc agorafòbica ni res d’això, però em sento millor si puc delimitar visualment el meu espai vital amb certes barreres físiques, ja siguin parets o arbres. Les extensions ‘pelades’ no m’agraden.
Aquesta mania fa que no m’agradi seure d’esquenes a les portes (les finestres les tolero). No saps mai que pot venir per darrera.
Una por una mica infantil: el vent. La típica situació de pel·lícula de por, el vent que s’escola entre les finestres i les portes, em posa dels nervis. El problema és que el meu pis no és molt hermètic que diguem, i quan hi ha tramuntana em cago en tot.
Tot el que talli necessito tenir-ho el més inaccessible possible. Això ja ho comentava una mica a l’anterior “meme”. Els ganivets, vidres, etc, o han d’estar desats o, en cas d’estar bruts, dins la pica. Mai per sobre dels marbres, taules o similars on poden caure i clavar-se a la femoral així com qui no vol la cosa.
Per alguna estranya raó, quan veig foc, em fa por cremar-me els ulls. És una imatge que em sol venir al cap associada al foc, però no sé perquè.

Després de tot això vull dir que si m'haig d'enfilar a canviar una bombeta, ho faig; vaig a la platja no només a prendre el sol sinó també a nedar al mar; m’agrada la natura i l’aire lliure; dormo encara que faci vent i tinc ganivets esmolats a casa. Vaja, sóc normal.
Ara, ja podeu començar a riure!

Meme 1

2007-07-19T19:39:00.000+02:00

Tinc “memes” pendents i començo per la més antiga, que em va fer arribar en Narcís ja fa dies.

Travel wishlist:

-Vull anar (i no té perquè ser en aquest ordre):

Itàlia: de moment, vaig a Roma al setembre, però Florència també ho tinc molt al cap.
Astúries i Galícia: el nord (com gairebé tota la resta) d’Espanya més bastant desconeguda i hi vull posar remei.
Andalusia: el sud també em fa molt de “pilli”.
Austràlia: ja vaig tard per anar a visitar la Gis, em sembla. A veure si em recull en Pep...
Munic: Fa temps que la Glòria i en David em van dir d’anar-los a visitar. Aquest Oktoberfest se m’escaparà, però espero que el proper no!
Brasil: M’encantaria. De fet, m’encantaria saber portuguès, m’ho havia estat plantejant i tot.
Oslo: després de veure Helsinki i Estocolm, em ve de gust anar a Oslo.

-Vull tornar (algun dia si puc):

Finlàndia: em va encantar i espero poder tornar per veure la zona del nord.
Anglaterra: no per els anglesos, però ara que no tinc motius per anar-hi, se’m fa estrany pensar que potser no vegi Oxford tant sovint.
Istanbul: tot i escaquejar-me força del congrés, ho vaig aprofitar poc. Moure’s per Turquia també estaria bé.
Alemanya: no vull perdre l’oportunitat de tornar a Berlín o Colònia
País Basc: simplement meravellós
Washington: no per res, però m’encantaria tornar-hi per poder anar al casament d’en Francesc (tot i que això sé que no serà possible)
Buenos Aires: hi vaig ser fa mitja vida. Estaria bé veure com ha canviat.
Pont de Suert: No té ‘glamour’, no sona exòtic ni interessant. Però hi tinc els abuelos, i això tira molt...

Com que trobo que és una meme prou interessant però no vull forçar a ningú a fer-la, aquells que vulgueu, intenteu fer la llista. Jo m’he adonat de coses interessants.

Decàleg d'una bona bioquímica (IV)

2007-07-16T10:12:00.000+02:00

Una bioquímica pot perdre les claus de casa, pot perdre arracades, perdre pes i fins i tot pot perdre el xicot. Però el que no pot perdre mai de vista és la proteïna amb la que treballa. Una bioquímica sempre sap on és la proteïna, el que a vegades no és capaç de fer és ensenyar-li al seu director de treball, però sempre controla la seva proteïna. Els que no se’n veuen capaços, es dediquen a la biologia molecular. Deixar córrer massa un gel d’electroforesi, muntar els cassets de transferència al revés o deixar caure un sac de diàlisi a terra són errors greus penalitzats degudament amb remordiments a discreció i malsons de durada indefinida. Qui ha perdut una proteïna un dia, no la torna a perdre. I si ho fa, es passa a molecular.

Sóc feliç

2007-07-09T08:50:00.000+02:00

Ja sé que m’estic mal acostumant i que això pot petar (si, jo també hi veig la broma fàcil) d’un moment a l’altra. Però mentre duri, ho haurem de celebrar!

I ja el tenim 3r!

Només una petita queixa (jo és que quan en MS guanyava, ja tancava la TV): ja que això passarà sovint, espero, a partir d’ara; no podrien escurçar una mica l’himne italià?

Ja era hora!

2007-07-01T19:02:00.001+02:00

zzz...

2007-06-29T00:54:00.000+02:00

Són quarts d’una de la matinada. Fa més d’una hora que he anat al llit, aproximadament una hora que he apagat el llum després de llegir una estona. No puc dormir. He donat voltes al llit, he repassat el dia mentalment, he somiat desperta i he plorat. Però no he dormit. En un moment camino sobre un pont i l’altra sóc dalt una muntanya. Els ulls em pesen però sé positivament que és en va. No puc dormir. La frustració és l’estat de qui resta privat d’una satisfacció que creu que li correspon. Jo no estic satisfeta, però tampoc sé fins a quin punt em correspon; així que no m’atreveixo a sentir-me frustrada. En tot cas un consell, no pregunteu mai a ningú què pensa sincerament de vosaltres. Us podreu trobar que sou una persona diferent a la que pensàveu. Són la una.

Problemes amb la cafeïna

2007-06-27T17:42:00.000+02:00

Aquests dies més d’un m’ha preguntat què hem passa amb la cafeïna. Realment, el títol d’aquesta entrada és enganyós, perquè no en tinc de problemes amb la cafeïna. El meu problema és d’insomni (però no greu, no n’hi ha per tant). La veritat és que sempre m’ha costat molt adormir-me, que no dormir. Un cop m’adormo, puc estar-m’hi hores sense problema, rarament em desperto sola –a una hora prudencial- si no hi ha ajuda externa (entenguis, despertador). Adormir-se és una altra cosa. Tinc tendència a donar voltes al llit abans d’agafar el son, cosa que en estats normals ja no és un problema, ja hi conto. Resulta desesperant quan m’estic morint de son, quan estic cansada i no puc més, però tot i el meu cansament, els ulls no es tanquen i el cervell no para de jugar sol i donar voltes. Quan em passa? A la mínima que estic nerviosa. És el primer símptoma, abans i tot que el mal de panxa i els problemes per menjar. Per poca cosa, ja no puc dormir.

La solució, segons el metge, seria seguir una rutina bàsica amb certs punts clau:

Llevar-se cada dia a la mateixa hora. Jo sóc més aviat de llevar-me tard, i ja m’estaria bé seguir aquesta norma si no hi hagués dies en què és inevitable matinar.
Anar a dormir cada dia a la mateixa hora. Normalment ja ho faig, excepte quan tinc sopars, surto, els caps de setmana...
Fer un xic d’esport per arribar cansada al vespre. Ho vaig provar (ho juro), però només servia per arribar rebentada, continuar sense poder dormir, i llevar-me pitjor. Ho vaig abandonar sense gaire pena.
Prendre alguna cosa calenta abans d’anar a dormir. D’acord, les infusions relaxen, però no fan miracles.
Si no pots dormir, no quedar-se al llit perquè el cos pugui assumir que el llit és per dormir. Si ho fes, em quedaria tota la nit mirant la tele...
No fer res al llit que no sigui dormir (perquè el cos pugui assumir que el llit és per dormir). Aquí millor ja ni comento, tinc un sofà molt petit...

Donat que les solucions que em donen són molt a la llarga i jo no sóc precisament la persona més constant del món, el primer que he fet és treure el cafè de després de dinar, i, en temporades que em costa més dormir, també el de mig matí (o el faig descafeïnat). Problema: que llavors vaig mig clapada tot el dia, però és la única manera de mig dormir a les nits. La cafeïna no és el problema, el problema és no poder-ne prendre!

Decàleg d'una bona bioquímica (III)

2007-06-25T15:07:00.000+02:00

El desgast neuronal que suposa treballar en un laboratori de bioquímica és, en alguns casos, excessiu i insuportable pel cervell humà pel que es fa indispensable alliberar la pressió que suposa l’esforç diari amb una certa regularitat. El cos d’una bioquímica està preparat per a l’explosió febril només un cop per setmana (elements d’altres disciplines, menys preparats, mostren símptomes similars amb major regularitat o fins i tot a diari). L’alliberament de tensió es pot produir a diversos nivells segons la intensitat de treball però el podem diferenciar principalment en dues accions bàsiques que es poden complementar. Verbalitzar idees inconnexes i sense sentit, que sovint són malinterpretades per les altres col·legues (contextualitzem els fet en un divendres després d’una setmana de molt desgast mental) i provoquen crisis de riure col·lectiu. Quan el cervell d’una bioquímica està massa saturat, l’opció més recomanable, però, és la d’evitar la supervisió i desaparèixer subtilment, preferiblement al llarg del matí. En casos intermedis, la bioquímica pot exhaurir la seva energia amb dosis matinals d’incontinència verbal i donar per finalitzada la jornada laboral a primera hora de la tarda.

Foradets

2007-06-22T18:23:00.000+02:00

Algú va portar un pot de forats de filipinos de xocolata per esmorzar:

... ens hem posat fins al cul de forats.

Decàleg d’una bona bioquímica (II)

2007-06-21T18:02:00.000+02:00

De tots és sabut que un bon ambient de treball millora el rendiment, i un laboratori no és diferent. Un bon ambient en un laboratori de bioquímica s’ha d’entendre en dues parts. La primera, la facilitat i necessitat de parlar de menjar així com d’emocionar-se i salivar en cada conversa. La segona, la necessitat mental d’alliberar la pressió neuronal de la setmana en converses incoherents els divendres, acompanyades d’altes dosis de teràpia del riure (fàcil). En alguns casos, els divendres es pot optar per escapolir-se de la feina. Tractarem aquests temes individualment i amb l’interès que mereixen.

El menjar és essencial en la vida d’una bioquímica, principalment els dolços. Compartir receptes que mai faràs és, en alguns casos, més estimulant que la pròpia degustació. L’ús de la imaginació és, per tant, essencial. De tot plegat se’n deriva l’especialització en el que s’anomena la ‘Conversió a Foca’. Els elements més experimentats són capaços, fins i tot, de reproduir fidelment el crit de la foca femella en dejú i famolenca. Malauradament, aviat perdrem en el nostre laboratori el millor exemple en el crit de la foca famolenca, que deixarà un buit insubstituïble. Ens alegrem, però, d’haver-la tingut al nostre costat i que hagi volgut compartir amb nosaltres les seves ensenyances.

Decàleg d’una bona bioquímica (I)

2007-06-20T16:28:00.000+02:00

Tot sovint hem tingut converses interessants al respecte del que és essencial en una bioquímica (parlo en femení, perquè l’existència de bioquímics al meu laboratori es recorda vagament com un miratge... però em consta que existeixen). No és una qüestió del que és important, sinó essencial. No sobre coneixements, sinó aptituds. No tothom pot ser concertista de piano, així com no tothom ha estat genèticament dissenyat i ha tingut la sort de desenvolupar-se en un ambient propici per convertir-se en una figura adaptada al treball d’una bioquímica.

Primer de tot, un fet absolutament comprovat i àmpliament discutit i, finalment, mai rebatut: Una bioquímica té una bufeta urinària ja sigui de capacitat extraordinària, o bé de contenció sobrehumana. Òbviament, l’esfínter urinari és també un element a tenir en compte. Per una bioquímica, primer és la feina i després la micció. La bioquímica ha desenvolupat la capacitat d’assumir amb naturalitat d’anar al lavabo amb un ‘timer’ o cronòmetre que marca el temps exacte màxim del que disposa per orinar. De la mateixa manera, potser en alguna ocasió hom pot tenir la oportunitat d’observar que pot sonar una alarma en el lavabo i aparèixer una bioquímica per darrera la porta sense immutar-se. Altres ocasions en que la bioquímica comparteix la seva vida diària amb el ‘timer’ i la relació íntima que entre ells s’estableix queda fora d’aquest recull imprescindible.

Properament, tractarem el tema de l’ambient de treball d’una bioquímica.

Enveja

2007-06-15T13:20:00.000+02:00

En un moment donat, l’enveja no és dolenta (aquella que anomenem un xic eufemísticament com enveja sana). El problema és pensar ‘si jo no ho tinc, tu tampoc’ en comptes de ‘si tu ho tens, jo també ho vull’.

Fractal

2007-06-14T16:15:00.001+02:00

Si aneu al Vikipedia, podreu veure que una fractal és un objecte geomètric molt complex definit en base a algoritmes simples. Tot i la meu limitat coneixement de mates, intentaré explicar-los i d’aquesta manera posar fi a la meva ignorància sobre el tema. Un algoritme, explicat per un biòleg així que ja podeu comptar, és una sèrie d’instruccions o passos que ens poden portar a resoldre un problema (com l’exemple que teniu més avall, Problemes). Em recorda lleugerament a les claus dicotòmiques, però en aquestes les opcions solen ser només dos i les opcions no s’entrellacen (però potser en això també m’equivoco, fa temps que vaig fer primer de biologia).

En el cas del fractal, l’estructura bàsica de la figura es repeteix en diferents escales fins a construir un objecte en una dimensió fraccionaria (ni en una, ni dos, ni tres dimensions sinó la dimensió 7/4 si ens ve de gust, ole el güevs dels matemàtics!). Perquè ho entengueu (si més no, jo crec haver-ho fet), us remeto al exemple del Vikipedia:

La possibilitat de tenir dimensions fraccionaries es pot veure per exemple amb el conjunt de Cantor. El conjunt de Cantor es crea de la següent forma. S'agafa un segment. Es divideix en 3 parts i s'elimina el segment del mig. Es fa el mateix amb els segments que queden i es repeteix el procés indefinidament. El conjunt resultant és una mena de pols de punts. La seva dimensió és major de 0, perquè té varis punts. També és menor de 1, perquè els punts no arriben a formar un línia. És per tant una dimensió entre 0 i 1.

De tot això se’n va adonar un bon dia un tal Benoît Mandelbrot, que va proposar el terme al 1975. Com a última curiositat us diré que moltes estructures naturals són o tenen estructures de tipus fractals i per això la utilitat de les fractals per descriure objectes naturals.

Alguns us preguntareu d’on baixa tot això de les fractals ara mateix. Quan anava a l’institut, en Francesc solia parlar-me dels fractals i la seva representació en la natura, i pretenia que fos capaç d’entendre’ls i recordar-los. Bé, no sé si ho he explicat bé, ni tant sols estic segura d’haver-los entès jo mateixa, però si més no he esmenat aquest dèficit del passat i hi he fet un cop d’ull. Us deixo amb algunes delícies fractals...

El crit

2007-06-07T16:57:00.001+02:00

No sé si us passa a vosaltres, però a mi hi ha coses a la vida que em fan pensar amb algun objecte, alguna imatge, que associo directament amb alguna cosa física. És el que em passa amb el crit de Munch. Sovint em ve al cap aquesta imatge si em poso trista, una associació directe amb el dolor que gairebé comparteixes empàticament amb la figura. Se m’evoca a la ment en un moment de ràbia, d’ira continguda (o a vegades, sense contenir) que explota en el cervell com un crit profund, gairebé agònic. Apareix davant meu com una burla en moments d’actitud patètica, gairebé vergonyosa per l’ull aliè i el propi. És una imatge, només això. Però de fet no ho és, no només és una imatge. És la realitat, és un mirall d’un i mil moments quotidians, és el reflex de situacions úniques de màxima crueltat psicològica, és la resposta a la inflacció de milers de minúsculs turments acumulats al llarg d’una vida. El crit de Munch és una imatge no només coneguda, sinó que, fins i tot, massa familiar.